Dolça introducció al caos. Marta Orriols

Hi havia consens en els gestos, l’amor hegemònic. Els aprecia, i malgrat tot, des que ells són pares, sent una mena d’enveja, no per allò que posseeixen, sinó per allò que rebaixen, allò que els allunya del que els feia irresistibles abans: la despreocupació, els ideals irrealitzables, el lligam de les velles ferides, els somriures, les consignes que només eren seves, la joventut, potser. Troba que sopar amb els amics s’ha convertit gairebé en un luxe, un caprici. Mantenen un grup de WhatsApp on les seves vides circulen al ritme de la missatgeria instantània que regula la seva existència. S’intercanvien signes buits, imatges incorpòries, emojis i acudits. L’amistat es manté amb vida gràcies a la informació que transporten els fils invisibles. El vincle és més intens a través del mòbil que quan es troben molt de tant en tant per sopar o celebrar alguna cosa junts. Cara a cara, l’enginy cau abruptament, s’esvaeixen la comoditat de poder opinar sense filtres, l’atreviment per dir-se com s’estimen i com es troben a faltar, o com de farts n’estan els uns dels altres. Quan finalment es reuneixen, superades les demostracions d’afecte inicials, abraçades i petons, asseguts al voltant de la taula escandinava i a mesura que cauen les hores, topen amb una cortina etèria que els cobreix amb el desencant i la decepció d’un grup d’amics que veu com caduquen els seus somnis de joventut. Per al Dani, els retrobaments són una arma de doble tall, els espera amb el record deformat de les nits que no s’extingien mai, de l’ànsia de festa, però sempre acaben prenent un aire nostàlgic que el deixen una mica ensorrat; no només perquè quedin un munt de cerveses sense obrir o perquè a taula ningú acabi col·locat, sinó sobretot perquè percep en cada amic petites mutacions degudes al seu procés de maduració. I les tem. Tem cada alteració mínima d’aquest grup format en gran mesura a la universitat. Per a ell els amics vindrien a ser l’estructura de la seva estabilitat, i una estructura sòlida aporta molta seguretat, però una estructura que madura amb canvis de rols —amics que són pares, amics que canvien de parella, amics que marxen fora— altera el seu esquema i l’obliga a reubicar-se. Dels amics n’ha fet la seva religió. Els canvis el sacsegen. Allò que deixa enrere sempre li provoca un cert dolor i una certa enyorança. Sent que com a grup ja només els sostenen les velles anècdotes. La Marta sempre diu que exagera, que a dins hi té una barreja de Woody Allen i de la larva repugnant que emergeix violentament del pit d’un dels tripulants a Alien, que últimament salta per tot i està irritable.

      I a pesar d’això, aquella nit se sentia bé. Els necessitava tant, encara, els amics. A l’hora de marxar, drets a la porta, la vella promesa de veure’s més sovint, l’efecte del vi, les rialles, la seva xarxa de seguretat. Els perdonava el fet que d’alguna manera s’estiguessin difuminant els contorns que abans els definien. Els podia perdonar, fins i tot, que desvirtuessin una mica els qui sempre deien que acabarien sent. Preferia tenir-los a prop encara que fos d’aquella manera. Estava enamorat d’un ideal d’amistat inqüestionable. En el fons ho sabia. En el fons tots sabien que les feines, el dia a dia, les logístiques dels uns i dels altres arrasaven els ideals i els deixaven en un segon pla. L’amistat és un mirall perfecte. El Dani no en parlava mai amb ells, d’això, no és la mena de flaquesa que un va mostrant pel món, però sí que ho tenia present, i fins i tot sent una cosa semblant a una fiblada quan algú s’atreveix a sentenciar que l’amistat està sobrevalorada. Tot canvia a una velocitat endimoniada i ell és incapaç de seguir el ritme, necessita creure que els amics no canviaran, o com a mínim no ho faran tan de pressa. Sense anar més lluny, dos dies abans del sopar, ho havia sentit al metro. A Plaça Espanya havien pujat dues noies que portaven uns identificadors penjats del coll. Sortien de treballar cansades, d’un congrés. Maquillatge excessiu, sabates de taló, havien estat tot el dia forçant el somriure i per això ara estaven desfetes. Ni te l’escoltis, l’amistat està sobrevalorada. L’altra havia assentit amb el cap. Van baixar a la parada següent deixant aquella frase maleïda a l’aire. El Dani sabia que en el fons tenien raó. Fent onejar la bandera de l’amistat han suat darrere una pilota, s’han banyat de nit al mar cridant com si s’acabés el món, han tancat locals. S’han confessat misèries a tantes barres de bar, han viatjat, s’han barallat, s’han cedit sofàs per dormir durant períodes de transició de parelles, de pisos, de complexitats. Per al Dani el valor de tot això no serà mai excessiu ara que ha après que fer-se gran passa per anar convertint en record el que abans era real i acceptar que els amics, en els seus mons nous, són altres persones. La Melca, que quan ell la va conèixer era tímida i reservada, ara és l’ànima de les trobades. Es va preguntar quina de les dues era més real quan s’aixecà per anar al lavabo i es va posar a cantar tota desinhibida.

      Va recollir la cuina mentre la Marta seguia amb els seus rituals abans d’entrar al llit. A vegades prova de tornar a ser qui era just abans d’aquella nit, intenta recuperar aquell estat, el del moment abans de saber que hi havia la possibilitat de ser algú altre, i quan reconstrueix l’escena, sempre li ve al cap la història del tsunami de Tailàndia, la de la nena britànica que va salvar la vida a un centenar de turistes a la platja de l’illa de Phuket, perquè quan l’aigua va retrocedir allunyant-se de la platja, minuts abans que la gran onada destructora fos visible des de la costa, ella els va advertir a crits que s’acostava un tsunami. Només ella va saber-ho interpretar. Ho havia estudiat a l’escola unes setmanes abans. En aquella platja no hi va haver víctimes perquè la nena va reconèixer els indicis i va alertar tothom del que estava a punt de succeir. Els indicis que rodejaven el Dani aquella nit tenien una aparença tan modesta, tan completament normal, que res podia avisar-lo de la gran onada: l’olor de la crema facial que ella fa servir a les nits, els seus peus gelats, el vell Rufus endormiscat al seu jaç. A fora havia començat a caure de nou la pluja fina. A la Marta li semblava que el Marc no estava bé. L’havia vist tocat, i molt més prim. No te n’has adonat? El Dani va badallar i li va treure importància. Li feia mandra acabar la nit parlant del Marc amb ella; tot i que era tard i l’endemà matinaven, tenia esperances de follar una estona, encara que fos un clau ràpid i funcional. A quicky one, tal com ella li implora a vegades fent broma, buscant-li les pessigolles, acariciant-li el remolí del llombrígol. Els anglicismes en general a ell li semblen una depravació més de l’espècie humana, termes absurds en boca d’adults que empenyen la societat cap a un estat perversament infantil, però a quicky one l’accepta prou bé i en fa ús sense problemes.

      —És normal, feia mitja vida que anaven junts. Hem quedat dimecres com sempre per fer una cervesa i posar-nos al dia.

      Totes les arestes desfent-se sota la llum càlida del dormitori, la frescor del coixí a la cara, el cansament agradable a les plantes dels peus.

      —Però tranquil·la. Ho superarà.

      Va contestar per tallar la conversa en sec. Va fer mitja volta per fer-li un petó a l’espatlla. Li apartà una mica la roba del pijama. La calidesa de la pell. Els petits costums adquirits.

      —Era això?

      —El què?

      —El que em volies dir abans a la cuina.

      La Marta es va gratar el cap i amb un gest ràpid i automàtic, es va treure una goma del canell i es va recollir els cabells. L’estrella diminuta i tatuada va lluir tímidament mentre se li enfosquia la mirada. Va inspirar sorollosament i va deixar anar l’aire convertit ja en sentència.

      —Estic embarassada. No ho vull tirar endavant.

      ELL

       It might be fun to have a kid that I could kick around A little me to fill up with my thoughts A little me or he or she to fill up with my dreams A way of saying life is not a loss

      LOU REED, «Beginning of a Great Adventure»

      Té cinc anys i mig, xocolata seca al voltant dels llavis, els cabells enrossits pel sol d’agost. Les temples suades. S’ajup arronsant les cames. Les natges gairebé li toquen els talons. Respira amb la boca oberta. Zumzeig de borinots a l’espígol, remor d’aigua jugant amb els còdols al riu. El Dani fa pinça amb l’índex i el polze per subjectar un branquilló prim i llarg que ha trobat a terra. Les celles arrufades, concentrant tota l’atenció en l’acció que està a punt d’emprendre. Ha trobat un niu de formigues a prop del riu Nalón, que passa no gaire lluny de casa l’àvia,