Sempre hem viscut al castell. Shirley Jackson

la vençuda. No podia respirar; estava garratibada i tenia el cap a punt d’explotar; vaig córrer cap a la porta del darrere i la vaig obrir per respirar. Volia fugir corrents; si hagués pogut córrer fins al final de les nostres terres i tornar m’hauria recuperat, però la Constance era al saló sola amb elles i m’havia d’afanyar. Vaig haver de conformar-me a fer miques la lletera que m’esperava a la taula; havia estat de la nostra mare i vaig deixar els bocins a terra perquè la Constance els veiés. Vaig agafar la nostra segona millor lletera, que no feia joc amb les tasses; se’m permetia servir la llet, així que la vaig omplir i la vaig dur al saló.

      –...faria la Mary Katherine? –estava dient la Constance, i es va girar i em va somriure al veure’m a la porta–. Gràcies, estimada –va dir i va mirar la lletera i després a mi–. Gràcies –va tornar a dir i vaig deixar la lletera a la safata.

      –Al principi, poc –la Helen Clarke va dir–. Si no seria molt estrany, n’estic segura. Però podries trucar a un o dos vells amics i potser podries anar de compres a la ciutat algun dia, ningú no et reconeixeria, a la ciutat, és clar.

      –¿Un dinaret? –va suggerir esperançada la senyora Wright.

      –M’ho haig de rumiar. –La Constance va fer un petit gest de perplexitat, tot rient, i la Helen Clarke va assentir.

      –Et caldrà una mica de roba –va dir.

      Vaig abandonar el meu racó per anar cap a la Constance, agafar una tassa de te i passar-la a la senyora Wright, a qui li tremolaven les mans.

      –Gràcies, estimada –va dir. Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.

      –Sucre? –li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.

      –Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.

      Vaig pensar, mirant-la, que s’havia mudat per venir avui aquí; la Constance i jo mai no anàvem de negre, però potser la senyora Wright havia pensat que era apropiat i duia un vestit negre i un collar de perles. L’altra vegada també havia vingut de negre, me’n recordo; sempre és de bon gust, vaig pensar, excepte al saló de la nostra mare. Vaig tornar cap a la Constance, vaig agafar la plata dels pastissets de rom i els vaig dur a la senyora Wright; això tampoc era de bona educació i primer hauria d’haver tastat els sandvitxos, però jo volia que se sentís malament per anar de negre al menjador de la mare.

      –La meva germana els ha fet aquest matí –vaig dir.

      –Gràcies –va dir. La seva mà va dubtar sobre la plata abans d’agafar un pastisset de rom i deixar-lo amb cura a la vora del seu platet. Vaig pensar que la senyora Wright s’estava comportant amb una delicadesa gairebé histèrica i vaig dir:

      –Agafi’n dos. Tot el que fa la meva germana és deliciós.

      –No –va dir–. Oh, no. Gràcies.

      La Helen Clarke no parava d’endrapar sandvitxos, allargant el braç per davant la Constance per agafar-ne un rere l’altre. Enlloc no es comportaria així, vaig pensar, tret d’aquí. Sempre li és igual el que pensi la Constance o jo de les seves maneres; només es pensa que ens alegrem molt de veure-la. Vés-te’n, li vaig dir dins del meu cap. Vés-te’n, vés-te’n. Em preguntava si la Helen Clarke guardava alguns vestits per a les visites que ens feia. «Això», m’imaginava que deia, remenant el seu armari, «no cal que ho llenci, em pot servir per anar a veure l’estimada Constance». Vaig començar a vestir la Helen Clarke al meu cap, amb un banyador en un tou de neu, enfilada a les branques fermes d’un arbre amb un vestit lleuger de volants roses que se li enganxava, se li estirava i se li esquinçava; s’enredava amb l’arbre i xisclava i jo gairebé em poso a riure.

      –¿Per què no convidem gent d’aquí? –va dir la Helen Clarke a la Constance–. Uns quants amics de sempre... Hi ha molta gent que vol seguir en contacte amb tu, estimada Constance... Uns quants amics un vespre qualsevol. ¿A sopar? No –va dir–, potser a sopar no. Potser no, almenys al començament.

      –Jo... –va tornar a començar la senyora Wright; havia deixat amb cura la tasseta de te i el pastisset de rom a la tauleta que tenia al costat.

      –Tot i que, fet i fet, ¿per què no a sopar? –va dir la Helen Clarke–. Al cap i a la fi, de tant en tant hem d’agafar el toro per les banyes.

      Al final hauria d’acabar intervenint. La Constance no em mirava, només a la Helen Clarke.

      –¿I per què no convidem la bona gent del poble? –vaig preguntar ben fort.

      –Déu meu, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke–. Ara sí que em deixes parada. –Va riure.– No recordo que mai els Blackwood es fessin amb els vilatans –va dir.

      –Ens odien –vaig dir.

      –No faig cas de les seves tafaneries i espero que tu tampoc. I, Mary Katherine, saps tan bé com jo que el noranta per cent d’aquesta sensació és cosa de la teva imaginació i si intentessis ser mínimament amable mai ningú no diria res en contra teu. Déu meu. És clar que algun cop hi ha hagut una mica d’animadversió, però crec que en fas un gra massa.

      –La gent és molt tafanera –va dir la senyora Wright, donant-nos la raó.

      –Jo vaig dient que era amiga íntima dels Blackwood i que no me n’avergonyeixo gens ni mica. Has d’estar amb la gent de la teva classe, Constance. No parlen de nosaltres.

      M’hauria agradat que fossin més divertides; em va semblar que la Constance feia cara de cansada. Si se n’haguessin anat li hauria pentinat els cabells fins que s’adormís.

      –Ve l’oncle Julian –vaig dir a la Constance. Sentia el sorollet que feia la cadira de rodes al rebedor i em vaig aixecar per obrir la porta.

      La Helen Clarke va dir:

      –¿Creieu que la gent tindria por de venir a veure-us? –i l’oncle Julian es va aturar a la porta. S’havia posat la seva corbata elegant per prendre el te en companyia i s’havia rentat la cara tan fort que li havia quedat vermella.

      –Por? –va dir–. ¿De visitar-nos? –Va fer una reverència a la senyora Wright des de la cadira i després a la Helen Clarke.– Senyora –va dir–, senyora.

      Jo sabia que no es recordava dels seus noms ni d’haver-les vist abans.

      –Fa bona cara, Julian –va dir la Helen Clarke.

      –¿Por de venir a visitar-nos? Disculpi que repeteixi les seves paraules, senyora, però estic desconcertat. Al cap i a la fi, la meva neboda va ser absolta de l’acusació d’assassinat. Ara visitar-nos no hauria de representar cap perill.

      La senyora Wright va fer un gest sobtat cap a la seva tasseta de te i després va deixar les mans a la falda amb determinació.

      –Es podria dir que hi ha perills a tot arreu –va dir l’oncle Julian–. Perill d’enverinament, i tant. La meva neboda us podria ensenyar els perills més insospitats: plantes de jardí més mortals que serps i espècies ben corrents que tallen com ganivets les parets de l’estómac, senyora. La meva neboda...

      –Quin jardí més preciós –va dir la senyora Wright sincerament a la Constance–. De veritat que no sé com t’ho fas.

      La Helen Clarke va dir categòrica:

      –Tot això ha quedat oblidat fa temps, Julian. Ja no hi pensa ningú.

      –Doncs quina pena –va dir l’oncle Julian–. Un cas dels més fascinants, un dels pocs misteris més genuïns de la nostra època. De la meva, particularment. L’obra de la meva vida –va dir a la senyora Wright.

      –Julian –va dir la Helen Clarke ràpidament; la senyora Wright semblava hipnotitzada–. Hi ha una cosa que es diu bon gust, Julian.

      –¿Bon gust, senyora? ¿Que ha tastat algun cop l’arsènic? Li asseguro que hi ha un moment d’absoluta incredulitat