Memòria personal. Джозеф Конрад

d'un crític amic, aquestes Ombres tenen permís per tornar al seu lloc de descans, on les seves formes de vida encara persisteixen, tènues però punyents, i a l'espera del moment en què la seva realitat fantasmal, la seva última empremta a la terra, passarà per sempre amb mi fora d'aquest món.

      J.C.

      1919

      Un prefaci familiar

      Per regla general, no cal que ens encoratgin gaire per parlar de nosaltres mateixos; tanmateix aquest petit llibre és el resultat d'un suggeriment amistós, i fins i tot d'una petita pressió amistosa. Em vaig defensar amb un cert vigor; però, amb tenacitat característica, la veu amistosa insistia: «Ho has de fer, saps?»

      No era un raonament, però em vaig rendir de seguida. Si ho has de fer...!

      T'adones de la força d'una paraula. Aquell qui vulgui persuadir, hauria de confiar no pas en el raonament adequat, sinó en la paraula adequada. El poder del so sempre ha estat més gran que el poder del sentit. No dic això a manera de menyspreu. Per a la humanitat, és millor ser impressionable que reflexiu. Res humanament gran —vull dir que afecti tota una gran quantitat de vides— no ha sortit de la reflexió. D'altra banda, no pots deixar de veure el poder de les simples paraules; paraules com Glòria, per exemple, o Pietat. No n'esmentaré cap més. No són difícils de trobar. Només amb el seu so, aquestes dues paraules, pronunciades amb perseverança, amb ardor i amb convicció, han posat nacions senceres en marxa i han sollevat el sòl eixut i dur en què descansa tota la nostra fàbrica social. Hi ha «virtut» per a tu, si vols...! Naturalment cal fer atenció a l'accent. L'accent adequat. Això és molt important. El pulmó capaç, la veu de tro o les tendres cordes vocals. No em parleu de la palanca d'Arquímedes, que era una persona despistada amb una imaginació matemàtica. Les matemàtiques mereixen tot el meu respecte, però no necessito les màquines. Doneu-me la paraula adequada i l'accent adequat i mouré el món.

      Quin somni per a un escriptor! Perquè les paraules escrites tenen el seu accent, també. Sí! Deixeu-me trobar només la paraula adequada! Segurament es deu trobar en algun lloc entre el naufragi de tots els planys i totes les exultacions proferides en veu alta des del primer dia que l'esperança, la immortal, va baixar a la terra. Pot ser aquí, a tocar, inadvertida, invisible, prou a l'abast. Però no és bona. Crec que hi ha homes que aconsegueixen trobar una agulla en un paller al primer intent. Pel que fa a mi, no he tingut mai aquesta sort. I llavors hi ha aquell accent. Una altra dificultat. Per què ¿qui dirà si l'accent és l'adequat o no, fins que la paraula és pronunciada, i no se la sent, potser, i se l'endú el vent, deixant el món impassible? Hi havia una vegada un emperador que era savi i tenia alguna cosa de literat. Anotava, en unes tauletes de vori, pensaments, màximes i reflexions que l'atzar ha preservat per a l'edificació de la posteritat. Entre altres dites —cito de memòria— recordo aquesta solemne admonició: «Que totes les paraules tinguin l'accent de la veritat heroica.» L'accent de la veritat heroica! Això està molt bé, però penso que és una feina fàcil per a un emperador auster anotar un consell grandiós. Bona part de les veritats que funcionen en aquesta terra són humils, no pas heroiques; i hi hagut èpoques en la història de la humanitat en què els accents de la veritat heroica no l'han conduït sinó a la irrisió.

      Que ningú esperi trobar entre les cobertes d'aquest petit llibre paraules d'extraordinària potència o accents d'irresistible heroisme. Encara que sigui humiliant per a la meva autoestima, he de confessar que els consells de Marc Aureli no són per a mi. Són més adequats per a un moralista que per a un artista. Només us puc prometre una veritat de mena modesta —i també sinceritat. Aquesta sinceritat completa, digna d'elogi que, mentre et lliura a les mans dels teus enemics, en el millor dels casos t'ha d'indisposar amb els amics.

      «Indisposar» és potser una expressió massa forta. No puc imaginar ni entre els meus enemics ni entre els meus amics un ésser que tingui necessitat de barallar-se amb mi. «Decebre els teus amics» s'hi acostaria més. Gran part, gairebé totes, de les amistats del període de la meva vida com a escriptor m'han vingut a través dels meus llibres; i sé que un novel·lista viu en la seva obra. S'està aquí, és l'única realitat en un món inventat, entre coses, esdeveniments i gent imaginaris. Escrivint sobre ells, escriu només sobre ell mateix. Però la desclosa no és completa. L'escriptor roman, fins a un cert punt, una figura rere el vel; una presència intuïda més que no pas vista —un moviment i una veu rere els cortinatges de la ficció. En aquestes notes personals no hi ha aquest vel. I no puc deixar de pensar en un passatge de la Imitació de Crist en què l'ascètic autor, que coneixia la vida tan profundament, diu que «hi ha persones estimades per la seva reputació que, en mostrar-se, destrueixen l'opinió que es tenia d'elles.» Aquest és el perill en què incorre un autor de ficció quan es posa a parlar d'ell mateix sense disfressa.

      Mentre aquestes pàgines de records anaven apareixent com una sèrie, se'm va retreure un mal càlcul; com si aquest escrit fos una forma d'autoindulgència que balafiés la substància de futurs volums. Sembla que no sóc prou literari. En efecte, un home que, fins que no va tenir trenta-sis anys, no va escriure mai una ratlla per a la impremta no pot considerar la seva existència i la seva experiència —la suma dels seus pensaments, sensacions i emocions, els seus records i els seus remordiments, i l'entera possessió del seu passat—, com si tot plegat fos només material per treballar-hi. Abans, fa cosa de tres anys, quan vaig publicar El mirall del mar, un volum d'impressions i records, ja em van fer les mateixes observacions. Observacions pràctiques. Però, a dir veritat, mai no he entès la mena d'estalvi que em recomanaven. Volia pagar el meu tribut al mar, als seus vaixells i als seus homes, amb els quals estic en deute per tot allò que han fet per fer, de mi, el que sóc. Allò em semblava l'única forma en què podia oferir aquest tribut a les seves ombres. Per a mi, no es podia tractar de res més. És bastant possible que sigui un mal economista; però és segur que sóc incorregible.

      Havent madurat en els encontorns i sota les especials condicions de la vida del mar, tinc una pietat especial cap a aquesta forma del meu passat; perquè les seves impressions eren vives, la seva apel·lació directa, les seves demandes tals que podien ser respostes amb la natural alegria de la joventut i amb una força igual a la crida. No hi havia res en elles que fes ballar el cap a una consciència jove. Havent-me separat dels meus orígens enmig d'una tempesta de retrets provinents de cada racó que tingués la més petita ombra de dret a emetre una opinió, allunyat per grans distàncies dels afectes naturals que encara em quedaven, i fins i tot, en certa mesura alienat d'elles pel caràcter totalment inintel·ligible de la vida que m'havia seduït tan misteriosament respecte de la meva lleialtat, puc dir sense por a equivocar-me que, a través de la força cega de les circumstàncies, el mar havia de ser tot el meu món i el servei mercant la meva única llar durant una llarga rastellera d'anys. No té res d'estrany, doncs, que en els meus dos llibres dedicats exclusivament al mar —El Negre del “Narcissus” i El mirall del mar (i en algunes narracions marines com «Joventut» i «Tifó»)— hagi intentat, amb una mirada gairebé filial, retre la vibració de vida en el gran món de les aigües, en els cors dels homes senzills que durant segles han travessat les seves solituds, i també aquella cosa sensible que sembla habitar en els vaixells —i que són les criatures de les seves mans i els objectes de la seva cura.

      Per tal de nodrir-se, la teva vida literària s'ha de girar sovint cap als records i mirar de conversar amb les ombres, a no ser que t'hagis decidit a escriure només per renyar la humanitat per allò que és, per elogiar-la per allò que no és o —en general— per ensenyar-li com s'ha de comportar. Com que no sóc ni un busca-raons, ni un llagoter, ni un savi, no he fet cap d'aquestes coses, i estic disposat a conformar-me serenament amb la insignificança que els correspon a les persones que no són, d'una manera o altra, manifasseres. Però la resignació no és indiferència. No m'agradaria quedar-me dret com un mer espectador a la riba del gran corrent que transporta tantes vides. De grat, reclamaria per a mi mateix la facultat de tanta perspicàcia com pugui ser expressada en un to de simpatia i compassió.

      Em sembla que, com a mínim, en una part autoritzada de la crítica sóc suspecte d'una certa acceptació dels fets poc emotiva, severa —d'allò que els francesos anomenarien sécheresse du coeur. Quinze