Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València. AAVV

afirmar que la tradició del Cant de la Sibil·la a la Seu de València és ben valenciana i que estem en condicions de reivindicar-la com una manifestació més de la nostra cultura local i compartida amb altres terres de la nostra geografia històrica. I, per això, hem volgut col·laborar en l’estudi i la difusió d’aquest drama paralitúrgic, amb el present volum d’articles que pensem que pot esdevenir una aportació clau i en un moment decisiu. I és per això, també, que hem volgut comptar amb noms de relleu, en els estudis de la litúrgia sibil·lina, al costat de noves veus que s’han encarat als testimonis d’aquell passat parateatral amb la intenció d’aportar-ne alguna llum.

      El volum, doncs, compta, finalment, amb set treballs que, per ordre alfabètic, són els que ara tractarem de sintetitzar. En primer lloc, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Eduardo Carrero Santamaría, amb el seu treball «La Seu de València, teatre de la litúrgia», s’encarrega de fer una anàlisi que ens mostra com la catedral de València esdevenia un escenari idoni per a la representació del drama sibil·lí –i d’altres, al llarg de l’any litúrgic. Guillem Chismol, professor de la Universitat de València, amb «Despeses i preparatius de la representació de la nit de Nadal a la Seu de València (1410-1448)» ens ofereix les dades que ha localitzat en els llibres de fàbrica de la catedral, durant la primera meitat del segle XV, com un tast d’una investigació que encara s’hauria d’ampliar més, cronològicament. Vicent J. Escartí, de la Universitat de València també, es fixa, per contra, al seu treball «A l’ombra del Cant de la Sibil·la: les altres sibil·les en la historiografia i en la literatura catalanes durant l’edat mitjana», en el fet que, més enllà del Cant, el record de les sibil·les i les seues virtuts profètiques va estar present en la historiografia i en la literatura nacional, més del que sembla. Maricarmen Gómez Muntané, també de la ja esmentada Universitat Autònoma de Barcelona, fa una aportació que serà fonamental en el coneixement de la música del Cant de la Sibil·la valenciana, atés que contextualitza i edita la partitura que ens l’ha conservada, al seu treball intitulat «Al voltant de la consueta de la Sibil·la del Cançoner de Gandia». Francesc Granell, de la Universitat de València, encara, ens fa una aproximació al món sibil·lí hispànic, al seu treball que porta per títol «Configuració i recepció de la representació sibil·lina en el context hispànic anterior a Trento». Carles Magraner, director de la Capella de Ministrers, i Joan Carles Gomis, del Conservatori Superior de Música de Castelló-ISACV, ens fan un recorregut per les fonts i els testimonis documentals i bibliogràfics que ens han conservat el record de la Sibil·la valenciana, al seu treball «La Sibil·la de la Seu de València. Fonts i testimonis documentals». Finalment, Francesc J. Massip, de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, amb «Els oracles sibil·lins a València, text i cerimònia», ens ofereix dades ben interessants sobre la Processó dels Profetes –cerimònia on s’ubicava l’aparició de la Sibil·la– i sobre els textos que recitaven i cantaven les sibil·les Eritrea i Tiburtina, que eren les que intervenien en la litúrgia de la nit de Nadal.

      En conclusió, hem cercat d’aportar més llum al passat de la Sibil·la de la Seu de València i volem que això aprofite per donar testimoni del seu present i, encara, per potenciar-la en el seu recorregut futur, que, temptant d’usar dels poders profètics que aquelles dones exhibien, li augurem fecund i pròsper.

1. LA SEU DE VALÈNCIA, TEATRE DE LA LITÚRGIA

       Eduardo Carrero Santamaría

      Universitat Autònoma de Barcelona

      La consueta de la catedral de València de 1527 és, possiblement, un dels textos litúrgics més fascinants de la vella Corona d’Aragó. Certament, no va ser la primera que va tenir. Segurament, es tracta d’una actualització de les diverses maneres d’escenificar la litúrgia amb què comptava la catedral des del segle XIII i que, al seu torn, degueren adaptar unes formes importades des d’algun altre lloc del seu entorn geogràfic eclesiàstic proper, com ara Lleida o Toledo (Torres Fernández, 2006: 21-64). Lamentablement, no hem conservat restes d’ordinaris litúrgics previs a la consueta de començaments del xVi i, per tant, les referències indirectes al ritual s’han de buscar en un altre tipus de documentació medieval. Tot i això, aquesta manca es veu en certa manera compensada per l’extrema riquesa d’un altre tipus de fonts escassament prèvies o coetànies a l’ordinari de 1527, que ens permeten fer una aproximació al ritual pretridentí de la catedral valenciana, encara ple de singularitats i característiques pròpies, anteriors per tant a la globalització litúrgica del segle XVII, que poc a poc es va imposar després de la publicació del missal de Pius V el 1570.¹

      Destacarem aquí alguns dels esdeveniments litúrgics més importants ressenyats a la consueta i amb una repercussió directa sobre la imatge de la catedral. Cal assenyalar que tant l’ordinari com altres fonts recullen particularitats pròpies de la catedral, com era que el dimecres de cendra l’expulsió dels penitents es feia després que aquests assistissin a la missa a les grades de l’altar major, fora de les reixes, a diferència d’altres llocs on ja no assistien a l’església. També, que els sermons pronunciats a la catedral tenien dos públics i, en conseqüència, dos escenaris diferents. El més reservat era l’espai privat per al capítol a la sala capitular –«lo sermó de la vigília al capítol» es llegia durant la missa major de les vespres de Nadal (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 182)–, mentre que es predicava al poble des del púlpit –«la trona acostumada»–, entre cor i presbiteri. Evidentment, les aglomeracions de públic i fidels es devien formar pels voltants del tram del creuer, això és, el transsepte, des d’on podien veure l’altar major, els púlpits de lectures i predicacions, del cimbori del qual penjaven i emergien enginys i meravelles, i els entarimats o escenaris temporals en els quals es realitzaven les accions teatralitzades (fig. 1). Es tracta d’una característica comuna a tota l’arquitectura catedralícia espanyola en què, des del segle XIII, quan es va generalitzar la instal·lació del cor a les naus, el transsepte s’hi va convertir en el lloc bàsic per assistir als oficis, a ambdós costats de la via sacra (Carrero Santamaría, 2015). A València, el capítol separava l’espai del tram del creuer per a segregar homes i dones (Sanchis Sivera, 1909: 466).

      1. La catedral per Nadal

      Començant pel Temps de Nadal, durant el segon nocturn de les matines d’aquest dia tenia lloc el Cant de la Sibil·la, segons recull el breviari de 1464 (Villanueva, 1804: 134).² En l’anomenat ofici de Setmana Santa de 1533 s’hi van unir els profetes i «es probable que estos testimonios los dixese otro respondiendo a la pregunta del Lector» (Villanueva, 1804: 134-135), és a dir, que ens trobaríem amb un diàleg cantat entre diferents personatges. El nen que interpretava la sibil·la sortia en processó des de la sagristia fins al púlpit de la catedral: «La Sybilla deu estar ja apparellada en la trona vestida com a dona», tal com recullen les Hores de la Setmana Sancta (1533: CCLVIr), mentre que la consueta és més explícita i aclareix: «Com dihuen la sisena liçó, la sibil·la, acompanyada ab lo vedell y dos canalobres, va a la trona de l’evangeli y quant és hora, diu la sibil·la tres o quatre cobles, y torna-se’n a la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 186).³

      Fig. 1. Catedral de València. Planta. 1. Localització del cor medieval. 2. Sagristia. 3. Retrocapella. 4. Contracapelles de la capçalera i plataforma per a la benedicció del Diumenge de Rams. 5. Sagristia nova (s. XV).

      Per a celebrar la vigília de Nadal, l’altar major era preparat i decorat pels escolans, que col·locaven els domassos a les bigues de la capella major:

      ...la nit ans, [aprés] de feta la guarda, los escolans empalien en la capella les dos barrades baxes de ricamarts blanchs, como se feya de primer, o ab les cortines de ras del degà Vilarrasa, y als caps, devers lo retaule, los dos emperials blanchs ab vidaures de domàs vert. Y resten aquestes dos barrades empaliades d’esta segona manera per a la empaliada de Nadal. Lo pali blanch de la Maria seyta en la cadira, que·s diu del bisbe en Bages, frontal blanch brodat de les ons, y les tovalloles blanques ab huns àngels del mateix pali. Lo qual pali ha servit a les darreres vespres de