La biblioteca fantasma. Jordi Masó

a Barcelona?».

      He de dir que de Satie només en conec la música. Mai no he llegit cap prosa seva, tret dels comentaris humorístics que solia incorporar entre els pentagrames de les peces pianístiques. Descartada la possibilitat d’una influència subliminar —el record inconscient d’una lectura feta en el passat que pren cos involuntàriament quan l’escriptor crea una ficció—, l’única explicació era la d’una coincidència: Satie havia conegut un compositor mandrós que, malgrat el seu talent, no havia compost mai res. Jo n’havia imaginat un altre i li havia donat un nom i una biografia. Ja va dir Aristòtil que l’art imita la vida, encara que la meva fos una imitació involuntària. Qualsevol altra explicació em submergia en el llot estancat de la fantasia: perquè si el jove compositor que Satie havia tractat es deia Frédéric Parés, hauria de començar a pensar que l’art no només pot imitar la vida, sinó que també pot crear-la retrospectivament!

      Per desgràcia, ben aviat em vaig trobar envoltat d’aigües pantanoses i bracejant per no enfonsar-m’hi. Un dia va trucar-me un historiador de l’art, a qui anomenarem X.A. (a partir d’aquí tirarem d’inicials: ja he involucrat prou persones reals en aquest relat). Va parlar-me de Joan Baptista Parés i Carbonell, col·leccionista d’art i fundador de la Sala Parés, la galeria d’art més prestigiosa de la Barcelona del tombant dels segles XIX i XX. El senyor Parés tenia un nebot cràpula que feia estades a la capital francesa i que s’havia encaterinat d’una corista del Moulin Rouge. En X.A. tenia indicis per afirmar que el fruit d’aquella aventura —un fruit il·legítim, repudiat i silenciat— era el Frédéric Parés del meu llibre. Sense els miraments que m’havia inspirat l’Ornella Volta, vaig assegurar a X.A. que en Parés era un personatge inventat que no havia existit mai, que el meu text era un conte, una ficció. «No n’estigui tan segur, no n’estigui tan segur», va contestar-me, tossut i enigmàtic. Em va pregar que quedéssim per parlar-ne i jo, de bones maneres, vaig engegar-lo. El món acadèmic també és ple de sonats.

      Llavors hi va haver la carta indignada d’una lectora, publicada en un diari català. La M.P. reivindicava la figura del seu avi, la memòria del qual havia estat «ultratjada pel llibre de Jordi Massó» (sic: les dues esses és una errata que persegueix els Masó des del bressol). En Frederic Parés i Colldefons va ser un músic de cobla honest i treballador que, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, havia fet fortuna a París. Va ser autor de sardanes tan celebrades a l’època com ara La fadrina Josefina i El flabiol de l’Aniol, i d’un quartet de corda que va estrenar-se a la Sala Pleyel de París. Poc abans de l’ocupació alemanya de França, va tornar a Catalunya i va dedicar-se a la cansaladeria familiar. La M.P. aprofitava el correu per corregir-me les dates de defunció (no havia mort l’any 1940, sinó el 1959) i per restaurar l’honor baronívol de l’avi: «No va tenir mai una relació homosexual» (en el meu conte s’atribuïen a Parés amants dels dos sexes). No vaig respondre la carta —per força havia de ser una broma (La fadrina Josefina?)—, però em van quedar les ganes de preguntar-li si el pare del cansalader —és a dir, el besavi de l’enfurismada lectora— era el Parés eixelebrat que va deixar prenyada una corista francesa, segons la tesi de X.A..

      Uns dies més tard, en un correu electrònic, el crític musical J.P. m’explicava que havia començat una recerca de material per escriure «la biografia exhaustiva que la figura de Parés mereix». De moment, estava «espigolant testimonis» i «saquejant arxius i hemeroteques». Adoptava un posat planyívol quan escrivia que «la cultura del nostre malaurat país no s’eixorivirà fins que no restituïm les glòries nacionals i les col·loquem en els pedestals que els pertoca» i em demanava les «fonts documentals que havia utilitzat en el meu treball». A través dels meus editors em va arribar un prec del Museu de la Música: els agradaria incorporar al seu arxiu fotogràfic les imatges que en el meu llibre descrivia «amb tanta gràcia i minuciositat»: els en podria indicar la procedència? Des de l’Associació Asmatològica Catalana van informar-me que incorporarien Frédéric Parés a la llista d’asmàtics il·lustres (Parés, en el meu conte, patia aquesta malaltia respiratòria) i em convidaven a la conferència «Respira i triomfa: asmàtics cèlebres». Un filòleg em va preguntar si creia que era lícit catalanitzar el nom d’en Parés i, considerant que l’origen genealògic era català, suprimir aquells dos accents tan poc autòctons. Un estudiant projectava el treball de recerca de batxillerat sobre «Els compositors del No» (plagiant descaradament els «escriptors del No» que va inventariar Enrique Vila-Matas en el llibre Bartleby y compañía) i estava reunint una relació de compositors que no havien publicat mai cap peça: ¿podia confirmar-li que el meu text era un extracte d’una obra més extensa? ¿Li proporcionaria més dades sobre Parés? ¿M’avindria a contestar una enquesta? Una editorial de música barcelonina em va demanar si tenia accés als fragments de partitures que, segons jo explicava en el meu llibre, Parés havia deixat. Projectaven fer-ne una edició crítica i em convidaven a escriure’n el pròleg. Suggerien un títol: Frederic Parés. Obra incompleta completa.

      El pianista i amic M.V., badant un dia per YouTube, va ensopegar amb un vídeo titulat Frédéric Parés: Prélude inachevé (1916). Em va passar l’enllaç. S’hi veien, en primer pla, unes mans sobre el teclat d’un piano. Després d’uns segons d’espera, començaven a tocar una peça d’acords lents i elegíacs. La peça, d’una melangia solemne, s’interrompia quan tot feia preveure una nova secció contrastant (i vaig recordar que al meu Parés li havia fet dir en una carta: «Els desenvolupaments se m’encallen, se’m panseixen, i no arribo mai al final»). El vídeo durava poc més d’un minut. Si s’ha de jutjar per aquell fragment, els elogis que Satie va dedicar a la música de Parés —«deliqüescent, màgica, incomparable»— semblaven del tot desproporcionats. El Prélude presentava alguna harmonia inesperada, sí, però no era particularment original ni memorable, un producte típic del romanticisme tardà, més proper a l’academicisme d’un Cesar Franck que a les audàcies i els exotismes de Debussy que en aquells anys escandalitzaven el públic parisenc. El vídeo l’havia penjat un tal Mr. Bartleby (de nou el personatge de Melville, l’escrivent que «preferia no fer-ho», fent l’ullet al meu Parés, el compositor que preferia no compondre). Vaig rastrejar el perfil d’aquest senyor Bartleby en va: no hi havia cap més vídeo. El nom del pianista no apareixia enlloc.

      Un matí vaig rebre un correu electrònic de l’Ornella Volta, amb qui ens havíem intercanviat les adreces després del sopar de París. A l’assumpte només hi constava una paraula: «Parés». El cos del missatge era lacònic: «La prova definitiva! Salutacions cordials». Adjuntava una imatge. Vaig obrirla. Hi havia dos homes fotografiats a mig cos: l’un era baix, l’altre més alt. El braç esquerre de l’home baix rodejava l’home alt amb un gest forçat, incòmode: ¿s’havia posat de puntetes per poder-li abraçar les espatlles? ¿O l’alt s’havia ajupit una mica, per facilitar la maniobra? (encara que potser l’alt era mig geperut, costava de saber). El baix devia aproximar-se als quaranta anys i mirava el fotògraf amb confiança i intensitat (cada pupil·la desprenia una espurna). La clenxa a la dreta orientava els cabells cap a la banda esquerra i feia pensar en el pentinat d’Adolf Hitler (però segur que, en aquella època, el futur Canceller encara no era gaire conegut). Els llavis carnosos, el nas gros i les arrugues al voltant de la boca m’eren molt familiars. L’home alt vorejaria els vint-i cinc anys. Era prim, desmanegat. Duia el cabell encartonat i molt lluent (tant podia ser per efecte d’un fixador com per un excés de ronya) i un bigoti tofut, descuidat. La mirada desperta de l’home baix —dirigida sense cap pudor a l’objectiu de la càmera— contrastava amb els ulls absents de l’alt que, amb les parpelles caigudes, miraven cap a un punt indeterminat del terra. La llegenda al peu deia: «Pablo Picasso amb Frédéric Parés (circa 1920)».

      Havia trobat el meu Lars Haugaard? Vaig recordar la citació de Borges que encapçalava —i que havia inspirat— el meu microrelat El precursor: «Cada escritor crea a sus precursores». Vaig buscar en el volum Otras inquisiciones l’assaig Kafka y sus precursores, d’on recordava que provenia la frase citada. «El hecho es que cada escritor crea a sus precursores», escriu Borges. «Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro.» En la meva història mínima, el protagonista interpretava literalment la