Atrapa la llebre. Lana Bastašic

a anar tirant durant un mes. No en tindré ni per a un mòdem, trucaré a la mare des d’un cibercafè. Ella cridarà, pensant que la connexió és millor si parla fort, i el pare callarà, m’arribarà la veu crispada d’un comentarista de futbol en comptes de la seva. Llavors empenyoraré les arracades de perles, l’anell de l’àvia i dues bosses de pell. Canviaré Bòsnia per calés, només per no haver de tornar-hi. Però aquell dia, dins unes vambes de plataforma i els cabells fins al cul, això no ho sé. Ens hem graduat. M’estic al teu costat i cantem, amb la cadeneta sota la brusa perquè els altres no la vegin. Ni tan sols sé que un matí tornaré a la casa d’empenyorament amb el primer sou i m’adonaré que ja és massa tard. No sé que em sabrà greu, encara que la cadeneta fos odiosa i el penjoll, exagerat en tots els sentits.

      I aquells dos nois que vam escollir per fer-ho? Devia ser idea teva. A més, a mi, després de l’Aleksandar m’era ben igual. Només volia que allò passés com més aviat millor. Et vaig deixar que ho planifiquessis tot com si la meva virginitat fos un compte bancari i tu un hàbil comptable. No et va resultar mai difícil atreure l’atenció dels homes. Veien en tu el mateix que jo: la promesa d’un paratge verge i tranquil que espera darrere d’un tronc humit a les profunditats del bosc. Tenies els ulls més negres que mai, ressaltats per una ratlla de llapis d’ulls que t’oblidaves de rentar-te abans d’anar a dormir. Venies a classe despentinada, amb la brusa arrugada. Abans que entrés el primer professor, jo em llepava el dit índex per treure’t la taca negra que tenies sota els ulls. I tu em miraves amb cara de no importar-te si anaves tacada o no. Treia base líquida de la bossa i te l’aplicava al nas vermell. Podria haver-te maquillat la cara com la d’una geisha i tu no hauries reaccionat.

      Tot això ho notaven, ells, els nois impacients, plens de feromones com ruscos feixucs, sorpresos enmig d’unes tedioses metamorfosis que ni ells mateixos comprenien. Notaven la teva negligència indomable, que ofenia el centre dels seus somnis humits incomplerts. Recordo aquell dia que vam fer un control de matemàtiques, tu vas acabar de les primeres, malgrat que havies de fer el teu examen i el meu, i miraves per la finestra cap al punt on la porta de l’escola donava a la carretera. Recordo aquell moment, perquè vaig enxampar el professor mirant-te la cara mentre la resta de la classe es barallava amb les dificultats de l’aritmètica. Et contemplava amb una mirada segura i tranquil·la, com si entengués alguna cosa que per a aquells nens que érem nosaltres encara seria inaccessible durant uns anys. Amb els ulls et va convertir en un ésser mitològic complicat que només una persona adulta podia llegir. El vaig odiar per això. Però tu vas descansar la teva mirada sobre aquella porta, per la qual, si miraves durant una estona prou llarga, podia aparèixer una figura de cabells negres amb jaqueta llarga.

      Recordes aquells homenets escanyolits? Després d’haver dut a terme tots els rituals de la graduació, els vam portar fins al riu, sota els grans salzes. Les corbates de coloraines dels seus pares els estrenyien els colls. El teu (o era el meu?) duia una ampolla més aviat grossa d’aiguardent de pruna, en què hi havia gravat el rostre tens de sant Basili d’Ostrog. Vam comprar quatre pastissos de formatge i un litre de Fanta, per fer passar més bé l’aiguardent. De la superfície del riu arribava un perfum metàl·lic de primavera estantissa.

      —I on et matricularàs? —em va demanar el meu mentre m’estava estirada a la gespa mirant el cel tapat, preocupada perquè la pluja ens espatllaria els plans.

      —Literatura —vaig dir, i vaig agafar l’ampolla.

      —Sèrbia?

      —Quina, si no? —va preguntar el teu.

      Llavors es va girar cap a tu, que jeies amb les cames i els braços oberts, com si t’haguessin clavat enmig de la terra humida, i intentaves xiular.

      —I tu on et matricularàs?

      —Enlloc —li vas respondre, i vas continuar amb els intents fallits de produir més de dos tons.

      —No saps xiular —et vaig cridar per canviar de tema.

      M’havia passat tot l’últim curs de l’institut demanant-te que t’inscriguessis a la universitat, però tu sempre responies amb la mateixa frase:

      —Necessito pasta —sense aclarir-me mai per a què et calien exactament els diners. Després ja no em deies ni això, només canviaves de tema o m’ignoraves completament.

      —Però tu aniràs a la universitat? —va preguntar el teu.

      —A què?

      —I què faràs, netejar cases? —va preguntar amb menyspreu, com si netejar fos una cosa tan repugnant com embrutar. Et vas recolzar el cap sobre els colzes i el vas mirar com si fos la persona més estúpida del món.

      —On es matricularà la Sara? —vas preguntar, encara que sabies perfectament quina era la meva tria.

      Jo vaig callar, preocupada perquè la teva conducta arrogant els allunyés de l’objectiu inicial. No havíem anat fins al riu a parlar del teu futur fallit. Ningú va al riu per a això. No era just que em deixessis sense fer-ho només per ensenyar a un paio qualsevol que eres extraordinària, molt més extraordinària que la pàmfila de mi, que volia estudiar.

      —Doncs la Sara farà literatura —van respondre tots dos a l’uníson.

      —D’acord —vas dir—. Llavors jo també faré literatura. Entesos, ara?

      Vas recolzar el cap despentinat al terra humit, vas tancar els ulls i vas començar a xiular. El teu acompanyant t’havia posat la mà al genoll, no vas perdre la melodia. El meu va fer com l’altre, perquè era evident que no sabia què fer. Mà al teu coll: mà al meu coll. Dits als teus cabells: dits als meus cabells. Així va ser com vaig poder sentir el mateix que tu. La meva nit especial va ser una mera còpia de la teva.

      Aviat ens vam separar, cada parella a un costat d’un ample salze. El meu ja no tenia cap model per imitar, i amb prou feines sabia què fer. El vaig ajudar amb el condó. Quan el vaig notar per primera vegada dins la mà, em va semblar com si hagués agafat un ocellet atemorit pel coll. Vaig obrir les cames i vaig mirar la lluna grossa. Estava suspesa enmig del cel mort com una medalla immerescuda, vella i escapçada. Els seus llavis arrugats em van dir alguna cosa, alguna cosa important. I llavors, inesperadament, sense avís previ, la lluna es va desenganxar del cel negre i es va capbussar amb força dins del riu glaçat. Algunes gotetes d’aigua em van esquitxar les plantes nues dels peus. Es va fer un silenci total, era completament fosc. El dolor em va penetrar agudament i sense avisar, com si s’hagués venjat de mi per haver-li usurpat el tron alguna vegada, en algun lloc profund del meu cos.

      La nit anterior havíem cuinat una potinga espessa de llimonada amb sucre i ens l’havíem escampat pels engonals; feia pessigolles. Tu m’arrencaves els pèls, i jo te’ls arrencava a tu. Sabia que couria, però no em vaig queixar. Confiava en tu. Després et vaig poder sentir, a l’altre costat del salze. Et feia mal, així que vaig intentar superar el teu dolor amb el meu crit.

      Després ens vam quedar estirades cadascuna al costat del seu home amb corbata de colors, sobre l’herba que feia olor de Fanta i maduixes. Un d’ells va dir que s’havia fet tard i que, si encara volíem arribar a l’hotel on es feia la festa, havíem d’anar tirant. Però tu només cantaves Gaudeamus igitur al teu costat de l’arbre, i jo vaig començar a riure i a cridar:

      —Que no és humus, és sumus!

      Ens vam despertar totes soles, en sortir el sol, arrupides l’una al costat de l’altra com si ens alimentés un cordó umbilical invisible del riu adjacent. Al principi no sabia on era, vaig sentir el corrent contra les pedres i vaig pensar que m’engoliria i se m’enduria ben lluny. Llavors vaig veure els teus cabells negres a les meves mans i vaig recordar que unes hores abans havíem perdut la virginitat. Et vaig treure una formigueta vermella de l’espatlla. Encara em feia mal entre les cames, però no volia que tu ho sabessis. També em vaig estar de dir-te que m’hauria estimat més despertar-me a la vora d’ell i no al teu costat. Et vas mostrar cruelment immutable, com si en tot allò no hi hagués cap motiu per estar trista. Tot havia sortit segons el pla. Vam treure de la meva bossa unes calcetes netes,