Les tristes recances. Miriam Toews

en veu alta perquè tots la poguéssim sentir i va dir, vinga, no ens en tornem! Ningú no va respondre. El vent bufava. Res no va canviar.

      El meu pare es volia aturar a veure unes pintures aborígens antigues fetes amb ocre als escarpaments rocosos que circumdaven el llac Superior. Havien resistit misteriosament al rigor dels elements: el sol, l’aigua i el temps. El meu pare va aturar el cotxe i vam agafar una sendera estreta, pedregosa, que baixava fins al llac. Hi havia un senyal que deia Perill!, i en lletres més petites explicava que s’havien produït casos en què les onades impetuoses s’havien endut alguna persona que travessava aquelles roques i que cadascú era responsable de la seva pròpia seguretat. Vam passar davant d’uns quants senyals d’aquests camí de l’aigua i, a mesura que els trobàvem, els profunds solcs del front del meu pare s’anaven apregonant, fins que la meva mare li va dir, calma, Jake, que encara tindràs un atac de feridura.

      Quan vam arribar a les roques de la riba ens vam adonar que per veure els «pictogrames» havíem d’avançar molt a poc a poc per damunt del granit moll i relliscós que s’enfonsava uns metres en l’aigua escumosa, que ens havíem d’agafar a una corda gruixuda subjecta a unes estaques clavades a la roca i estirar-nos per damunt del llac fins al punt de quedar en posició horitzontal, amb els cabells fregant l’aigua. Bé, va dir el meu pare, per aquí no passem, eh? Va llegir la placa col·locada al costat de la sendera amb l’esperança que amb allò n’hi hauria prou. Ah!, va continuar, l’investigador que va descobrir aquestes pintures les va anomenar «somnis oblidats». Aleshores es va mirar la meva mare. Ho has sentit, Lottie?, li va dir. Somnis oblidats. Va agafar un bloc petit que duia a la butxaca i hi va apuntar aquest detall. L’Elf, en canvi, va quedar totalment seduïda per la idea de penjar-se d’una corda sobre aquella aigua que xarbotava i, sense que ningú tingués temps d’aturar-la, s’hi va llançar. Els meus pares li van cridar que tornés, que anés amb compte, que tingués seny, que es comportés, que tornés de seguida, i jo em vaig quedar en silenci, contemplant amb uns ulls com unes taronges, horroritzada, el que creia que seria la fi aquàtica de la meva intrèpida germana. Ella, aferrada a la corda, mirava les pintures que nosaltres, des d’on érem, no podíem veure, i ens anava descrivint el que hi havia, bàsicament imatges d’uns éssers estranys i punxosos i altres símbols críptics d’un poble orgullós, prolífic.

      Quan a la fi vam tornar, tots quatre, sans i estalvis a la petita ciutat situada a la part més occidental de l’escut rocós, enmig de camps blaus i grogosos, tampoc no ens vam sentir tranquils. Havíem arribat a la casa nova. El meu pare es podia asseure a la cadira de jardí que tenia al pati del davant i veure, a través dels arbres que flanquejaven la carretera fins al First Street, la parcel-la buida on hi havia hagut casa nostra. Ell mai no havia volgut que se l’enduguessin. No havia estat idea d’ell. Però el propietari del garatge del costat volia ampliar l’aparcament i li havia dirigit tota mena d’amenaces explícites, bo i buscant les mil maneres de pressionar-lo, fins que el pare ja no va poder més i va vendre la casa al negociant de cotxes per quatre quartos, com va dir la meva mare. Qüestió de negocis, Jake, va fer el venedor al meu pare el diumenge següent a l’església. Res personal. East Village havia nascut com un sant refugi contra tots els vicis del món, però fos com fos, la religió i el comerç s’havien vinculat d’una manera inextricable i com més es van anar enriquint els habitants d’aquell lloc, més devots es van anar fent, com si la devoció religiosa quedés recompensada amb la prosperitat dels negocis i l’acumulació de riquesa; sobre aquesta última imperava la creença que estava beneïda per Déu, de manera que, quan el meu pare es va entossudir a no vendre la casa al del garatge, es va començar a respirar un tuf de recriminació, com si el pare, en tancar-se en banda, no es comportés com un bon cristià. Venia a ser això. I en realitat, el que volia el meu pare per damunt de tot era ser un bon cristià. La mare l’animava a plantar cara, a dir al venedor de cotxes que se n’anés a fer punyetes, i l’Elfrieda, que era més gran que jo i estava més al cas del que passava, va intentar recollir signatures entre la gent per evitar que els negocis fessin desaparèixer els habitatges, però res no va poder aplacar el persistent sentit de culpabilitat del meu pare ni la sensació que hauria tingut d’haver pecat en cas de lluitar pel que era seu. D’altra banda, a East Village consideraven que el meu pare era un home estranyot, excèntric, un paio reservat, depressiu, estudiós, que se n’anava a fer excursions de deu o dotze quilòmetres pel camp i considerava que la lectura, l’escriptura i la raó eren les claus del paradís. La meva mare lluitava per ell (fins a un cert punt, és clar, perquè, al cap i a la fi era una esposa mennonita fidel i no tenia cap intenció d’esvalotar el galliner de la jerarquia domèstica), però de fet era una dona, i com a tal la tenien ben poc en compte.

      Aleshores, a la casa nova, la meva mare es mostrava inquieta i pensarosa, el meu pare ho rebotia tot per allà al garatge, jo em passava el dia fent volcans al jardí del darrere o rondant pels voltants de la població, sotjant el perímetre com un ximpanzé engabiat, i l’Elf va començar a moure’s per «augmentar la seva visibilitat». S’havia inspirat en les pintures amb ocre de la roca, en la seva impermeabilitat i en aquell missatge que expressava alhora esperança, veneració, desafiament i solitud eterna. Va decidir que ella també volia deixar marca. Es va empescar un disseny que englobava les seves inicials E. V. R. (Elfrieda Von Riesen), a sota d’aquestes lletres hi va posar una T i, a tall de serp ondulant, una R que l’encerclava, la subratllava i la seccionava. Me’n va ensenyar l’efecte en un full d’un d’aquells típics blocs de notes de color groc. Mmmm..., vaig fer, no ho pesco. Doncs mira, les inicials ja es veu que són les meves, i TR ve de «les meves tristes recances». La gran R és la de «Recances» i circumda la T de «Tristes». Amb la mà dreta closa es va clavar un cop al palmell esquerre. Havia agafat el costum de puntuar les idees brillants que se li acudien pegant-se un cop de puny.

      Mmm... ah! És... Com t’ha passat pel cap?, li vaig preguntar. Em va dir que ho havia tret d’una poesia de Samuel Coleridge, que de ben segur hauria estat nòvio seu si ella hagués nascut en el moment adequat. O que hi hagués nascut ell.

      Em va explicar que volia pintar el seu símbol en diferents llocs emblemàtics de la ciutat on vivíem.

      Quins llocs emblemàtics?, li vaig preguntar.

      El dipòsit de l’aigua, per exemple, i els tancats.

      Et puc suggerir una cosa?, vaig fer. Em va mirar, malfiada. Totes dues sabíem que no li podia oferir res sobre això de deixar la seva pròpia marca al món —hauria estat com si algun dels acòlits de Jesucrist li hagués comentat, ei, tu només vas aconseguir alimentar cinc mil persones amb un peix i dues barres de pa. Imagina’t!—, però aleshores se sentia magnànima, plena d’emoció pel que havia aconseguit, i va fer que sí amb el cap, entusiasmada.

      No facis servir les teves inicials, li vaig dir. Perquè per aquí tothom sabrà de qui són i els focs de l’infern ens cauran al damunt i tal.

      La nostra petita població mennonita anava contra els signes clars d’esperança i no tolerava obres personalitzades. En una ocasió, el pastor de l’església va acusar l’Elf de rabejar-se en les penes de les seves pròpies emocions llicencioses, i ella li va respondre, fent una inclinació exagerada i quasi fregant el terra amb la mà, mea culpa, senyor meu. En aquella època, l’Elf estava constantment engegant campanyes. N’havia fet una porta a porta per establir quanta gent d’allí hauria estat interessada a canviar el topònim d’East Village per Xangri-La i va aconseguir més de cent signatures explicant a la gent que aquell nom venia de la Bíblia i significava «lloc mancat d’orgull».

      Mmm..., potser tens raó, va respondre. Em podria limitar a escriure TR, amb una R espectacular. Quedaria més misteriós, va afegir. Més je ne sais quoi.

      Mmm... justament.

      Però no t’agrada?

      A mi sí, li vaig dir. I el teu nòvio, Samuel Coleridge també n’estaria cofoi.

      Tot d’una, amb la base del palmell, va dibuixar un cop de karate en l’aire i va quedar amb la vista clavada en la distància com si hagués sentit el rebombori del foc enemic.

      Sí, va dir, com la tristesa objectiva, que és una cosa molt diferent.

      Molt diferent