Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí

A més, afirmen que el sulṭān només es va apropiar d’ells «per la força», i si bé no sabem a quin moment es refereixen, pareix lògic que faça referència als nassarites. S’ha assenyalat, tanmateix, que aquests Maṣmūda són berbers magrebins que segurament arribaren a la zona en el segle XIII amb els marínides, de manera que podrien ser un cas especial respecte al conjunt d’al-Andalus que suposadament estaria destribalitzat des d’abans de la seua arribada. Si fos així, però, seria significatiu que una tribu amb estructura política activa hagués aguantat dos segles d’existència en el context nassarita i, en qualsevol cas, aquest és un exemple molt bo del tipus d’informació que poden aportar unes i altres fonts escrites.

      Més que no desaparèixer, doncs, potser es podria dir que a al-Andalus les tribus podrien haver estat relegades a un segon pla amb l’aparició del califat, almenys en alguns casos, si és que les entenem només com una manera d’organitzar políticament la societat en un nivell superior a les aljames locals comunitàries. De fet, caldria tenir en compte que en els països del Magrib i el Pròxim Orient on hi havia, o s’hi va formar, una societat tribal en el moment de l’expansió de l’islam, aquesta mai no ha acabat de desaparèixer posteriorment, i es manifesta encara bastant sovint a un nivell polític quan es produeixen crisis. Les solidaritats gentilícies només entren en funcionament en moments molt concrets, i la resta del temps no es visualitzen clarament si no s’estudia amb més profunditat aquestes societats. De fet, si atenem a la bibliografia antropològica sobre les societats tribals ens adonarem que, en realitat, el fet tribal és divers depenent de la geografia i la història.

      Pareix prou evident que no és el mateix una tribu de l’Amazones o la Polinèsia que una tribu d’Aràbia o el Nord d’Àfrica. I dins d’aquestes últimes tampoc no és el mateix una tribu beduïna de nòmades del desert que una tribu de camperols sedentaris, tot i que hi haja en totes elles trets comuns que les caracteritzen com a tribu.¹³⁹ El treball de David M. Hart al Marroc, per exemple, està basat en dos tipus de tribus berbers ben diferents. D’una banda els Aït ‘Atta, una tribu ramadera seminòmada amb un gran territori propi situat al sud de la gran serralada de l’Atles, que durant molt de temps han format quasi un «estat» independent de l’Estat marroquí. I, d’altra banda, els Aït Waryaghar, que són una tribu de camperols sedentaris establerta en la regió del Rif, al nord del país. Així, com es pot apreciar en diversos treballs d’aquest autor, tant l’organització social com el funcionament econòmic d’ambdues tribus és força diferent.

      Els Aït ‘Atta recorren contínuament amb els ramats el seu territori a la recerca de pastures, segons l’estació. Són molt nombrosos, per tant bastant poderosos a l’hora de fer la guerra, i acullen població no berber en el seu ampli territori, que està sota la seua protecció. Tenen unes lleis tribals pròpies, i una ciutat-mercat que actua com a capital, en la qual es reuneixen cada cert temps els caps principals de les cinc grans fraccions tribals en què estan dividits, per a elegir un cap suprem per rotació.¹⁴⁰ La tribu, doncs, com a organització política i social, és essencial en la seua forma d’estar en el món, i d’ella depenen els seus drets de pastura, que són la base de la seua economia.

      Els rifenys Aït Waryaghar, per contra, que són camperols sedentaris, no tenen un territori tribal propi i exclusiu, malgrat que estan assentats més o menys a prop els uns dels altres. Per a ells, pertànyer a una tribu és una qüestió ideològica que gira al voltant del concepte d’honor i de parentesc, i està en relació amb les seues aliances polítiques de tipus agnàtic, que generalment estan «adormides» en un segon pla excepte en certs moments molt ocasionals com ara una guerra, o l’aplicació d’una venjança, que és quan entren en funcionament més sovint.¹⁴¹ Però la tribu no pareix que afecte, en principi, les seues activitats socioeconòmiques, les quals generen també altres tipus d’aliances que són anomenades leff en llengua amazic i que poden portar a enfrontar aliats agnàtics.¹⁴² La tribu, doncs, entesa sempre com una organització política, no té una funció econòmica establerta entre aquests grups sedentaris, més enllà de l’enquadrament de la població en la seua ideologia de la descendència i la segmentació. L’economia depèn de les famílies extenses o llinatges, i de les aliances entre ells en cada assentament.

      Amb aquests exemples antropològics no vull dir, en absolut, que a al-Andalus pesés això mateix. Només es tracta d’argumentar, amb casos reals i ben estudiats, que el sistema tribal pot perdre bona part o tota la seua funcionalitat política i, fins i tot, passar desapercebut en determinades societats, malgrat continuar existint d’una altra manera. L’Estat sempre tendeix a eliminar qualsevol poder alternatiu al seu, i una organització política tribal, amb assemblees i caps tribals, és un poder que fa ombra a l’Estat inevitablement. Per això, durant molt de temps els emirs omeies van pactar amb els caps tribals de la frontera per a nomenar-los els seus representants territorials i mantenir-los controlats, davant la impossibilitat d’eliminar-los. Fins que ‘Abd ar-Raḥmān III, just abans de proclamar-se califa, va aconseguir «pacificar» militarment els territoris de les tribus «rebels» i les va desfer; almenys per un temps. És a dir, s’hi va imposar per la força, les va sotmetre a un domini i un control estatal, i va eliminar finalment la seua autonomia política.¹⁴³ Però eliminar la independència tribal i fer caure poders polítics alternatius al del sulṭān no implica necessàriament canviar l’orde econòmic i social.

      El territori de l’actual Marroc ha estat històricament dividit, com és ben sabut, entre el bilād al-makhzān o país controlat per l’Estat (pels diversos estats que s’hi han anat succeint), i el bilād al-siba o país de la dissidència, en què les tribus han estat sempre quasi independents fins que al segle XX els alauites les van sotmetre amb l’ajuda de la metròpoli colonial francesa. Els antropòlegs interessats en la societat tribal berber, com els que hem vist en l’apartat anterior, sempre han centrat el seu interès en el bilād al-siba, perquè consideren que el tribalisme hi era més genuí, i han deixat bastant de banda les tribus del bilād al-makhzān. Però és evident que per a l’estudi d’al-Andalus hauria estat més interessant poder fer comparacions amb treballs antropològics realitzats sobre el bilād al-makhzān, que malauradament no són massa abundants.

      Un dels pocs que hi ha –malgrat no ser un treball estrictament d’antropologia, sinó de sociologia– és l’estudi de Paul Pascon sobre el hāwz de Marràqueix.¹⁴⁴ De fet, pocs llocs poden existir al Magrib que hagen estat més controlats per l’Estat que el territori més immediat al voltant de la capital dels almoràvits, que també ho fou després dels almohades. I, tanmateix, allí també hi ha tribus establertes.¹⁴⁵ Aquestes, però, no funcionen com les del bilād al-siba, perquè malgrat tenir xeics elegits per la comunitat com a representats, en realitat són un contacte intermediari amb el makhzān, que és com es refereixen a l’Estat habitualment al Magrib.¹⁴⁶ Pascon diu que les tribus ja no són grups polítics com abans, sinó agrupacions territorials de camperols sota un nom tribal que encara es considera prestigiós, gràcies a l’hegemonia ideològica del patriarcat.¹⁴⁷ I, per tant, considera que ja no són vertaderes tribus, sinó «simples» formacions socials segmentàries.¹⁴⁸

      Es pot veure clarament, doncs, que aquest autor considera les tribus originàries com a organitzacions polítiques, i que una vegada perduda la seua independència sota el poder de l’Estat han deixat de ser tribus per a passar a ser una altra cosa, que no queda massa clara, però que encara és segmentaria. De fet, parlant dels Ūrīka (Yūrīken en llengua amazic), que són una tribu del hāwz, Pascon diu que a l’edat mitjana tenien estructures polítiques tribals –elegien anualment un xeic com a líder– i una economia ramadera, però que han evolucionat cap a una «tribu administrativa» i una economia agrària irrigada.¹⁴⁹ És a dir, han perdut la seua estructura política superior a causa del control de l’Estat (tot i haver conservat el nom), i alhora s’han sedentaritzat.¹⁵⁰ Amb tot, el seu sistema social segmentari i la seua forma de producció econòmica familiar (malgrat haver passat de la ramaderia a l’agricultura), resten iguals.

      Una vegada més cal deixar clar que això no vol dir que a al-Andalus passés el mateix entre els segles X i XI, quan sembla que es produeix