Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

Dos d’aquests factors es converteixen en decisius quan examinem tant l’experiència històrica com els estudis teòrics: les institucions i el canvi tecnològic. Per institucions entenem el conjunt de condicionants jurídics i socials que afecten les activitats econòmiques. Inclouen de manera preferent les mesures legals que regulen la propietat i el seu ús, i les que configuren en cada moment la política econòmica de les autoritats, però també els valors socials vigents en una societat i un període determinat o la forma específica com s’organitzen les empreses. El paper de l’entramat institucional en el foment del creixement econòmic o, a l’inrevés, en la seva obstaculització, és un element que s’ha de tenir molt en compte a l’hora de valorar l’evolució de cada societat en cada fase del seu desenvolupament.

      El canvi tecnològic és l’element fonamental que ha permès l’home, al llarg de la història, millorar l’accés a béns i serveis. Mitjançant l’aplicació d’innovacions tècniques, aconseguim obtenir més béns o més serveis amb menys esforç. Des de la invenció del foc fins a la informatització, el canvi tècnic ha significat sempre poder accedir al consum de més productes o a l’ús de més serveis havent-hi d’esmerçar menys hores de treball, i per tant ha permès viure cada vegada més bé, tot i que el repartiment de la renda sigui desigual. Per això aquest text dedica especial atenció a l’estudi de les grans innovacions tecnològiques, als seus orígens i a les seves conseqüències; per la mateixa raó, l’estructura del llibre reflecteix la pauta marcada per les grans onades de canvi tecnològic.

      A banda dels canvis institucionals i de la innovació tècnica, dos factors més estan sempre presents en l’anàlisi del creixement econòmic a llarg termini: l’evolució demogràfica i la disponibilitat de recursos naturals. L’augment de la població ha estat en tot temps un factor decisiu de la dinàmica econòmica de les societats. Les pautes del creixement demogràfic i dels moviments migratoris es constitueixen així en elements que cal considerar en l’estudi de l’evolució econòmica. S’ha dit sovint que el factor demogràfic és més important per a les societats de base agrària; però, com veiem avui, també en les societats industrials aquestes qüestions són d’una gran rellevància. Pensem si no en els problemes que generen el finançament de les pensions i de la sanitat o en els derivats dels moviments migratoris, legals i il·legals.

      Finalment, cal no oblidar que la lluita de l’home pel seu benestar s’ha fet intentant aprofitar els recursos que ofereix la naturalesa, siguin aquests orgànics (flora i fauna) o minerals. L’home ha alterat els processos de reproducció i creixement de les espècies per treure’n més profit, però aquesta manipulació ha tingut en cada moment els seus límits tècnics i naturals. La disponibilitat de minerals, d’altra banda, és fixa i no depèn de la voluntat de l’home. Encara que la humanitat hagi aconseguit grans èxits substituint l’ús de materials escassos per altres de més abundants, el fet és que en cada moment històric les limitacions a l’accés a primeres matèries han influït de forma determinant en la capacitat de les societats per a aconseguir millors nivells de consum.

      Aquest llibre pretén no perdre de vista en cap moment l’existència d’aquest conjunt de factors que acaben determinant la capacitat de creixement econòmic i les seves interrelacions. Per això, qüestions com l’evolució demogràfica, el marc institucional o el canvi tècnic són estudiats de forma genèrica en diversos capítols, a banda de trobar tractaments més específics en els apartats dedicats a determinats països o continents.

       Organització del llibre

      Seguint els principis enunciats, el llibre s’organitza en tres parts de dimensions desiguals. Es tracta així de donar prioritat a l’estudi del període més recent, de més interès per als estudiants d’economia i d’empresa.

      La primera part (capítols 1 i 2) està dedicada a l’estudi de les economies feudals, és a dir, de l’organització econòmica europea prèvia a la Revolució Industrial. El coneixement de l’economia preindustrial és indispensable per a entendre els orígens del capitalisme i per a fer comprendre a l’alumne la lògica de sistemes econòmics en què el mercat i la propietat individual no eren l’eix institucional dominant de l’organització econòmica.

      La segona part (capítols 3 a 7) està dedicada a la Revolució Industrial i al procés d’industrialització. Es considera la Revolució Industrial com el nucli central de la formació d’un nou sistema econòmic basat en el capitalisme. La difusió d’aquest nou sistema econòmic durant el segle XIX anirà acompanyada d’una nova articulació de les relacions econòmiques internacionals sota el predomini europeu. S’estudiaran, en conseqüència, tant les diverses formes que va prendre el capitalisme en cada país, com els efectes que la seva difusió va tenir sobre les relacions econòmiques entre països i sobre les economies d’aquelles zones que no es van industrialitzar.

      Finalment, la tercera part (capítols 8 a 18) se centra en l’evolució econòmica des de la Segona Revolució Tecnològica, que va tenir lloc a finals del segle XIX, fins avui. Les innovacions sorgides en aquell període han dominat el desenvolupament industrial i econòmic fins fa molt pocs anys, i encara són molt presents en l’actualitat. L’estructura d’aquesta tercera part tracta d’emfatitzar la importància de les diverses conjuntures per les quals ha passat el món en els darrers cent anys: l’impacte de les dues guerres mundials; la gran depressió capitalista dels anys 1930; l’època daurada posterior a la Segona Guerra Mundial, i la fase de creixement més lent que va iniciar-se a mitjan dècada de 1970. També es dedica atenció al naixement, l’expansió i la caiguda dels sistemes comunistes i a la contradictòria evolució dels països subdesenvolupats. El llibre es clou amb un epíleg dedicat a la crisi que afecta els Estats Units i Europa, i de retruc el món sencer des de 2007.

1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial

      La preocupació bàsica de qualsevol grup humà, igual que dels grups animals, és assegurar la seva alimentació, base per a la supervivència. Durant la major part de la seva història, l’home ha estat un depredador omnívor, que s’ha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn, de primer utilitzant només la seva capacitat corporal i més tard amb l’ajuda d’eines cada cop més complexes. L’existència de l’home es xifra com a mínim en mig milió d’anys, però només en fa uns 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar l’activitat depredadora amb la producció d’aliments i la domesticació d’animals: o sigui, que l’home ha estat un productor només les darreres cinc mil·lèsimes de la seva existència. Aquesta revolució agrària de la prehistòria marca el començament d’un progrés ràpid en l’evolució de la humanitat.

      Aquí no ens ocuparem de l’home depredador, sinó només del productor, i més en concret dels darrers mil anys i escaig d’aquest i gairebé només d’Europa, tot i que en el primer apartat farem una introducció molt general al conjunt de les economies agràries.

1. Característiques principals de les economies preindustrials

      Totes les economies agràries, des de la seva aparició en la prehistòria, tenen tres característiques comunes: estan dominades per l’escassetat i són profundament desiguals, però a la vegada són capaces de generar creixement.

1.1 L’escassetat, conseqüència de l’augment de la població i de la baixa productivitat

      L’escassetat és el resultat del creixement de la població: a mesura que la població es densifica, resulta cada cop més difícil obtenir l’alimentació suficient. Mantenir el creixement demogràfic obliga l’home a convertir-se en productor, esforçant-se per millorar la reproducció de determinats aliments (plantes o animals) per mitjà del treball, factor abundant, que substitueix la terra, factor escàs. Durant molt temps s’havia cregut que la relació de causa-efecte anava de la tecnologia a la població: el coneixement de noves tecnologies (en aquest cas els mitjans