Els versos dels calaixos. Ferran Carbó Aguilar

d’escriptura, la filiació i, després, la dedicatòria. D’una banda, es diu que el llibre fou escrit majoritàriament entre la fi del 1956 i la primavera del 1958. De l’altra banda, s’explica que era el primer d’una tetralogia anomenada Els manuscrits de Burjassot (d’on prové aquell nou sobretítol, que acompanyava la pàgina primera de les diverses reedicions de Tres i Quatre de Llibre de meravelles). I, a més a més, com es diu en el fragment ara no reproduït, el llibre es dedicà a Joan Garcia Rigal, llibreter lletraferit i persona potser vinculada a aquesta publicació perquè o bé va animar l’autor perquè edités l’obra o fins i tot en va poder col·laborar en el patrocini.

      També cal dir que els lectors de l’obra solta en les vint-i-quatre edicions d’Edicions Tres i Quatre no hem conegut ni el subtítol, ni la nota de l’autor, ni el pròleg de Sanchis Guarner que hi havia en la primera edició. I, per tant, ens ha mancat informació paratextual rellevant. Aquestes dades, excepte la recuperació del pròleg de Sanchis, les corregeix l’edició última del 2015.

      Un altre aspecte que no ha de passar desapercebut i mereix especial atenció és l’índex de l’obra que sempre havia acompanyat totes les edicions, inclosa la primera; era un índex inadequat i podia generar confusió. Si es comptaven els poemes de l’índex n’hi havia quaranta-nou. Si es passaven les pàgines de l’obra i es feia el recompte n’eixien seixanta-dos. La divergència del còmput és perquè a l’índex, primer, només hi havia els textos que tenien títol i no hi constaven els que no en tenien; segon, s’hi incloïen els títols de dues seccions, com si fossen poemes, i no s’hi incloïen, incomprensiblement, els rètols de les seccions numèriques (I-VII); i tercer, s’ignorava la veritable estructura de l’obra en tres cossos o conjunts, com un tríptic. El lector que mirava l’índex no percebia l’estructura del conjunt, i llegint-ne les pàgines, una darrere de l’altra, tampoc no se n’adonava. Aquesta ja s’explicita amb claredat a l’índex de l’edició del 2015.

3. El procés d’elaboració i d’escriptura

      Pel comentari cronològic de la nota o pròleg estellesià a la primera edició, per la documentació original del Fons Estellés, pels altres documents paratextuals existents, per la cronologia de la citació de Batllori… podem situar l’escriptura de l’obra sobretot després de l’acabament de «Coral romput» (escrit el 1957); i, per l’esment que fa de les èglogues i les referències a Garcilaso o a la seua Flèrida, de la tercera ègloga garcilasista (en alguns poemes de Llibre de meravelles), a l’entorn de l’escriptura o l’increment de textos d’El primer llibre de les èglogues (que l’autor datà entre els anys 1953 i 1958). A més, l’univers temàtic i el predomini del vers alexandrí l’apropen a poemes del llibre de «Misser Mascó, 17» (de L’inventari clement de Gandia), text del qual l’autor havia parlat a Fuster a la carta del 2 de setembre de 1958, com a pertanyent a una obra que escrivia, referida aleshores com el llibre de «Misser Mascó, 17». Segons una anotació manuscrita, L’inventari clement el va començar a escriure només va obtenir el premi de la Diputació Provincial per La clau que obri tots els panys, efectivament, el maig del 1958. Diferents textos del que coneixem com L’inventari clement i L’inventari clement de Gandia foren coetanis a poemes de l’obra que ens ocupa.

      Considerem que Llibre de meravelles va ser escrit majoritàriament a l’entorn del 1958 i també del 1959, moment dels originals i de la seua lectura d’obres de Llull, i sobretot va poder ser complementat i estructurat el 1968, data del mecanoscrit de la nota explicativa preparada per a l’edició. En el primer període, l’escriptura d’alguns textos va contribuir a la superació del cicle de les tenebres.

      En el segon dels moments esmentats, Estellés, després d’una etapa per a ell difícil, a partir del 1963, va poder tornar al llibre ja el 1968, per tal de complementar-lo, deixar-lo acabat i preparar-ne la nota prèvia, per a la primera edició. El període havia estat complicat perquè des del diari on treballava i n’era redactor en cap, José Ombuena, el director del rotatiu Las Provincias, va organitzar una campanya contra Fuster, fins aleshores gran amic del jove burjassoter, en què fou atacat i vetat per l’antivalencianisme atribuït, perversament, a El País Valenciano. Les circumstàncies van motivar un distanciament entre Estellés i Fuster, i el poeta llavors va viure moments de silenci, tant respecte a algunes amistats com pel que fa a la difusió de la seua producció escrita en llengua catalana. Potser el retorn a Llibre de meravelles, amb els dos precedents immediats, el 1965, de l’edició de L’amant de tota la vida i, el 1966, de l’obtenció del premi Ausiàs March de Gandia per L’inventari clement de Gandia, era com el retrobament, la represa o la recuperació d’un passat interromput i alhora comportava l’assumpció denou, públicament, de la seua veu. O tal vegada encara no, perquè l’editor de la primera d’aquestes obres era Xavier Casp, que també es trobava en el jurat del premi de la segona i que en tot moment s’havia alineat amb Ombuena i contra Fuster.

      Cal dir, però, malgrat el tancament de l’obra a la fi dels seixanta, que Llibre de meravelles és una obra vinculable i situable a la fi dels anys cinquanta, per l’escriptura d’una part important dels textos, per les connexions, formals i temàtiques, amb altres poemes i obres d’aquell moment, i per l’univers ofert i tractat. Sens dubte, una obra irrepetible. Complementar-la o completar-la era no sols tornar sobre ella, sinó també reprendre i confirmar el seu passat de la fi dels anys cinquanta i l’inici dels seixanta: aquell món que s’havia endut de València a Burjassot quan va deixar l’adreça del carrer Misser Mascó.

      La descoberta de la història real viscuda o imaginada i no pas l’oficial és el que palesa Llibre de meravelles. Guerra i sobretot postguerra nodreixen aquesta literatura, en què el poeta vol ser un individu del conjunt que comparteix vivències, repressions, mancances, penes, emocions i fantasies. El resultat és una poesia testimonial i alhora compromesa, amb un compromís moral sobre les meravelles que el jo, recorda i contempla del que ha viscut o imagina, tant en un sentit autèntic com des de la perspectiva irònica. Com indica Jaume Pérez Montaner (1994: 52) és la presència constant del record la que es converteix en fil estructurador de la reflexió poètica estellesiana: «El poeta refà o reconstrueix la vida mitjançant la memòria i el record»; «és la memòria d’aquesta experiència i la inefable subtilitat del record que informen el poema i la literatura» (Pérez Montaner, 1994: 56). Les meravelles, ara valencianes, havien de ser descobertes i mostrades durant l’època franquista, set segles després de Llull, pel poeta nascut a Burjassot, mitjançant un jo poètic que es presenta com «Un entre tants».

La versió original conservada en mecanoscrit no conté ni la primera ni la darrera part del llibre editat; i pel que fa als textos existents de l’extens cos central, l’únic del mecanoscrit, no inclouen els epígrafs que serveixen de citacions prèvies als poemes, ni tampoc els títols d’aquests. És ben suggeridora l’anotació que hi ha a la carpeta del document, com a rètol: Oda a l’aparició de la gramàtica, títol que confirma la voluntat fundacional de l’obra. Una oda (com Horaci, com Garcilaso o com Neruda, per posar tres exemples rellevants per a Estellés), un poema –o en aquest cas poemari– destinat al cant a l’origen de la llengua o la seua consolidació amb Ramon Llull. El comentari, a més, situa en la direcció d’un únic cant líric (oda i no odes), amb voluntat unitària. Es tracta, fet i fet, de la crònica documental d’una realitat mostrada objectivament, amb fidelitat, i sobre la qual s’incorpora el component subjectiu que possibilita intensos moments de lirisme, amb un llenguatge de contrastos en què a la dura realitat s’afegeixen el desig, la il·lusió i la imaginació.³

      A més a més, el comentari de la carpeta dels mecanoscrits orienta cap als orígens, des del present. Com també ho fan els epígrafs o citacions que precedeixen els poemes en l’edició i que veurem més avant. Present i passat es converteixen, comptat i debatut, en els dos eixos temporals d’aquesta magna obra que connecten la fundació d’una llengua, un poble i una cultura, amb el moment més difícil de la seua pervivència (la dictadura), malgrat els segles de separació entre les dues èpoques. I, evidentment, hi plana,