Efendi. Elisabet Riera

semblaven parlar-me amb aquesta música desconcertant, però jo no les entenia gens; potser havia oblidat el seu llenguatge. L’aire feia olor de sal. Al cel hi corrien núvols gruixuts, suculents, de formes i tons variables, des d’un roig viu i llampeguejant fins a vetes ambarines, sulfúriques, cítriques i ciclamen; un incendi visual. Més enllà, un seguit de turons suaus ocultaven a voltes l’horitzó, d’un blau marí prohibit, salvatge. Un blau marí perillós, perquè t’hi abocaves. Al final de tot del camí, al cim del turó més llunyà, un clap d’arbres s’allargassava cap al cel; com llances, com flames, les branques protegien les parets d’una vella casa de pedra. Era la casa.

      Em vaig despertar de cop. Havia obert els ulls. Vaig mirar cap a Efendi i vaig tornar a tancar-los de seguida. Encara era fosc, però les meves visions s’incendiaven. No em vaig poder tornar a adormir.

      5.

      Al matí, vaig notar la pressió de la llum blanca sobre les parpelles. Llavors vaig escoltar el primer bip d’Efendi que m’anunciava les característiques del dia i la quota de paraules encapsulades que havia d’acomplir. Em vaig empassar el pack de la primera hora. Em vaig asseure davant del terminal. Vaig començar la jornada com si res no hagués passat.

      Les paraules pastel van començar a caure per la pantalla, primer a una velocitat alentida i, a mesura que el meu cervell s’anava activant, més i més de pressa, com era habitual. Vaig esperar a assolir el meu ritme mitjà, i vaig fer la prova. Entre paraula i paraula, només amb el pensament, evocava la casa. Vaig témer que Efendi emetés un bip, però no ho va fer i vaig continuar amb l’experiment. Res no semblava interferir en el pla de la realitat, la meva productivitat es mantenia intacta, però hi havia una novetat intrínseca. Cada cop que projectava dins meu la imatge de la casa, patia una al·lucinació cromàtica a l’exterior: per un instant, enmig dels rosats, lilosos i vainilla de les càpsules hi apareixia un mot de color prohibit: negre fel, roig sanguini, porpra imperial i un verd ambigu, entre diamantí i biliós, que provocava una barreja de rancúnia i esperança. Vaig témer que se m’accelerés el pols, però aparentment res no em va delatar. Aviat vaig comprendre que el color prohibit de les paraules només el veia jo, la pantalla continuava enllumenada per tots els mòduls pastel que jo encaixava en càpsules de sentit sense donar senyals d’immutar-me. Però no era així: enmig del prat d’artifici, hi naixien les flors fosques del subsol.

      Vaig pensar que Efendi sabia el que estava fent, però me’n vaig desenganyar; si ho hagués sabut, hauria donat l’alarma.

      6.

      La Ciutat Blanca no té límits coneguts. No cal sortir-ne. Tot el que desitgem és al nostre abast. No cal malgastar recursos i energia per anar més enllà dels límits. Els materials s’imprimeixen, els aliments es fabriquen. Tot el que ens calgui ho tindrem a la ciutat. Pel bé del planeta, se’ns va dir. Alguns, per un error de geolocalització, han arribat alguna vegada a prop dels marges difusos, d’una matèria més inconsistent que el nostre asfalt, d’aire més dens, quasi irrespirable. I de lluny han sentit uns udols, llargs i aguts, que transmeten un sentiment que no han pogut identificar dins seu. Fa molt de temps que els gossos van ser expulsats de la ciutat.

      Durant la jornada ens trobem amb molt poques persones. Els circuits estan dissenyats per evitar la coincidència de més de tres o quatre individus al mateix lloc. Es van abolir les aglomeracions i les cues; una mesura de confort. Les probabilitats de trobades casuals es redueixen als temps i els espais de transició entre un punt d’origen i un de destí, on sempre hi ha un nombre limitat de persones identificables. Als espais exteriors no hi ha rètols, ni músiques, ni colors, i els cicles de llum natural són imprevisibles i escassos. Ningú no s’entreté pel carrer. Per això em va sobtar reconèixer les faccions d’un rostre sense poder-ne identificar la seva propietària; significava que ens devíem haver creuat aleatòriament més d’una vegada en aquelles transicions inevitables i sens dubte la seva imatge em va quedar a la memòria a causa del seu tret principal: tenia els cabells d’un blau cobalt intens, el color propi dels individus melancòlics. Era gràcies a defectes com el seu que la meva corporació havia prosperat fins al punt més alt de l’èxit i el progrés.

      Vaig abaixar els ulls. Vaig perdre de vista la noia. Jo era un dels millors.

      7.

      —Bon dia, sire.

      —Bon dia, Efendi.

      —Ha dormit bé?

      Efendi sabia millor que jo mateix com havia dormit, però cada matí, després del primer bip, em feia la mateixa pregunta.

      —Molt bé, gràcies.

      No s’esperava cap altra resposta de mi en aquell moment. Efendi no avaluava les mentides, només les constants vitals. Em va regular l’aigua de la dutxa a la temperatura adequada, va esperar que m’empassés el pack nutracèutic que em corresponia, em va guiar pas a pas en la taula d’estiraments, i es va ocupar que a l’hora exacta fos assegut davant del terminal, disposat a encapsular el nombre més elevat possible de paraules amb les seves corresponents gammes cromàtiques, produint combinacions de paraules i colors adaptades a cada usuari. Bona part del poder guaridor de l’escriptura farmacològica era ni més ni menys que aquest. Jo havia de ser ràpid i precís, i al mateix temps moderadament creatiu, sempre dins dels límits tolerats. Aquesta era la meva feina —posar al servei del programa la part humana que aquest no podia suplantar— i per això cotitzava tan alt. No ens fèiem preguntes sobre aquell ordre de coses: pensar era perdre temps. El temps i l’espai s’havien d’optimitzar.

      Durant tota la jornada vaig seguir interactuant amb la pantalla amb la velocitat i precisió habituals. Quan em va arribar una comanda destinada a compensar la melancolia, vaig saturar una mica més del necessari el color blau.

      8.

      Aquella nit, en tancar els ulls, em vaig trobar de nou enmig de tiges altes, de fil tallant, sota un cel impossible, ple d’olors i de brunzits. Una forta llum zenital em queia sobre el cap. Allò no era l’astre tebi a què estàvem acostumats en els nostres tristos episodis de llum. Fins i tot feia una mica de mal, un mal agradable, com el bec d’una au mai vista, coneguda només d’oïdes, llegendària. Vaig decidir avançar una mica pel camí i aviat em vaig trobar al davant d’una bassa plena d’una mena de brea d’un color inaudit: una negror pútrida que m’atreia cap a ella fins al punt de voler enfonsar-hi la cara, les mans, els dits... Vaig provar de lluitar contra aquell impuls, però el cos se’m rebel·lava. Tenia molta calor, i em van agafar ganes de treure’m la roba. Mai no m’havia tret completament la roba fora del meu apartament. Fer-ho a la Ciutat Blanca era impensable. Aviat em vaig trobar xipollejant i agafant amb les mans grapats d’aquella matèria fresca i fosca. Me les vaig ben empastifar, i després les vaig olorar fins a omplir-me’n del tot els narius, mentre aquell suc em regalimava colzes avall. La pell se’m va eriçar i les llàgrimes em van vessar de manera plenament independent del meu pensament o voluntat: brollaven soles per ordre dels ulls. Allò no m’havia passat mai. Em vaig fregar el front amb les mans encara untades amb aquell fang dens, i després vaig passar-me-les pel cabell. Vaig ficar-me els dits a dintre les l’orelles, al nas, a la boca! Vaig mossegar-me els dits, com un caníbal, i vaig esclatar de riure del disbarat que estava fent! Tot jo era brut i xop com una criatura antiga acabada de parir, una criatura dels temps en què les criatures encara eren parides.

      De lluny, vaig sentir un udol. Un udol llastimós que venia de darrere la casa. La casa que era al cim del turó. Llavors vaig obrir els ulls.