Atrapa la llebre. Lana Bastašic

rellotge indeturable. En vaig llegir el nom a la targeta, el vaig voler memoritzar, tot i que sabia que l’oblidaria pocs segons després. Volia assignar algun sentit a l’home que m’havia dut a l’estació d’autobusos. Que en la seva plàcida inconsciència, m’havia apropat a la Lejla. I jo el vaig pagar per això.

      Després de quatre hores a l’estació amb un litre de cafè, tres croissants i la premsa groga croata, sec a l’autobús. Demano al xofer quan arribarem a Mostar. A les cinc del matí. Dormirà. Faci o no de cambrera, dubto que s’aixequi abans de les deu. Què hi foto a Mostar a les cinc del matí? La desperto? No sé on viu. M’ha donat l’adreça del restaurant. Tinc set hores i mitja per pensar què li diré. Llevat que passi alguna cosa amb les rodes o els frens. Llavors seria lliure.

      L’autobús va mig buit, els viatgers estan repartits pels seients desgastats. Alguns ja s’han adormit, embolicats en jaquetes massa gruixudes per a principis de maig. He pogut veure als seus rostres els quilòmetres recorreguts en el mateix vehicle, els familiars —fills, filles, nets— escampats entre dos països, i com es regiren i es remouen al seient, com si això fos la seva sala d’estar. Alguns han deixat unes grans bosses de roba al seient del costat, amb la mà aferrada a l’ansa. Un home vell s’ha descalçat i abans de posar les sabates sota el seient ha mirat de cua d’ull tots els altres viatgers. Potser per assegurar-se que ningú el veiés, o potser per valorar qui d’entre nosaltres és un lladre en potència. Hi havia alguna cosa familiar als seus rostres, a les articulacions vermelles i inflades, i als fronts amarats de suor, en què s’havia eternitzat una arruga de preocupació. Per sobre dels respatllers gastats, treien el cap senyores de cabells curts, tenyits, probablement, just abans d’anar cap a Croàcia per Pasqua, i ara ja aixafats, amb blens greixosos, a punt de tornar a ser oblidats a Bòsnia. Una dona grassoneta s’ha atansat fins al seient del davant i ha picat a l’espatlla d’una altra senyora que, pel que semblava, ja s’havia adormit.

      —Ei... que hem de baixar al control de passaports. No te m’adormis —diu la primera.

      —Deixa que dormi, la dona —crida una veu masculina greu al meu darrere—. No arribarem a Posušje fins a les quatre de la matinada.

      Després d’aquest debat aparentment innocu, ara tots els viatgers estaven inquiets. Alguns s’adreçaven directament a les dues senyores que havien engegat la conversa, mentre que altres, com si parlessin amb si mateixos, es lamentaven del viatge que ens esperava. Algunes veus es van aixecar d’entre les tenebres de seients no identificats; n’hi havia de greus i cansades, altres eren estridents i juganeres. Per uns instants em va semblar que fins i tot l’autobús parlava. No vaig poder agafar el son, perquè just darrere meu seia l’interlocutor més abrandat, que explicava amb la seva veu petita i persistent, com el cloqueig d’una oca famolenca, que un cop els havien fet baixar en plena nit a passar el control de passaports, malgrat que al bus hi havia una dona embarassada i un home amb nens petits. Una senyora del davant va ulular que això, a ella, que havia viatjat amb la seva filla i tres nets, no li havia passat mai. Sempre els havien deixat estar-se al bus i mai no havien despertat el nens. Algú baixet escataina des del seient de davant del meu:

      —I on són la vostra filla i els nets?

      Llavors vaig saber que no dormiria gens. De darrere de l’autobús, una senyora va començar a declamar les espesses branques del seu arbre genealògic, explicant la ingrata geografia i les vicissituds històriques amb un senzill:

      —Què hi farem! Les coses són així, hi has d’anar tant sí com no, amiga.

      L’home descalç reacciona a aquestes paraules des del centre del bus, i afegeix:

      —Uf, doncs mira jo: una filla amb l’home a Alemanya, l’altra a estudi a Zagreb, i el fill té una empresa a Ljubljana, fan aquells daixonses, com se diguin, finestres de PVC i persianes venecianes i el que sigui...

      —La meva germana és a Austràlia... —afegeix una dona amb la veu ronca des de la foscor.

      —Jo vaig enterrar ma germana l’any passat. Els ronyons —respon l’home descalç, intentant rematar la competició. Paper guanya pedra. Pedra guanya tisores. Cementiri guanya Austràlia.

      La competició es va allargar fins a Korenica. Alguns es van vantar dels seus cosins enterrats, uns altres de la casa perduda. Alguns tenien fills intel·ligents, doctors i enginyers que no trobaven feina; a això, altres responien que com es podia viure amb dos-cents marcs al mes després de trenta anys d’experiència laboral. En un moment determinat, va semblar que l’òliba ululant guanyava: li havien extret, va dir, dos tumors de l’estómac, i dos anys després tota la matriu. Vivia de lloguer amb el que treia de vendre bitllets de loteria. El gendre havia deixat la filla. Escac i mat.

      Jo no vaig participar en la competició. No tenia res de què vantar-me. Estic bé de salut, vinc d’Irlanda, tinc en Michael i vaig camí de Mostar, perquè tinc diners per finançar els capricis de la Lejla. Tant és que amb aquella trucada m’hagi arrencat una costella. Com podia competir amb els morts d’aquella gent, les seves ruïnes i les seves pensions miserables? La Lejla sí que hauria pogut. Hauria trobat la manera d’avergonyir-los a tots, a més de no sentir compassió ni un sol moment. Gairebé vaig desitjar tenir-la al costat.

      Un cop vam anar plegades amb bus a la platja, al principi de la carrera. Quan tot encara estava bé. Es va recolzar a la finestra i em va posar les cames a la falda. Va xiuxiuejar:

      —De nit sentia plorar trens invisibles —i jo la vaig mirar amb incredulitat.

      —De cap manera —vaig dir, estava a punt d’adormir-me. Ella només va somriure, ben pagada de si mateixa i de la seva superioritat. El joc s’havia de respectar, on fos i quan fos.

      Al cap d’unes quantes hores asseguda, em vaig treure de sobre les seves cames, em vaig aixecar a poc a poc i vaig intentar fer-me córrer la sang pels malucs paralitzats. La resta de passatgers dormien, a fora era completament fosc. Vaig passar entre els seients, sigil·losament, com una segadora d’ànimes, buscant amb la mirada si hi havia algun llibre. Alguns havien deixat les mans adormides sobre diaris oberts, uns altres aferraven bosses o ventalls. Vaig trobar el que buscava a l’altra punta de l’autobús. Treia el cap de la motxilla d’un jove ple de grans. Dormia massa plàcidament per algú que hagués estat llegint Kiš.

      Vaig tornar al meu seient, vaig xiuxiuejar Mansarda, i després vaig tancar els ulls i vaig caure en un son profund.

      El meu pare ens havia dit que seguéssim al mig de l’autobús, que era més segur. Per això ens vam asseure als seients del final, per menysprear-lo encara que ell no en fos conscient. Allà hi havia bastant d’espai per a les cames llargues de la Lejla. Aquell any anàvem camí de l’illa. També vaig recordar aquell dia a la platja que vaig pensar que s’havia ofegat.

      Gairebé la podia veure al meu costat en aquest nou bus que em duia cap a Mostar, cap a una Lejla més vella. La podia sentir cridant alguna tràgica mentida a aquell grup penós:

      —La meva mare és cega. Ens ha pujat a tots sense veure-hi.

      Ella era perfectament capaç de dir una bajanada semblant només per guanyar aquella competició absurda. Per esdevenir la reina sense corona de l’autobús Zagreb-Mostar. Jo només seia i mirava els arbres negres per la finestra. De tant en tant alguna caseta estripava la fosca il·luminant les cortines. Quan era a Dublín, sentia que podia córrer fins al final de la ciutat, però que alguna cinta invisible m’estiraria i em tornaria sempre amb en Michael, com si fos una fona, tant se valia on anés. Ara ja havia passat mitjanit, érem en algun lloc entre Korenica i Udbina, i la cinta s’havia estirat tant que havia deixat d’anar bé, s’havia donat. Aviat es trencaria, no arribaria a Bòsnia.

      I quan la pluja ens va començar a caure a sobre vaig pensar, presumptuosament, que era per mi, per en Michael i la Lejla, per les rodes que havien de relliscar i posar fi a aquesta història. Ens van fer baixar de l’autobús i posar-nos en fila davant d’una caseta blanca on seia una policia grassa amb els llavis taronja. Ara podia veure les cares de les òlibes i les oques que durant hores havien cridat en la fosca de l’autobús. Tenien els rostres garratibats, com