Els versos dels calaixos. Ferran Carbó Aguilar

aquests llibres de les tenebres foren creats quan vivia a Misser Mascó 17, de València, entre els anys 1956 i 1958; i confirmen el seu estil més genuí aconseguit durant la segona part dels anys cinquanta, en un moment de producció intensa i alhora especialment valuosa, si atenem a la importància d’algunes de les obres escrites. Hi ha un salt qualitatiu respecte al que havia fet anteriorment per l’accentuació de l’univers temàtic de la quotidianitat, observada testimonialment i vista des de l’actitud de crisi, de neguit i de desolació; i també per l’expressió literària, en sintonia amb la temàtica, basada en el registre col·loquial i en el predomini del llarg metre alexandrí (de dotze síl·labes amb cesura i, per tant, amb dos hemistiquis de sis síl·labes).

      Al voltant del 1959 el poeta va canviar la residència i es va traslladar a viure a Burjassot, amb l’esposa Isabel i els dos fills (nascuts Vicent el 1957 i Carmina el 1958), la qual cosa el va distanciar de les vivències més adverses dels anys precedents, com ara la mort de la filla o la tràgica riuada de València de l’octubre de 1957, i va comportar sensacions de signe més positiu. A poc a poc es feia un capgirament en la seua evolució, amb la incorporació d’una visió més esperançada. És obvi que les noves vivències de Burjassot i la presència dels dos fills influïren en aquesta reorientació. A més, professionalment, des del gener de 1959 Estellés havia passat a ser redactor en cap del periòdic Las Provincias (on José Ombuena, més afí i lleial al règim franquista, havia substituït com a director Martí Domínguez), i, gairebé alhora, el 18 febrer de 1959, hi iniciava les seues col·laboracions en vers, intitulades «Bon dia» i signades amb el pseudònim de Roc, el nom del patró de Burjassot, textos com si fossen unes cròniques de poesia popular en valencià sobre diferents aspectes i esdeveniments del moment a València; col·laboracions que van continuar durant quinze anys, fins al 2 de febrer de 1974 (Mansanet, 2003: 5).

      Mentrestant, al seu Burjassot nadiu, primer, va viure, durant poc de temps, al carrer Maestro Lope i, després, al carrer José Carsí, ja a l’entorn de 1960. Hi va residir fins a mitjan anys seixanta, quan va tornar a establir-se a la ciutat. Durant l’estada a la primera d’aquestes vivendes de Burjassot estigué malalt de les cames i va ser operat; després va fer repòs i recuperació durant la primavera i l’estiu a Navaixes, un poblet de les comarques de l’interior de Castelló, on va escriure, com ho palesen algunes referències dels poemes, la major part del poemari L’engan conech.

      El 1959 s’havia celebrat el cinquè centenari de la mort d’Ausiàs March. Estellés havia assistit als actes del mes de maig a la universitat, on havien intervingut Miquel Tarradell i Manuel Sanchis Guarner. El poeta es va dedicar plenament a l’aprofundiment en la poesia marquiana, la qual va penetrar intensament en la seua pròpia producció. Títols de poemaris seus d’aquella fi dels anys cinquanta i dels inicis dels seixanta, com L’engan conech, A mi acorda un dictat o Colguen les gents amb alegria festes provenen de versos del gran poeta del segle XV, respectivament dels poemes o cants 117, 128 i 13. També l’admiració pel poeta clàssic vinculat a la comarca de la Safor es veu amb claredat a Llibre de meravelles i, molt especialment, al poema d’aquest llibre intitulat «Ací», en què el protagonista en visita a València la tomba, a més d’esmentar l’anada a Gandia i Beniarjó, indrets on havia viscut el poeta medieval.

      A més, al voltant d’aquell canvi de dècada, Estellés va començar a viatjar a Mallorca, on vivia el seu cunyat Marcelino, germà de l’esposa Isabel Lorente, un indret que esdevingué rellevant en la seua vida i que va estar ben present en la seua producció literària des d’aleshores; a més, hi va fer amistats especialment determinants com la del poeta Josep Maria Llompart, el qual anys més tard gestionaria l’edició mallorquina d’alguna obra de l’escriptor burjassoter. Si des de l’inici de la dècada, el 1952, havia començat els seus viatges i contactes amb Catalunya, que mai més no interrompria; des de la fi de la mateixa dècada, iniciava els de les Balears. De fet, com veurem, també acabava la dècada seixantina escrivint nous poemes sobre Mallorca i fins i tot publicant-hi el petit recull Lletres de canvi. Cal insistir en el fet que tant Catalunya com Balears són dos espais especialment importants en la seua vida i en la seua producció.

      Pel que fa a la trajectòria literària, des de La clau que obri tots els panys, guardonat el 1958 però que romandria inèdit fins al 1971, continuava, d’una banda, amb una producció fidel a l’alexandrí com a vers dominant, amb poemes més llargs i independents, sovint encara sense reunir en llibres; i, de l’altra, de vegades amb textos curts agrupats, com peces d’una sèrie, dins aplecs breus de pocs poemes. Diferents comentaris i anotacions del poeta situen en aquest moment l’escriptura d’un conjunt d’obres editades posteriorment. Així, segons l’autor, entre els anys 1956 i 1957 va escriure les obretes curtes L’incert presagi (1974) i Mort i pam (1974); des del 1953, quan les havia iniciades, fins al 1958 es va incrementar l’escriptura de les èglogues, que havien de reunir-se, posteriorment, a El primer llibre de les èglogues (1972) i que tenien com a rerefons l’adaptació i subversió dels models d’aquests tipus de composició creats per les èglogues de Garcilaso de la Vega i les Bucòliques de Virgili; des del 1955 va escriure diversos poemes que, posteriorment, havia de seleccionar i reunir en el que a hores d’ara es coneix com els dos inventaris –L’inventari clement (1971) i L’inventari clement de Gandia (2012)–; sobretot al voltant del 1958 va poder escriure una part important de Llibre de meravelles (1971); i entre els anys 1959 i 1961 va elaborar, com ja s’ha assenyalat, L’engan conech (1974) (Carbó, 2015).

      Tot el que havia escrit entre la fi de la dècada dels cinquanta i el començament de la següent era un extens conjunt de textos, de vegades esparsos o d’altres agrupats en aplecs, posteriors als versos del cicle de les tenebres, elaborats des de la fi de l’estada a València i a partir de l’establiment a Burjassot. Hi escrivia poemes, més que no pas llibres, els quals sovint sorgien d’agrupacions i ordenacions de textos fetes a posteriori. Els poemes s’incrementaven constantment i sense interrupció, s’acumulaven inèdits i esdevenien un extens corpus, com un inventari. Tractaven sobretot vivències o records de València i el seu entorn, i, tot i que majoritàriament solia escriure’ls directament a màquina, es pot considerar que són materials a l’entorn del que l’autor posteriorment va considerar i anomenar «els manuscrits de Burjassot»; al capdavall una intenció d’agrupació futura en obres d’una voluminosa quantitat de textos ja existents, els quals evocaven sobretot el passat, constataven el present i se situaven plenament en la postguerra valenciana.

      Fet i fet, els materials de la nova producció poètica eren de recerca i d’arrelament, de canvi d’actitud i de noves sensacions davant la percepció de l’entorn immediat. Aquests poemes testimoniaven i constataven les vivències, els records, els instants de cada dia, els quals es convertien en positius dins un context dominant de pena i misèria, per la qual cosa eren especialment importants, per intensos, per únics, per irrepetibles… per meravellosos. Només cal recordar els versos del poema «També», de Llibre de meravelles, en què des de la terrassa els protagonistes: «i havíem recobrat l’adorable impudor / des d’on podíem veure tot l’esplendor de Súnion, / la plenitud volguda, la llibertat, la vida».

      El seu estil més genuí continuava desenvolupat amb claredat: així s’intensificava del tractament poètic de la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una visió testimonial i crítica; o la seua expressió a partir del registre col·loquial, amb un lèxic directe i senzill, i amb un ús sovint descriptiu i fins i tot de vegades narratiu que, tanmateix, mantenia amb escreix el component líric. També s’hi constaten aspectes com l’elaboració de poemes encadenats que eren com una confessió, de textos acumulatius que feien com un inventari, de poemes que es basaven en una evocació i recreació d’un passat recordat i fins i tot de textos que eren com una autoreflexió o monòleg interior, tota una novetat en la poesia catalana d’aleshores. Els poemes sovint s’allargaven, l’alexandrí encara era el vers preferit, en lloc del decasíl·lab usat anteriorment, i la configuració de llibres es realitzava no sols com una agrupació o reunió de textos diversos i esparsos, sinó també, de vegades, com si fos una escriptura unitària, com si l’obra fos escrita tota seguida i d’una tirada.

      A