Dolça introducció al caos. Marta Orriols

de l’estació de Plaça Catalunya que connecta amb el metro i les sortides de Pelai i Canaletes, un home canta i toca amb guitarra i harmònica «Simple twist of fate», i mentre la multitud es dispersa en totes direccions, el Dani queda atrapat per la veu i l’acústica. S’atura davant seu i l’escolta amb atenció. Li agradaria pensar que la cançó és una simple coincidència, una ironia del destí abraçant una altra ironia. Però dins d’una ment dedicada a fabular per guanyar-se la vida, les casualitats agafen formes concretes. A ell no li sembla una simple coincidència. Li llança un parell d’euros damunt la funda oberta de la guitarra. Topa amb la mirada agraïda del cantant. L’home va tot ell cobert per una pàtina cerosa de rodamon que amaga l’artista d’èxit que no ha pogut ser, que es conforma amb el subsol com a únic escenari i els transeünts amb les seves existències abstretes com a públic fugisser. Es pregunta com deu haver acabat aquí. Es pregunta també com ha pogut passar. Per què ara? A simple twist of fate. La música deixa de ser un fons sonor per a les coses que passen i constata tot d’una el que ja intuïa des d’ahir a la nit: que a partir d’ara ja no podrà mirar cap a una altra banda. Sempre més, tot tornarà a les paraules de la Marta convertides en coordenades. Nord. Sud. Est. Oest. Estic embarassada. No ho vull tirar endavant. I comprèn que seran aquests, i no uns altres, els punts cardinals que el guiaran a través dels seus dies.

       Cap de setmana Setmana 8

      4

      —Kaffee?

      La Marta aixeca una mica la cafetera quan el veu entrar endormiscat a la cuina. Ell es queixa de fred. S’asseu i procura no fixar la vista en la panxa de la dona a qui estima. Fa unes cinquanta hores que la mira només de cintura cap amunt. Descalça, com sempre, es mou lleugera pels escassos metres quadrats de la cuina. Per la finestra entra una llum somorta i la fressa dels veïns, que es lleven de mica en mica. La monotonia sonora de cada dia feta de cafeteres, cisternes de vàter, aspiradores, l’aigua corrent d’una dutxa. L’edifici és un mosaic de nacionalitats estrangeres, principalment pakistanesos, filipins i marroquins, també italians, com els tres que comparteixen pis al seu replà. A la immigració exterior del barri, se n’hi suma una d’interior, de joves que, com ells, han començat a traslladar-s’hi des d’altres zones més cèntriques. Finca règia, deia l’anunci. No té detalls pomposos, ni estora vermella a l’entrada però l’edifici és del 1910 i el sostre de la porteria és enteixinat; la cirereta del pastís és l’ascensor original, una bella caixa de fusta noble protegida per una malla romboïdal de ferro, amb detalls de forja que el decoren, i a dins, la placa de bronze que indica cada pis. Per la resta, regi només és una manera d’emmascarar un edifici més vell que la tinya. Però ara fa gairebé un any compartien encara l’emoció d’haver-se trobat i, possiblement, el deliri amorós de tots els començaments, sumat a la bellesa encobridora d’una porteria, els va empènyer a pronunciar un sí categòric davant de l’agent immobiliari.

      Són els llogaters del tercer tercera. Una història més a la ciutat.

      Ella li fa un petó a la galta i li amanyaga els cabells. El Dani no contesta. Fa lliscar el dit per la pantalla del mòbil sense fixar-se en res en concret. Té la boca pastosa i l’ensopiment d’un diumenge de gener al matí sense plans a la vista.

      —Vols cafè o no?

      La Marta s’esforça per sonar natural, contenta, fins i tot, però costa, ara que tots dos saben que no estan sols.

      Que ha baixat al forn de pa i li ha portat una ensaïmada de cabell d’àngel, li diu amb un registre de veu que no pertany al repertori de la seva vida en comú, i que quan ha tornat, la veïna del quart li ha confirmat que a la reunió de propietaris de la setmana passada van aprovar els pressupostos per reformar els baixants dels patis interiors. Ell agafa amb dos dits un pessic del filament dolç que farceix l’ensaïmada i ho va rosegant completament abstret. En nota la dolçor a la punta de la llengua, una sensació plaent que de mica en mica el va despertant, i sent la Marta que continua parlant amb la veu encara enrogallada del concert d’ahir a la nit. Que sort que no som propietaris, afegeix ella amb un somriure, que seria un pal haver-nos de preocupar de les obres i tot plegat.

      —Sí, ja tenim prous problemes, nosaltres, ara.

      Les paraules se li escapen com un peix escorredís, sense temps de frenar-les ni comprendre-les. Tots dos abaixen la vista. Se sent malament per la Marta. Li sap greu el que acaba de dir. Fins aquest moment no ho havia classificat de cap manera. Problema és la denominació que li ha sortit de dins i li sembla que el fet de posar-li un nom l’ajuda a perfilar tímidament el pensament caòtic que l’ha acompanyat els dos últims dies. Però el nom encara no arriba al fons de l’assumpte, tan sols el voreja, com un mal de cap incipient.

      —Tinc hora la setmana que ve. Dimecres.

      La mira, ara ja completament despert i dedicant-li tota la seva atenció. Fa que sí amb el cap de la mateixa manera que podria fer que no. Se sent totalment fora de lloc, lluny de tota lògica, no té cap mena de capacitat per respondre, com si l’haguessin buidat d’opinió, d’emoció. Sense analitzar-ho gens, pensa que aquesta distància ja li va bé. Que precisament d’aquesta distància en depèn cada dia fins a arribar a dimecres vinent. Que s’aferrarà a aquesta distància per caminar per sobre les brases i no cremar-se, que és amb aquesta mateixa distància que podrà escudar-se fins que la notícia de dijous a la nit pertanyi al passat. No pot saber encara que quan insinua que es pot organitzar per dimecres i que si vol l’hi pot acompanyar, no està donant el mateix tractament a la proposta que si planifiqués acompanyar-la al dentista o a fer una gestió antipàtica al banc. No sap que quan el terreny és rugós un no hi pot passar de puntetes i esperar simplement que els mals siguin aigua passada. Només sent aquest punt d’intuïció corrosiu, poc definit, quan ella li diu que no cal, gràcies, que no serà gaire estona i que prefereix fer-ho sola. Fer-ho sola, ha dit. Fer-ho. I ell pensa que, en tot cas, el que farà dimecres és desfer-ho. Com és obvi, no n’hi dirà res, d’aquesta obscenitat lèxica. L’espanta la imatge que crea. Cada nou apunt sobre el que ha passat i el que ha de passar li fa créixer l’angoixa. Vol que les hores i els dies passin ràpid, que tot es posi a lloc. És aleshores quan, sense voler, dona un cop de colze a la sucrera de vidre, que cau a terra i es parteix en mil bocins. L’instint protector li fa allargar un braç per frenar el Rufus, que s’hi acosta encuriosit. El blanc cristal·litzat escampat per sobre les rajoles. Hi haurà partícules de sucre i vidre en els angles més recòndits de totes les juntes per sempre més. La dolçor que cau i el vidre que talla; si en volgués fer una analogia tindria la imatge perfecta.

      Tampoc fa tantes hores que ballaven a Razzmatazz. Les llums blavoses i malves banyaven el públic entregat. S’havia passat el concert mirant la Marta de reüll, com si fos una dona nova, una altra persona a qui calia parar més atenció a partir d’ara. No li passava res, semblava la mateixa de sempre però a la vegada li passava tot: alçava les mans, movia el cap al ritme del baix, se sabia totes les lletres. Feia fotos amb el mòbil, s’abraçava a les amigues, reien, es recollia els cabells, se’ls deixava anar, aclamava els components del grup al principi de cada cançó, els victorejava. Somreia, s’apartava el serrell de la cara. Movia els braços emulant el bateria, movia les mans, n’hi agafava una, l’hi deixava anar, saltava, es passava una mà pel clatell, xiulava amb els dits, tancava els ulls, els obria, li brillaven, feia glops de cervesa, li xiuxiuejava coses a l’orella, coses que ell no entenia. Què? Què dius? Li semblava que a partir d’ara la Marta només podria dir-li coses importants i amb el soroll no l’entenia. Cada vegada s’indignava més amb el grup perquè no li deixaven sentir la veu de la Marta, la Marta amb un problema bategant-li dins. Què dius? Què? La música li esborrava totes les pistes. I ella reia, ballava, cantava. La dolça introducció al caos.

      —Merda, Dani, m’encantava aquesta sucrera.

      La cuina es revoluciona uns minuts: gos, home, dona, escombra, vidres, sucre, ordres, compte amb el vidre, posa’t les sabatilles que et tallaràs, confusió. Després tot queda a lloc. Algun veí escolta reggaeton i els versos rapejats d’alta càrrega sexual contrasten amb el silenci en què ha quedat sumida la cuina, a l’espera de la conversa