Llengua i Estat. Vicenta Tasa Fuster

substitutiva, i es centren en la descripció del fenomen i de la relació entre llengua i poder polític d’una manera més directa i més precisa, en la nostra opinió.

      En aquest sentit s’expressa Kachru (2006), qui, analitzant des de la sociolingüística la relació entre poder, política i l’expansió asiàtica de l’anglés, desenvolupa el concepte «jerarquia lingüística» donant-li una accepció diferent de la de Chomsky o la dels investigadors de la variació lingüística. La jerarquia lingüística seria, segons Kachru (2006), el resultat d’una manifestació del poder lingüístic en una societat determinada. En altres paraules, la jerarquia lingüística mostraria el sistema de preeminència d’una llengua o d’unes llengües sobre la resta de llengües autòctones que es parlen en un territori determinant.

      Segons Kachru, hi hauria tres tipus de situacions de jerarquia lingüística: primerament, la que es produeix en societats tradicionalment plurilingües on les llengües en contacte tenen un reconeixement social, polític i legal diferent; segon, la que es dona en societats oficialment monolingües que neguen, si més no legalment, la diversitat lingüística i el plurilingüisme propi; i tercer tipus, la que es produeix en societats monolingües durant períodes de dominació política i militar per països que tenen una altra llengua.

      Kachru, però, considera que les societats on hi ha jerarquia lingüística desenvolupen una jerarquia d’usos lingüístics, és a dir, una diglòssia jeràrquica. O el que és el mateix, les llengües (o dialectes) que, per la manifestació del poder lingüístic, es situen dalt de la jerarquia lingüística són les llengües (o variants lingüístiques) usades per a funcions oficials, d’alta cultura i prestigioses, i sovint són les llengües de les elits dominants; mentre que les altres llengües (o dialectes) que hi ha a baix de la jerarquia queden reservades a funcions informals, familiars de «cultura popular» i sense prestigi social.

      L’existència d’una jerarquia lingüística comporta també un sistema d’actituds i valors respecte als usuaris d’una llengua o variant lingüística que, segons Kachru, pot ser ocasionalment neutre; però que, de manera habitual, activarà un sistema de prejudicis lingüístics que atorguen a la llengua que es situa a dalt de la jerarquia lingüística tota una suma de consideracions positives que, sense cap fonament científic consideren aquestes llengües (o dialectes) com a millors, més útils per a la comunicació, més fàcils, més riques i més flexibles, si més no. I, en sentit contrari, les llengües que queden a la part inferior de la jerarquia reben la consideració de llengües insuficients per a tractar assumptes importants; són pobres d’expressió, no tenen homogeneïtat i són rígides en les seues estructures. Sovint, fins i tot, les primeres són vistes com a llengües de futur i internacionals, i les altres simplement com a coses del passat i com a molt familiars. I cal subratllar que, malgrat que el sistema de prejudicis lingüístics estiga mancat de la més mínima racionalitat científica i humanística (Tuson, 1988), les seues conseqüències no són innòcues en termes socials, polítics i legals. Són una construcció ideològica² que impregna els comportaments de tots els actors de les societats en què hi ha jerarquia lingüística.

      Kachru considera, finalment, que en totes les situacions de llengües en contacte en què hi ha una manifestació del poder lingüístic per part dels defensors de determinades llengües (o variants lingüístiques) i, a causa d’aquest poder, es genera un sistema de jerarquia lingüística i, finalment, s’ha de fer front a una, o més d’una, d’aquestes situacions: desplaçament, enfrontament o vides en paral·lel de les llengües en contacte.

      El desplaçament progressiu de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística per la llengua dominant en la jerarquia lingüística, en un nombre cada vegada més gran de funcions socials i, fins i tot, en la fase més avançada del procés, en la transmissió familiar de les llengües (o dialectes), dona lloc a un procés de minorització lingüística i, en la fase final, a una situació de substitució lingüística.

      L’enfrontament entre llengües, un fet bastant habitual arreu del món, subratlla Kachru, es produeix de tres maneres diferents: primera, quan es vol imposar acceleradament i descarnadament un sistema de jerarquia lingüística que altera la realitat anterior; segona, quan hi ha resistència per part dels parlants d’una llengua subalterna a acceptar la seua posició en la jerarquia lingüística; i tercera, quan, simplement, hi ha polítics o formacions polítiques que utilitzen les llengües (o els dialectes) com un instrument de confrontació i domini polític, sense que hi haja voluntat de qüestionar de debò ni alterar la jerarquia lingüística.

      Finalment, les vides en paral·lel de les llengües dins d’una comunitat política determinada comporten que territorialment les diverses comunitats lingüístiques que formen part d’una única comunitat política tendesquen a desenvolupar les seues funcions en territoris diferents i a evitar els territoris multilingües. En aquests darrers casos, la jerarquia lingüística no desapareix necessàriament, però s’intenten evitar les situacions d’enfrontaments entre llengües i els seus parlants, i es volen evitar els processos de desplaçament, diglòssia i substitució lingüística.

      Cal subratllar, com també apunta Kachru, que l’existència de situacions de jerarquia lingüística va unida, sovint, a dinàmiques de desigualtat social, econòmica, intel·lectual i política. I, hauríem d’afegir, de domini, alienació i subordinació individual, grupal i col·lectiva.

      Des d’una perspectiva de la lingüística política, Phillipson (2006) realitza una detallada anàlisi dels fonaments teòrics de l’imperialisme lingüístic i recorre al concepte «jerarquia lingüística» per a explicar la relació que hi havia, a Àfrica en l’època colonial, entre l’anglés i el francés i les llengües africanes, i afirma que «l’anglés i el francés estaven situats al capdamunt d’una jerarquia lingüística en què les llengües vernacles eren al capdavall» (Phillipson, 2006: 341). L’autor vincula directament el concepte de jerarquia lingüística amb el de desigualtat lingüística. Així, destaca que «vivim en un món caracteritzat per la desigualtat –de gènere, de nacionalitat, de raça, de classe, d’ingressos i de llengua» (2006: 346-347)– i considera, seguint Gramsci (1974), que els discursos i les teories justificadores de la jerarquia lingüística són una manera d’aconseguir l’hegemonia cultural en les societats i fer passar com a «naturals» i «normals» el que són desigualtats i dominacions socials.

      En un mateix sentit, però des de la sociologia política, analitzant el pensament anticolonial d’Aimé Césaire, Grosfoguel (2010) constata que en els processos colonials protagonitzats per europeus, a més de l’apropiació immoral de territoris, l’explotació (i sovint esclavització) de la població, l’extracció de recursos, la destrucció de les xarxes socials i de les formes de vida preexistents, hi ha sempre l’establiment d’una jerarquia lingüística. La jerarquia lingüística colonial significava que les llengües considerades d’ordre superior eren les europees i les d’ordre subaltern les autòctones de la població dominada. Les llengües europees eren les llengües del poder colonial, de les noves religions i, sobretot, de la teorització, la comunicació de coneixements i la informació socialment important; mentre que les llengües subalternes només eren llengües per al folklore, la cultura tradicional autòctona i la comunicació familiar. De manera que les llengües autòctones eren realitats subalternes i de menys importància.

      Aquesta idea de la jerarquia lingüística i de llengües (o varietats lingüístiques) millors i superiors que unes altres no és nova ni exclusivament occidental, ni tampoc una creació de les potències colonials del segle XIX; però a Europa va adquirir una significació especial primer amb la Il·lustració i després amb les revolucions burgeses i l’exaltació de l’estat nació com a estructura política dominant i amb voluntat universal (Bauman i Briggs, 2003).

      La Il·lustració, en general, especialment als països europeus més desenvolupats, va defensar majoritàriament una ideologia lingüística que vinculava les llengües utilitzades per a la cultura i el poder polític en les societats europees com a llengües útils per a la ciència, el progrés i la «il·luminació» de la població, llengües de la Modernitat (francés, anglés, alemany, italià,