Sońka. Ignacy Karpowicz

      Sońka

      Col·lecció Raigs globulars

      (35)

      IGNACY KARPOWICZ

      Sońka

      Traducció de Xavier Farré Vidal

      Aquesta obra ha estat publicada amb el suport financer de ©POLAND Translation Program

      Primera edició: gener 2020

      Títol original, Sońka

      © Copyright by Ignacy Karpowicz.

      © Copyright by Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2014. All rights reserved.

      © de la fotografia d'Ignacy Karpowicz, Wojciech Wojtkielewicz

      © de la traducció del polonès, Xavier Farré Vidal

      © d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2020

      Disseny de la coberta: Tono Cristòfol

      Il·lustració de la coberta: Mercedes deBellard

      Producció editorial: Víctor Sabaté i Marc Fàbregas

      Correctora: Maite Puig

      Composició ePub: Pablo Barrio

      Publicat per Raig Verd Editorial

      Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015

       www.raigverdeditorial.cat

       @Raig_Verd

       RaigVerd

      ISBN ePub: 978-84-17925-18-5

      THEMA: FBAN

      Raig Verd editorial forma part de l’Associació d’editorials independents

      Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar.

      L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal.

      Índex

      1  Nota de l’autor

      2 Nota del traductor

      3  Dedicatòria

      4  Sońka

      5  Epígraf

      6  Advertiment

      7  Notes

      Nota de l’autor

      Fins fa no gaire a la zona de Podlàquia, principalment als pobles i llogarets, hi convivien dues realitats lingüístiques: la polonesa i la belarussa. Es mantenien per separat, procurant conservar la seva especificitat, però a la vegada eren perfectament comprensibles mútuament. Per desgràcia, és una època que està arribant irrevocablement a la seva fi. Per això he decidit mantenir el vocabulari belarús, no tant per explicar-lo sinó (i potser això és significativament més important) per donar l’oportunitat d’endinsar-se en un altre món lingüístic, paral·lel, exòtic, però també proper.

      Nota del traductor

      En la traducció, es conserven les expressions marcades en belarús, però es transcriuen per qüestions de pronunciació. El significat de les expressions, el traduïm del text original polonès, de les notes que indica l’autor.

      A les bones persones

      «Fa molts, molts anys…», així era com la Sońka començava les seves frases particulars en què no apareixien vaques, gallines ni porcs, celebracions, pa ni impostos, ni la sega del fenc, ni arrencar patates, o una granissada; així començava les frases que s’encallaven en algun lloc de la laringe, s’aturaven en les toves genives, esdentegades, per acabar relliscant de tornada al cos: als pulmons, al cor i a la pols que s’anava formant en bolics enmig dels òrgans gastats, vells. Però de vegades, després d’aquell «fa molts, molts anys», de vegades, però, les paraules vencien la resistència, travessaven el teixit de la carn i del temps, se sentien fins al final i només aleshores tornaven a endinsar-se en el cos: a través de les orelles vagaven fins al cervell, allí buscaven un lloc, allí esperaven que el somni relaxés els esdeveniments, que atenués els problemes; aleshores, ja no se sap per quina vegada, les paraules se somiaven com històries, tant bones com dolentes, i depenia de cap on miraves, de quan et despertaves i d’on havies d’arribar.

      Van passar deu, trenta o cinquanta anys, però per a la Sońka des de feia vint anys, o quaranta o seixanta, era igualment feia molts, molts anys. I després d’aquell «feia» i d’aquell «molts anys», després sempre alimentava aquell mateix temps, punt per punt, quan la Sońka, molt jove, havia viscut i sentit tantes coses que després ja no va viure ni va sentir. Vaja, i movia tots els dits de la mà, s’han fos els ploms, els fusibles, coi!

      Perquè l’home, solia dir, no està fet d’un material perdurable, sinó que està format del que menja: de llet, de carn i de farina, de fruites, de bolets, de pròsfora i de sal. Oh, sí, especialment, de sal. Dona gust a tot el conjunt, hi dona forma, fa que la persona no es faci malbé, no es podreixi, tan sols s’asseca fins que comença a recordar un os exposat al sol i a la pluja.

      Perquè un home, i del tot segur una dona del camp, té un excés de sentiments i viu massa ràpid, i en algun lloc hi ha alguna cosa que li guspireja, guspireja, guspireja, i després tota aquella infraestructura no serveix per a res: «Pare nostre, el nostre Khospadji»,1 no accepta reclamacions, però més d’un cop s’oblida d’enviar un mestre, amb el seu caftà i amb la calavera que sega les cames amb la seva dalla, i els tendons i els lligaments, perquè puguin imperar una netedat i un ordre passatgers, diguem-ne, abans que arribi la netedat de les cúpules clares i l’ordre final, reflectit en els ulls insondables dels sants de les planxes daurades, en el mateix origen del no-res.

      La Sońka va treure el punxó de la cadena on tenia lligada, tota tranquil·la, una vaca a clapes. La vaca ruminava l’herba i donava llet, paria cada dos anys, donava carn i pell, produïa diners, és clar que no gaires, però no per menystenir-los. Produïa aquells diners com si fos una casa de la moneda estatal fins i tot quan dormia o quan des de sota de la cua que es movia deixava anar una pasterada que esquitxava com un test de Rorschach. El prat alimentava la vaca; la vaca, alimentant la gent del poble, alimentava la Sońka. És així ja aquest món, que perquè uns puguin menjar, han de menjar uns altres. Perquè si tothom deixa de menjar, deia la Sońka, el món s’aprimaria, i si el món s’aprimés fins a un extrem, ja no li