Memòria personal. Джозеф Конрад

el meu temperament i van modelar el meu caràcter encara plàstic.

      Va ser un acte molt íntim i per aquesta mateixa raó és massa misteriós d'explicar. La tasca seria tan impossible com tractar d'explicar l'amor a primera vista. Hi havia alguna cosa en aquesta conjunció de reconeixement exultant, gairebé físic, la mateixa mena de rendició emocional i el mateix orgull de possessió, tots units en la meravella d'una gran descoberta; però no hi havia res d'aquella terrible ombra del dubte que cau sobre la flama mateixa de les nostres passions peribles. Sabia molt bé que era per sempre.

      Un afer de descoberta i no pas d'herència —la mateixa inferioritat del títol fa la facultat encara més preciosa— deixa el posseïdor amb l'obligació de per vida de seguir sent digne de la seva gran fortuna. Però em sembla que tot això sona com si estigués tractant d'explicar-ho —una tasca que acabo de dir que és impossible. Si en l'acció es pot admetre amb esfereïment que l'Impossible s'eclipsa davant l'indomable esperit dels homes, l'Impossible en matèria d'anàlisi sempre es presentarà en algun moment o altre. Tot el que puc dir després de tots aquests anys de pràctica devota, amb l'angoixa acumulada dels dubtes, les imperfeccions i les vacil·lacions en el meu cor, és el dret a ser cregut quan dic que, si no hagués escrit en anglès, no hauria escrit en absolut.

      L'altra observació que vull fer aquí és també una rectificació, però d'una mena menys directa. No té res a veure amb el mitjà d'expressió. Fa referència, d'una altra manera, a l'assumpte de la meva autoria. No és que vulgui criticar els meus jutges, tant més que sempre he considerat que rebia més que justícia de les seves mans. Però em sembla que la seva simpatia indefectiblement interessada ha atribuït a influències racials i històriques molt del que, crec, pertany simplement a l'individu. No hi ha res més aliè a allò que en el món literari s'anomena eslavisme, que el temperament polonès amb la seva tradició d'autogovern, amb la seva visió cavalleresca de les restriccions morals i amb un respecte exagerat pels drets individuals: per no esmentar el fet important que la mentalitat polonesa, de complexió occidental, s'havia ensinistrat a Itàlia i a França i, històricament, sempre s'havia mantingut, fins i tot en matèria religiosa, en simpatia amb els corrents més liberals del pensament europeu. Una visió imparcial de la humanitat en tots els seus graus d'esplendor i de misèria, juntament amb una especial atenció als drets dels no privilegiats d'aquesta terra —no per cap motiu místic, sinó per motius de simple comunió i d'honorable reciprocitat de serveis— era la característica dominant de l'atmosfera mental i moral de les cases que van albergar la meva atzarosa infància: assumptes de convicció tranquil·la i profunda, tant duradors com consistents, i al més allunyats possible d'aquell humanitarisme que sembla ser simplement una qüestió de nervis alterats o de consciència mòrbida.

      Un dels més benèvols dels meus crítics va tractar d'explicar certes característiques de la meva obra pel fet que jo era, en les seves mateixes paraules, «el fill d'un revolucionari». Cap epítet podria ser menys aplicable a un home amb un fort sentit de la responsabilitat en l'àmbit de les idees i de l'acció i tan indiferent als impulsos de l'ambició personal com el meu pare. Realment no puc entendre per què a tot Europa la descripció de «revolucionari» s'havia d'haver aplicat als aixecaments de Polònia de 1831 i 1863. Aquests aixecaments eren purament revoltes contra la dominació estrangera. Els mateixos russos les van anomenar «rebel·lions», la qual cosa, des del seu punt de vista, era la veritat exacta. Entre els homes interessats en els preliminars del moviment de 1863 el meu pare no era pas més revolucionari que els altres, en el sentit de treballar per a la subversió de qualsevol esquema social o polític de l'existència. Senzillament era un patriota en el sentit d'un home que, creient en l'espiritualitat d'una existència nacional, no podia suportar veure aquest esperit esclavitzat.

      Convocada públicament en un intent amable de justificar la feina del fill, aquesta figura del meu passat no pot ser acomiadada sense unes poques paraules més. Com a nen, per descomptat, jo sabia ben poc de les activitats del meu pare, perquè no tenia ni dotze anys quan ell va morir. El que vaig veure amb els meus propis ulls va ser el funeral públic, els carrers deserts, les multituds silencioses; però vaig entendre perfectament que es tractava d'una manifestació de l'esperit nacional aprofitant una ocasió que s'ho valia. Aquesta massa de treballadors amb el cap descobert, de joves estudiants de la universitat, de dones a les finestres, de col·legials a la vorera, no podia saber res positiu sobre ell, excepte la fama de la seva fidelitat a l'única emoció que guiava els seus cors. Jo no tenia res més que aquell coneixement mateix; i aquella gran manifestació silenciosa em va semblar el tribut més natural del món, no a l'home, sinó a la idea.

      El que m'havia impressionat molt més íntimament va ser la crema dels seus manuscrits uns quinze dies abans de la seva mort. Es va fer sota la seva supervisió. Es va escaure que vaig entrar a la seva habitació una mica més d'hora de l'habitual aquell vespre, i sense que ningú em veiés em vaig quedar mirant com la infermera alimentava les flames a la llar de foc. El meu pare es va asseure en una butaca fonda, envoltat de coixins. Va ser l'última vegada que el vaig veure alçat del llit. El seu aspecte era per a mi no és tant la d'un home greument malalt, com mortalment cansat —un home derrotat. Aquest acte de destrucció em va afectar profundament pel seu aire de rendició. No pas davant la mort, tanmateix. Per a un home d'una fe tan forta, la mort no podria haver estat un enemic.

      Durant molts anys vaig creure que els seus escrits havien estat cremats fins al darrer bocí, però al juliol de 1914, el bibliotecari de la Universitat de Cracòvia em va venir a veure durant la nostra curta visita a Polònia, i va esmentar l'existència d'uns manuscrits del meu pare i en especial d'una sèrie de cartes escrites abans de i durant l'exili al seu amic més íntim, el qual les havia enviat a la Universitat perquè les conservessin. Vaig anar a la biblioteca de seguida, però llavors només vaig tenir temps de fer-hi una simple ullada. Tenia la intenció de tornar-hi l'endemà i encarregar còpies de tota la correspondència. Però l'endemà va esclatar la guerra. Així que potser mai no sabré el que va escriure al seu amic més íntim en el moment de la seva felicitat domèstica, de la seva nova paternitat, de les seves grans esperances —i també més tard, en les hores de la desil·lusió, el dol i la malenconia.

      També m'havia imaginat que havia estat oblidat per complet quaranta-cinc anys després de la seva mort. Però aquest no va ser el cas. Alguns joves lletraferits l'havien descobert, en particular com un notable traductor de Shakespeare, Victor Hugo i Alfred de Vigny, al drama Chatterton del qual, traduït per ell mateix, hi havia escrit un prefaci eloqüent defensant la profunda humanitat del poeta i el seu ideal de noble estoïcisme. També estava sent recordat el costat polític de la seva vida; perquè alguns homes del seu temps, els seus col·legues en la tasca de mantenir ferm l'esperit nacional amb l'esperança d'un futur independent, en arribar a vells havien publicat les seves memòries, en les quals el paper que ell hi va tenir va ser per primera vegada donat a conèixer públicament al món. Aleshores vaig assabentar-me de coses de la seva vida que no coneixia abans, coses que fora del grup dels iniciats no podien ser conegudes per cap ésser viu, excepte la meva mare. Va ser així com, a partir d'un volum de memòries pòstumes que s'ocupen d'aquests amargs anys, vaig assabentar-me que la primera concepció del Comitè Nacional secret destinat sobretot a organitzar la resistència moral contra la pressió augmentada del russianisme va sorgir per iniciativa del meu pare, i que les seves primeres reunions es van fer a la nostra casa de Varsòvia, de la qual tot el que recordo clarament és una habitació, blanca i carmesí, probablement el saló. En una de les parets hi havia l'arcada més alta. On conduïa segueix sent un misteri; però fins a la data no he pogut deixar de creure que tot plegat era d'unes proporcions enormes, i que les persones que apareixien i desapareixien en aquell espai immens tenien una alçada superior a la normal de la humanitat que vaig arribar a conèixer en la meva vida posterior. Entre ells recordo la meva mare, una figura més familiar que les altres, vestida amb el negre del dol nacional que duia a despit dels ferotges reglaments de policia. També he preservat, d'aquella melodia particular, el temor reverencial de la seva misteriosa gravetat, que, de fet, no estava mancada de somriures. Perquè recordo els seus somriures, també. Potser per a mi sempre podia trobar un somriure. Ella era ben jove, llavors; certament no havia fet els trenta encara. Va morir quatre anys després a l'exili.

      A les pàgines que segueixen esmento la seva visita a la casa del seu germà aproximadament