.

tant, quan el Flash, noliejat amb materials per construir una casa nova, va deixar el port de Batavia, enduent-se la jove parella cap al desconegut Borneo, no duia a bord tant d'amor i tanta felicitat com el vell Lingard tenia el costum de presumir davant dels seus amics ocasionals a la terrassa de diversos hotels. El vell mariner estava perfectament feliç, però. Havia complert el seu deure amb la noia. «Ja sabeu que en vaig fer una òrfena!», concloïa sovint, de forma solemne, quan parlava dels seus afers —com tenia per costum de fer— davant un públic improvisat de desvagats costaners. I els crits d'aprovació dels seus oients mig embriagats omplien la seva ànima simple de delectació i orgull. «No deixo mai les coses a mig fer», era una altra de les seves dites, i per al compliment d'aquell principi va empènyer amb una pressa febril la construcció de la casa i els magatzems en el riu Pantai. La casa per a la jove parella; els magatzems per al gran comerç que Almayer desenvoluparia mentre ell, en Lingard, podria lliurar-se a un treball misteriós del qual només es parlava amb indirectes, però que s'entenia que estava relacionat amb or i diamants a l'interior de l'illa. Almayer també estava impacient. Si hagués sabut el que li esperava, no hauria estat tan entusiasta ni tan ple d'esperança com estava ara, veient com l'última canoa de l'expedició d'en Lingard desapareixia en la corba del riu. Quan, en girar-se, va veure aquella caseta tan bufona, els grans magatzems construïts amb tot mirament per un exèrcit de fusters xinesos, el nou moll entorn del qual s'arraïmaven les canoes per al comerç, va sentir una eufòria sobtada tot pensant que el món era seu.

      El món, però, primer calia conquerir-lo, i la seva conquesta no era pas tan fàcil com es pensava. Ben aviat li van fer entendre que ell no era volgut en aquell racó del món on el vell Lingard i la seva pròpia feble voluntat l'havien col·locat, enmig d'intrigues sense escrúpols i d'una ferotge competència comercial. Els àrabs havien descobert el riu, havien establert un destacament comercial a Sambir, i allà on comerciaven eren els amos i no hi permetien cap rival. En Lingard va tornar sense èxit de la seva primera expedició, i va partir de nou gastant tots els beneficis del comerç legítim en els seus misteriosos viatges. Almayer lluitava amb les dificultats de la seva posició, sense amics i sense ajuda, excepte per la protecció que li donava, per mor d'en Lingard, el vell Rajà, el predecessor d'en Lakamba. En Lakamba mateix, que llavors vivia com un particular en una clariana d'arròs, set milles riu avall, exercia tota la seva influència per ajudar els enemics de l'home blanc, conspirant contra el vell Rajà i Almayer amb una seguretat de combinació, que apuntava clarament a un coneixement profund dels seus afers més secrets. Aparentment amistós, la seva figura corpulenta era vista sovint a la veranda d'Almayer; el seu turbant verd i la seva jaqueta amb brodats d'or brillaven a primera fila de la decorosa multitud de malais que anaven a saludar en Lingard cada vegada que tornava de l'interior; quan donava la benvinguda al vell comerciant, les seves reverències eren de les més submises i les seves encaixades de les més càlides. Però els seus ullets copsaven els senyals dels temps, i sortia d'aquelles entrevistes amb un somriure satisfet i furtiu per anar a tenir llargues consultes amb el seu amic i aliat, Sayyid Abdal·là, el cap del destacament comercial àrab, un home de gran fortuna i de gran influència a les illes.

      En aquell temps, al poblat se solia creure que les visites d'en Lakamba a la casa d'Almayer no es limitaven a aquelles entrevistes oficials. Sovint, en nits de lluna, els pescadors ressagats de Sambir veien una petita canoa que sortia de l'estret rierol de darrere la casa de l'home blanc, i el solitari ocupant que remava cautelosament riu avall dins les ombres profundes de la riba; i aquells fets, degudament reportats, es discutien entorn dels focs vespertins fins ben entrada la nit, amb el cinisme d'expressió propi dels malais aristocràtics, i amb un plaer maliciós respecte dels infortunis domèstics de l'Orang Belanda —l'odiat holandès. Almayer va seguir lluitant desesperadament, però amb una debilitat de propòsit que el privava de tota possibilitat d'èxit contra homes tan poc escrupolosos i tan resoluts com eren els seus rivals, els àrabs. El comerç va desertar dels grans magatzems, i els magatzems mateixos es van anar deteriorant a poc a poc. El banquer del vell, en Hudig de Macassar, va fer fallida, i amb això va desaparèixer tot el capital disponible. Els beneficis dels últims anys se'ls havia empassat la bogeria exploradora d'en Lingard. En Lingard era a l'interior —potser era mort o, en tot cas, sense donar senyals de vida. Almayer, que estava tot sol enmig d'aquelles circumstàncies adverses, obtenia només una mica de conhort de la companyia de la seva filleta, nascuda al cap de dos anys de matrimoni, i que en aquella època tenia, si fa no fa, sis anys. La seva esposa havia començat aviat a tractar-lo amb un menyspreu ferotge, expressat amb un silenci malhumorat, només variat, ocasionalment, per un allau d'invectives ferotges. Va notar que ella el detestava, i veia com els seus ulls gelosos els observaven, a ell i a la criatura, amb una expressió propera a l'odi. Estava gelosa de l'evident preferència que la noieta tenia pel pare, i Almayer va comprendre que amb aquella dona a casa no estava segur. Mentre ella cremava els mobles i estripava les boniques cortines, amb el seu odi irracional cap a aquells senyals de civilització, Almayer, acovardit davant aquells esclats de natura salvatge, meditava en silenci sobre la millor manera de treure-se-la de damunt. Va pensar en tot; fins i tot va arribar, d'una manera indecisa i dèbil, a planejar-ne l'assassinat, però no va gosar fer res —tot esperant cada dia el retorn d'en Lingard amb la notícia d'alguna immensa fortuna. De fet, en Lingard va tornar, però envellit, malalt, un espectre del que havia estat, amb el foc de la febre que li cremava dins els ulls enfonsats, pràcticament l'únic supervivent de la nodrida expedició. Però per fi havia tingut èxit! Incomptables riqueses eren al seu abast; volia més diners —només una mica més, per fer realitat el somni d'una fortuna fabulosa. I en Hudig havia fet fallida! Almayer va arreplegar tot el que va poder, però el vell en volia més. Si Almayer no els podia obtenir, aniria a Singapur —a Europa fins i tot, però abans que res a Singapur; i s'enduria la petita Nina amb ell. La nena havia de ser educada d'una manera decent. Tenia bons amics a Singapur, que se'n cuidarien i li donarien la instrucció adequada. Tot aniria bé, i aquella noia, en qui el vell mariner semblava haver transferit tot el seu antic afecte per la seva mare, seria la dona més rica de tot l'Orient —del món, fins i tot. Així cridava el vell Lingard, tot passejant per la veranda amb el pas segur de qui està avesat a trepitjar l'alcàsser d'una nau, gesticulant amb un cigar ardent; espellifat, malgirbat, entusiasta; i Almayer, assegut sobre un munt d'estores, pensava amb temor en la separació de l'únic ésser humà que s'estimava —i potser amb més gran temor encara en l'escena que faria la seva dona, la tigressa salvatge privada del seu cadell. «M'enverinarà», va pensar el pobre desgraciat, coneixedor d'aquell mètode tan fàcil com definitiu de resoldre els problemes socials, polítics o familiars en la vida malaia.

      Amb gran sorpresa per part seva, la dona es va prendre la notícia amb molta tranquil·litat, i es va limitar a fer-los una llambregada furtiva, a ell i en Lingard, sense badar boca. Això, tanmateix, no li va impedir l'endemà de saltar al riu i nedar darrere la barca dins la qual en Lingard s'enduia la mainadera amb la nena que xisclava. Almayer va haver d'atrapar-la amb la seva barca balenera i arrossegar-la pels cabells enmig d'uns crits i unes malediccions suficients per fer caure el cel. Tanmateix, després de dos dies passats en lamentacions, la dona va tornar al seu antic mode de vida, mastegant nous d'areca, i seient tot el dia entre les seves dones en una ociositat estupefacta. Després d'això va envellir molt ràpidament, i només emergia de la seva apatia per saludar, amb una observació mordaç o una exclamació insultant, la presència accidental del marit. Ell li havia construït, en el mateix clos, una cabana riberenca on vivia en perfecta reclusió. Les visites d'en Lakamba es van acabar quan, per un oportú decret de la Providència i amb l'ajuda d'una petita manipulació científica, el vell governador de Sambir se'n va anar d'aquest món. Ara en Lakamba regnava en el seu lloc, havent estat ben utilitzat pels seus amics àrabs davant les autoritats holandeses. Sayyid Abdal·là era el gran home i el gran comerciant del Pantai. Almayer es trobava arruïnat i impotent sota l'espessa xarxa de les seves intrigues, i devia únicament la vida al seu suposat coneixement del valuós secret d'en Lingard. En Lingard, però, havia desaparegut. Va escriure una vegada des de Singapur dient que la criatura estava bé, sota la tutela d'una tal senyora Vinck, i que ell se n'anava a Europa per recaptar diners per a la gran empresa. «Tornaria aviat. No hi hauria cap dificultat», va escriure; «la gent vindrà corrents amb els diners.» Evidentment no ho van fer, perquè només hi va haver una carta seva més, dient que estava malalt, que no havia trobat cap parent viu, però poca cosa més. Llavors va seguir un silenci total. Aparentment,