Enxarxats. Carme Torras

es va esvair de seguida, ja que aquesta escena va marcar un abans i un després en la nostra relació i, sobretot, en el rumb que prengueren les nostres vides.

      Aquell vespre del 1987 el destí era per a mi encara un concepte abstracte, una certesa lògica tan allunyada de les meves sensacions i vivències del moment, que semblava més una paradoxa que no l’amenaça que ara m’acorrala. Si Aquil·les no podia atrapar la tortuga a base d’escurçar sempre a la meitat la distància que els separava, el destí tampoc no ens atraparia mai. Quina fal·làcia. Ara que l’espasa de Dàmocles està a punt de caure’m al damunt veig amb total claredat les causes i les conseqüències, el que cal fer i on hem d’anar a parar. No ens podem permetre malbaratar més clarividència. Fins ara la transmissió del coneixement ha estat d’allò més pedestre: transmissió oral, escrita, i punt. No hi havia alternativa. Ara sí. Però m’he d’afanyar si vull fer el traspàs en condicions.

       3

      Malgrat que hauria de preparar la reunió de Robots a l’Aula que té d’aquí dues hores a l’escola, el primer que fa la Júlia en arribar al despatx és teclejar spider al cercador. Sense prestar gaire atenció a l’aforisme que li ha deixat escrit el cargol:

      «Sigues tu mateix; tots els altres ja estan agafats»

      Oscar Wilde, (1854-1900).

      I tot i agrair que, per variar, avui destil·li més humor que mala bava, clica amb avidesa enllaços i subenllaços a la recerca no ja de l’organització o el projecte en qüestió, sinó almenys d’una pista, un indici que l’entitat existeix.

      De seguida s’adona que és una paraula molt socorreguda, que ha donat nom a diversos jocs de rol i solitaris, també a una empresa d’assegurances, una agència de viatges i un programari de gestió de projectes. Després de visitar encara els webs d’una companyia russa de consultoria i d’una associació per a la desintoxicació de drogoaddictes, li crida l’atenció la utilització de «spider», així en minúscula com a nom genèric, per designar les aplicacions informàtiques que indexen pàgines web a fi de detectar enllaços trencats i ordenar la documentació per poder oferir-la més de pressa en resposta a les cerques dels usuaris.

      S’enretira una mica de la pantalla contenta d’haver trobat un fil d’on estirar i, en ampliar el camp de visió, s’adona que a la cantonada superior l’aranya està inflada un altre cop, com si estigués prenyada. La clica i, en efecte, dóna a llum un nou text:

      T’ho vaig advertir:

      Deixa’t conduir i no vulguis cremar etapes. Els darrers dies he detectat alguns moviments improcedents. Has fet diverses incursions sense solta a la Glob, ahir es va produir un intent sospitós d’accés remot a la meva icona i ara estàs fent cerques inútils. No perdis el temps. No trobaràs absolutament res sobre spider a la xarxa. Ja et vaig dir on era la informació que primer et calia assimilar, però només has obert la carpeta documents clau tres vegades, amb un temps total d’utilització d’una hora i dinou minuts, sense que hi hagi constància que n’hagis imprès cap document. Del tot insuficient per adquirir el coneixement necessari en el temps disponible. Això és un avís, no et descarto encara perquè les proves no són concloents.

      La Júlia ha de llegir el missatge dues vegades per donar crèdit al que els seus ulls estan veient. Això representa un salt brutal, una escalada salvatge de control i intimidació. Ja no és que intentin influenciar-la, pretenen imposar-li directament el que ha de fer i, a més, li fan patent que la tenen vigilada. Tot i que tampoc no cal exagerar —prova de tranquil·litzar-se—, no controlen els seus moviments més enllà de l’ordinador... i d’aquest ordinador en concret, ja que no saben que fou ella l’autora de l’accés remot. Deuen tenir-lo punxat. Però qui? Ha de ser algú de la universitat. Algú que té a l’abast registres d’utilització de cada programa i comptadors d’impressió. Als de serveis informàtics no els veu capaços d’escriure amb aquesta retòrica i, a més, quin interès podrien tenir-hi? Deu ser un peix més gros, que té accés a les dades. Sospitava d’en Rull, però potser obeeix algú de més amunt, de l’equip rectoral. Qui sap si el mateix rector, amb qui sembla tenir tanta sintonia, li ha encarregat que la vigili. A què venia si no, tant d’interès en la qüestió econòmica del projecte Robots a l’Aula? Però és peccata minuta, s’està atribuint massa importància. El més probable és senzillament que un hacker hagi aconseguit infiltrar-se a la xarxa de la universitat, cosa gens difícil d’altra banda. Però què persegueix? ¿I si no es tractés d’una persona sinó d’un programa automàtic, una spider en minúscula d’aquelles que ha trobat abans que van recopilant informació?

      Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a l’Ariadna. Encara que, fixant-s’hi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.

      Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». D’ençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes d’obediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que s’arronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.

      Obre decidida la carpeta documents_clau i repassa les subcarpetes: decisió, educació, identitat, predicció, robòtica, i social, uns títols pesants i acadèmics que tiren enrere. Les vegades que hi ha entrat, només ha obert la d’educació i la de robòtica, que semblaven més properes als seus interessos professionals, però picotejant aquí i allà no n’ha tret gran cosa. Ara es proposa revisar-les de manera sistemàtica. Comença per la primera, decisió, i se’n descarrega a la tauleta les subcarpetes que, ves per on, tenen títols igual de pretensiosos, però més atractius: creativitat, influenciadors i tests_morals. Sobretot el segon li crida l’atenció en ressonar amb aquest malestar seu de sentir-se bombardejada tothora per una miríada d’informacions, pretesament seleccionades per facilitar-li la vida, però que en realitat l’hi restringeixen. I, quan intenta raonar-ho, és encara pitjor, ja que es veu atrapada en un cercle viciós on el model digital de la seva personalitat i interessos determinen la informació que rep, i aquesta, al seu torn, la condiciona a continuar sent com és, a ser ella mateixa. Ella mateixa... No és això el que li ha deixat escrit el cargol? Comprovar que sí, li augmenta encara més el desassossec. El cercle és asfixiant: més enllà de tenir coartada la llibertat, la seva ment no és ni tan sols capaç de sortir del bucle, tenir un pensament no suggerit, i fer ús de l’engruna de capacitat de decisió que li queda. Si és que n’hi queda alguna. Decisió... una altra paraula que troba eco dins el seu cap. Potser aquestes carpetes li interessen més del que es pensava!

      Comprova alleujada que la còpia de fitxers s’ha completat amb èxit; temia que hagués d’imprimir-los i així donar gust al retrògrad aquest que la vigila. És de suposar que les descàrregues també han quedat enregistrades; si no, haurà d’empescar-se la manera de mostrar que ha llegit els documents, en cas que valguin la pena, esclar.

      Tantes coses com havia de preparar abans de la reunió i aquesta història se li ha menjat el temps. Amb prou feines ha aconseguit conjuntar les aportacions dels diferents partners en una mínima presentació quan és gairebé l’hora d’anar cap a l’escola i rep la trucada de l’Aleix:

      —Que no véns?

      —Sí, ja sortia. Com ho tenim?

      —M’agradaria que ho veiessis abans de marxar. Gairebé tot el programari de Nottingham està funcionant en el nostre robot, però hem hagut de retocar alguns protocols de comunicació, i necessitarem una estoneta a l’escola per fer els