Contes per a les nits de lluna plena. Anna Maria Vilallonga

Maria Villalonga

      28 d’octubre de 2017

      Primera part

      Inspiració

      Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament en espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable que calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava burleta.

      La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

      El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

      Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

      De mica en mica, la idea va prendre forma. Documentar-se. La base de l’escriptura. Com un autòmat, recercà apressadament dins d’un calaix de la cuina.

      El so de les sirenes a penes el molestà.

      La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, cosit a ganivetades i amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

      Els telenotícies i els diaris vespertins especulaven amb la història. Una noia encara no identificada. Algú, sense pietat, s’hi havia acarnissat. Un amant traït? Un lladre violent? Un violador? Poques certeses encara, tan sols la irrefutable presència de la mort.

      Ell no va sentir res, no va llegir res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

      Isabel

      Cada matí, després del frenètic ritme de l’esmorzar, estic desitjant que marxin. No puc suportar el soroll que fan, sempre rondinant perquè no es volen prendre els cereals o posar-se l’uniforme de la classe de gimnàstica. Quan finalment travessen la porta, la casa esdevé per unes hores un indret silenciós i tranquil, sense els crits de la canalla ni la televisió engegada a un volum insofrible.

      La set de calma em domina. Necessito estar sola. M’encanta deambular per les estances, pausadament. Passejo sense rumb, intentant assumir la buidor que em consumeix dia rere dia. M’agrada molt aturar-me davant del gran finestral de la sala d’estar, una habitació àmplia i lluminosa plena de llibres. La flaire dels llibres, barrejada amb l’olor de la pols acumulada entre les pàgines, em fa sentir bé. Amb cura, aparto les cortines i contemplo l’exterior. La vida sembla una bogeria allà fora, embrutida per milers de sorolls que em retrunyen dins del cap. Botzines, sirenes, músiques estentòries que no sé d’on surten. Em fa por l’exterior. L’odio. Tanmateix, alguns colors m’atreuen, com el blau del cel a penes besllumat entre els edificis o el verd intens dels plàtans de la plaça.

      M’havia agradat tant la natura! Quan tot era diferent i podia sortir, i córrer, i esclatar a riure com totes les noies. La meva Isabel és molt alegre, solia dir la mare a la tertúlia de les veïnes. Sempre té ganes de xerrar i de fer broma. I era veritat. Ho passàvem molt bé amb les meves amigues. Anàvem a passejar i, si feia bon temps, sortíem d’excursió. Ens banyàvem al riu i preníem el sol sense pressa, murmurant tafaneries i parlant de nois. Ens sentíem invencibles, plenes d’energia.

      Fins que va arribar aquell dia. El maleït dia.

      Temo el moment que tornin a casa. En el silenci de la tarda, com si tinguessin vida pròpia, sento cruixir els panells de fusta de la llibreria. Hom diria que em criden. Vine, Isabel, acosta’t. Per què no llegeixes una estona? Et distrauràs. Però no puc. No puc tocar aquestes coses, em resulta impossible.

      La majoria van desaparèixer aquell dia infaust. El dia de les llengües de foc. Els seus fulls es van enlairar en una voràgine de flames i de fum. Fou un instant molt breu i, alhora, semblà una eternitat. Aquells, eren els meus llibres.

      Quan el sol comença a declinar, sempre em troba asseguda al balancí de la sala, que es mou rítmicament amb el meu impuls. Un impuls monòton, constant, que no puc evitar. M’ajuda a controlar els nervis. Els passeigs per la casa ja no em sedueixen i el neguit, que creix de mica en mica al llarg de la jornada, al capvespre es torna més intens. Sempre em passa el mateix. Necessito que em deixin en pau. No vull res més que conviure amb els meus pensaments, però sé del cert que estan a punt de tornar. I aquesta idea em desestabilitza. Hauré de fer novament el cor fort. Suportar les corredisses del nen darrere de la pilota, els crits de la mare histèrica, els plors de la nena que no es voldrà banyar. I el pare, sempre crispat, que deixa la roba escampada per tota la casa.

      Primer no sabia què havia passat, però sentia xiuxiuejar algú. Notava les mirades aterrides damunt del meu rostre. Desfigurada, deien. De pressa, em vaig tancar en aquest refugi. El meu refugi.

      No em vaig bellugar del balancí quan vaig sentir les claus a la porta. Allò era casa meva, encara que ja fes molt de temps que no s’hi assemblava. Per allà hi havia passat tothom: paletes, lampistes, fusters. Entre tots la van reconstruir. Va quedar força bé. Això no puc negar-ho. Sobretot la sala i el finestral.

      Sentia la cremor dins meu, com si un alè de foc s’escampés cap a l’exterior quan intentava inútilment parlar, cridar, esclatar en plors. Després, només el buit d’aquella vida reclosa i solitària. La certesa inqüestionable que havia de ser allà on era.

      La nena va entrar atropelladament dins la sala, a temps de veure l’empenta del meu moviment en el balancí. Portava la motxilla penjada a l’esquena i es va aturar en sec, la mirada cap a mi. Mare, mare! La veu tremolosa.

      Em vaig aixecar lentament i vaig passar pel seu costat sense fer soroll, ignorant-la. La nena era tafanera i malcriada i em va complaure molt que el meu vestit blanc voleiés en creuar la porta. El pare havia obert una finestra i entrava una mica de corrent d’aire.

      Com cada dia, vaig pensar un lloc on hi hagués silenci. Vaig sortir de l’estança i vaig pujar les escales. Potser a les golfes, si no se’ls acudia venir a la recerca d’alguna joguina oblidada. Vaig topar amb el pare en els primers graons. Amb el rostre desconcertat, es va girar cap a mi. Què notava? El cremava, el meu alè o era un alè glaçat?

      En silenci, vaig travessar la porta de les golfes i m’hi vaig escolar. Feia dies que no hi anava. Em vaig arraulir damunt del vell sofà ple de nafres. Esperava que no m’arribessin els sons insuportables del pis de baix. A l’altre cantó de l’habitació, sota les bigues de fusta gruixuda reforçades després del desastre, hi havia un enorme mirall escarbotat repenjat a la paret, una cornucòpia antiga amb el daurat gastat. M’hi vaig acostar. Sense poder-la contenir, una incertesa coneguda em sacsejà. Sabia que era absurda i inútil, però inevitable.

      Desfigurada, deien.

      Muda i opaca, inflexible, la vella cornucòpia de les golfes no va reflectir la meva imatge.

      Dama de companyia

      Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

      El