Sońka. Ignacy Karpowicz

Sońka va somriure com a resposta, i tenia un somriure ample, ja que les dents de l’aparador havien anat a parar al lloc adient.

      —Em dic Igor —va afegir, però no va dir res del seu regne, de Varsòvia, ni dels escenaris, de les torres de vidre ni dels que anaven fins al cul de química, o de les princeses alcohòliques, dels espectadors i de la buidor que era més punyent que les pulles dels crítics.

      Em dic Igor, he fet això i allò altre, i he tingut aquests i aquells premis, també, sense comptar les nominacions, que també es compten, és clar, no aquí, allí sí. Em dic Igor, els admiradors em donen el seu número de telèfon, i els enemics es foten de mi i se’m conxorxen per darrere, mentre que les nits són llargues i tenen el fulgor dels llums de la ciutat. Em dic Igor, de fet, no he fet realment res, tot és cendra, la cendra ho és tot, és arreu, als pulmons i al nas, sota les parpelles i a la boca, raspa la gola com el fum dels cigarrets, i així serà fins al final: n’hi ha prou de bufar-ne la pila i ni tan sols no hi haurà el the end.

      Tinc una casa cara, antiguitats a la casa, i en aquestes antiguitats no hi ha ni una partícula de pols, gràcies a una ucraïnesa que hi passa cada setmana el drap, jo soc l’únic objecte físic de casa meva pel qual ella no passa.

      Em dic Sońka, la meva gossa, Borbus XII i l’Última, em diu Blanca, pels cabells blancs, això que en queda i que es troba en el canemàs del crani. Tinc la vaca Mutxka, un gos, unes quantes gallines i el gat Jozik, no tinc familiars, no tinc possessions, no tinc res, però això no té importància, perquè tampoc no em podré endur res en el darrer viatge: ni la Mutxka, ni la Borbus ni en Jozik; per què vull altres coses si tot el que tinc no m’ho enduré amb mi?

      Precisament, així és com haurien pogut parlar l’un amb l’altra la primera vegada —l’Igor menjant-se les coques, i la Sońka amb un bombó triat entre els dits ossuts—; la primera versió després es va copiar moltes vegades, perquè les paraules no dites no deixen de ser paraules, i la merda no cagada, merda. Aquesta és la natura de totes les coses.

      L’agost de l’any 41, fa més d’un milió d’anys, com si hagués estat abans del Diluvi, fa molts, molts anys. Jo era jove, tenia dos germans, més grans que jo, en Witek i en Janek, tenia tota la vida per davant, les mans cansades de tant treballar, poques alegries, uns sentiments amagats, m’agradava posar la llengua com un tub, i fer-me trenes amb els cabells. Ni tan sols era capaç d’odiar completament el pare. «Djitxa lubi iak duju, a trasi iak khruju»,20 deia abans de començar a pegar, però jo preferia que em peguessin i no que m’estimessin, al cap i a la fi, els cops eren més suportables que l’amor del pare, sobretot del seu amor quan jo vaig florir. El pare ja em tenia clissada des de petita. Has matat la meva dona, ara has d’expiar, deia. Però jo mai no hauria fet mal a la mare! Ni tan sols la vaig conèixer!

      Era un agost que ni tan sols els més vells recordaven, tot creixia amb força, maco, semblava que no hi havia límits en aquella manera de créixer, com si el bon Déu hagués decidit canviar les mides del món, com si hagués decidit que des d’aquell agost tot seria més gran. I ho era, fins i tot jo mateixa vaig començar a fer-me il·lusions que el cel es corbava sota el pes de les estrelles, que se sostenia en un mocador que era el que jo portava al cap lligat al coll o sota la barba. Aquell agost el sol quasi no es ponia, el riu quasi no fluïa, hi havia més peixos i més crancs que no pas aigua. Les abelles tornaven cap al rusc, per la sorra i per l’herba, amb les potes tan carregades de pol·len que no podien ni alçar el vol. Les gallines ponien munts d’ous, i cada ou tenia dos rovells i un pollet. Els molins funcionaven lleugers i suaus, greixats pel sol. El sègol i les patates fermentaven en tres dies, i bevien en un quart d’hora.

      No havíem viscut mai abans amb tanta facilitat: ni a Prússia, ni en la Rússia tsarista o soviètica, ni en la Polònia aristocràtica, afirmaven els més vells. Sabíem que érem súbdits de Hitler, Adolf, corria la brama que Adolf Hitler era el mal encarnat, que era el mal perquè ens odiava a nosaltres i als nostres veïns, encara que al mateix temps no sabia res de nosaltres, però a nosaltres això no ens afectava ja que una nova guerra havia passat oblidant-se dels nostres poblets. I era una època de moltes guerres, però cap d’aquelles guerres era nostra. Els polonesos es barallaven amb els alemanys i els russos, ara els russos amb els alemanys, però allò no tenia res a veure amb nosaltres, perquè no érem dels uns ni dels altres, érem de ningú, érem nostres, potser sí allà més lluny, a Białystok, però no aquí, potser una mica a Gródek, però ja no a Królowe Stojło. La fi del món té això, que la guerra hi arriba poques vegades, i el més sovint és en forma de desertors tots espellifats, notícies desfigurades i un estrèpit que passava per allà l’horitzó; però si arriba, aleshores és d’una manera terrible. No va ser fins després que ho vam haver d’experimentar.

      Aquell dia, després d’haver treballat al pati, vaig sortir al banc, jo soleta, perquè ves a saber on coi s’havien posat els meus germans, segurament amb les noies de la família Gryk, i el pare havia anat a cals veïns. Aleshores, jo seia sola al banc, el sol feia trenes dels raigs, interpretava resplendors a la fusta i uns sons com els dels corcs a la parènquima, a les fulles verdes i al meu vestit amb petits nomoblidis. Perquè, no sé què em va passar pel cap, m’havia posat el millor vestit, el que tenia per anar a l’església, per a les bodes i els funerals. De debò que no sé què em va passar pel cap. Seia: vestida i arreglada, una mica trista i força cansada, sense idees de com viure la pròpia vida. El pare no volia donar-me en matrimoni a cap home decent, li era necessària en substitució de la mare.

      Si el pare m’hagués vist en aquell moment, hauria rebut jo i la meva marona, al cel sia, però el pare havia anat a cals veïns, i això volia dir que no tornaria fins que es fes fosc. Primer, vaig sentir una tremolor delicada de l’aire: unes capes pesades, transparents, onejaven, començaven a estratificar-se, a desenganxar-se com l’esmalt de les dents, i perdien la transparència. L’aire es tornava mat. Després, parlo: després, encara que això va ser fa molt, molt temps, després, del camí terrós, es van aixecar unes columnetes d’una pols que es mantenia allà dalt, en moviment, com si el camí fos un sedàs que garbellava el gra de la palla, com si algú des de sota bufés a través d’una palla buida i fes trombes.

      Vaig sentir un so semblant al que fa un eixam en buscar lloc per al rusc. El so creixia, s’acostava, i les columnetes de pols giraven i creaven formes confuses, d’un color burell; cabdells de pèl del gat que tant m’agradava raspallar. Em vaig espantar. La terra tremolava, i el soroll dels motors, els grinyols dels trossos de metall que xocaven van esclatar de sobte amb més força, quan des de darrere d’un revolt va sortir un camió gris, i darrere d’aquest un altre i un altre. També s’arrossegaven vehicles semieruga, i una por profunda, com si fos un cuc partit per una pala.

      Semblava com si haguessin desaparegut els colors, com si s’hagués cobert tot de cendres. Vaig mirar la tela del meu millor vestit, ja no era de diumenge, amb petits nomoblidis, sinó que era normal, brut: les flors s’havien marcit, les platabandes s’havien cobert de cendra. Em vaig posar a plorar i potser aquelles llàgrimes van netejar la grisor i la cendra del món perquè vaig gosar mirar les cares dels homes que seien a la caixa dels camions, a les cabines, als semieruga.

      Era com si s’assemblessin molt tots, com si tots haguessin nascut d’una mateixa mare, gran i treballadora. Tenien unes cares ben tallades, amb una pell rosadodaurada, tenien uns cabells clars com el marc d’una icona i els ulls del color de la tela del meu vestit. Tenien uns cossos atlètics. Tenien un aspecte fantàstic, amenaçador i noble. Semblava com si s’haguessin perdut en aquell racó de món, com si s’hi trobessin per error, com si haguessin vingut per un moment fora de la història autèntica, com si s’haguessin transformat en un error, en una xafarderia que encara no s’havia escampat.

      Aquells rostres solars s’estiraven en la franja de llum, perdien les seves característiques. Abans que caigués la pols, i retornés els colors, una moto es va aturar davant meu: era d’aquelles grans, que tenien una tercera roda en un cantó i el que semblava com un bressol, d’un negre brunyit, com l’abdomen d’un escarabat. De la moto, en va baixar una figura. Em vaig senyar tres cops i vaig abaixar els ulls, perquè em pensava que era el diable o algun criat: enfundat