Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV

no”. Havíem de ser-ne molts per a posar límits a l’opressió. No en fórem tants, ni en som tants hui, com jo vaig voler i com calia, i cal, per tal de convertir en realitat totes les llibertats possibles».⁹²

      Llavors el grup de joves valencianistes ja havia accentuat el seu compromís de fer país des de l’esquerra, i si el 1960 havien creat el mosca (MSCC) el 1962 constituïren Acció Socialista Valenciana (ASV), sense referència a les arrels cristianes. En la declaració de principis de l’ASV defensaven els drets fonamentals de la persona, la democràcia real, la solidaritat amb els oprimits, els drets de tots els pobles a l’autodeterminació, la necessitat de pacificació del món i la lluita contra la misèria, entre altres objectius genèrics. Però hi destacaven el valencianisme i l’esquerranisme. «Les posicions al voltant de la qüestió nacional seran prioritàries com a principi polític. Així, com a principis, ASV afirmarà que: “El País Valencià constitueix, amb la resta dels Països Catalans un poble que té dret:a) al reconeixement de la seua personalitat com a tal poble, b) a l’ús del català com a llengua oficial en tots els graons de l’ensenyament i en tota manifestació cultural, c) a l’autonomia política, segons les circumstàncies i les seues preferències aconsellen”. En les qüestions econòmiques el PSV rebutja l’economia capitalista “ineficaç per al desenvolupament dels pobles i injusta en les seues conseqüències socials”».⁹³

      Les seues aspiracions polítiques tenien el nucli d’acció en la universitat, per la naturalitat amb la que hi coincidien, la relativa llibertat de dedicació, els recursos intel·lectuals i culturals que hi trobaven a l’abast, i que sempre foren part cabdal de la seua acció. Però la seua consciència social els impulsava constantment a transcendir els límits de la institució, com ja anunciava prou obertament la revista Concret al gener de 1963: «La preocupació per la funció de la universitat serà ben palesa en el to dels articles i en el mateix editorial, ja que Concret creurà que “l’únic que justifica ser universitari és encar-nar-se en la realitat social i preparar-se per a canviar unes estructures injustes que agonitzen”».⁹⁴ També resulta interessant apuntar com fou rebuda la seua aparició per la generació anterior de valencianistes, encara que aquest grup jove duia un impuls propi i una capacitat d’acció que els superava de bon tros (si de cas, deixem de banda Fuster, que tingué una continuada i poderosa ascendència sobre el grup, i altres esmentats adés, com Vicent Ventura). A les pàgines de la revista València Cultural Vicent Badia elogiava l’aparició del Butlletí Diàleg. Indica la novetat de la iniciativa d’aquests joves, la valora molt positivament i encara que adverteix al valencianisme tradicional que potser hi trobe «certes dissonàncies a l’actitud dels nostres universitaris», les justifica perquè «tot moviment ideològic i cultural demana una força de penetració una mica revolucionària que mantinga encesa la il·lusió de la joventut, encara que per raons temperamentals pugne amb l’estament conservador i tradicional».⁹⁵

      Un dinamisme nou sacsava el rígid decorat de la dictadura, encara que l’abast social d’aquestes inquietuds i iniciatives era reduït. Valerià Miralles considerava, als anys norantes, aquelles limitacions de difusió: «Aleshores teníem poca incidència, encara que després tot allò s’ha magnificat molt».⁹⁶ A pesar de les valoracions reductores el cert és que sorgien elements que enterbolien la pau dels cementeris de la dictadura, i ja no des del comunisme, el principal dimoni particular del règim. Amb la publicació sobretot d’El País Valenciano i de Nosaltres els valencians,⁹⁷ que com més va més guanyaria el protagonisme d’aquest nou «dimoni», escrits per Joan Fuster, la premsa local i els afins al règim reaccionaren amb atacs que pretenien tallar de soca-rel aquest discurs transformador. «Un regionalisme inofensiu i estèril d’erudició provinciana era el màxim que el règim podria admetre per als valencians. Sobretot mentre, com afirmarà Sevilla, “el lenguaje coloquial e íntimo de las lenguas regionales”, una “bandera inocente”, no s’utilitze per a encobrir “mercancía averiada”».⁹⁸ La reacció de Diego Sevilla en la polèmica suscitada per l’aparició dels neovalencianistes i la proposta xocant de Fuster davant l’adormida realitat valenciana, fou anticatalanista. El seu article «Burguesía y separatismo», al diari del Movimiento Levante, presenta argumentacions inaugurals del discurs anticatalanista en l’amarg enfrontament identitari valencià de les dècades posteriors. L’ascendència i reiteració d’aquell discurs la podem observar, per exemple, en un article d’opinió a Las Provincias encara al setembre de 2007, que conclou així: «Como decía Ortega, el nacionalismo periférico no se puede solucionar, lo único que podemos hacer con él es sobrellevarlo. Pero sobrellevarlo no es plegarse a sus errores, como no se plegó este clásico del valencianismo que fue Diego Sevilla Andrés».⁹⁹ Total, de cap a l’atzucac. En la resposta de Joan Fuster en el mateix diari, «Mi vela en este entierro» (1963), tot i reconéixer que Sevilla seria dels pocs amb capacitat intel·lectual per a enriquir el debat des del règim i la dreta, lamenta un plantejament que exclou el diàleg social: «Diego Sevilla empieza a barajar términos como “separatismo”, cuyo valor semántico es bastante ambiguo: lo mismo designa una opinión que una figura de delito (...). Los que como apasionados del destino de nuestro pueblo, hubiésemos intervenido en el diálogo con la mayor voluntad, reconocemos que este diálogo es imposible».¹⁰⁰

      El IV Aplec de la joventut del País Valencià, convocat a Bocairent per la Joventut de Lo Rat Penat i la Joventut Catòlica de Bocairent per al 27 d’octubre de 1963, no pogué celebrar-se perquè el governador civil de València va prohibir la concentració. La Guardia Civil s’encarregà d’impedir-ho i els joves valencianistes causaren els primers aldarulls de carrer de la postguerra a la ciutat de València. En la crida a aquell IV Aplec de la joventut del País Valencià, de setembre de 1963, trobem un dels papers en què Fuster mostra un compromís polític més explícit, perfil en el que no solia trobar-se còmode: «La convocatòria es converteix en “una afirmació del nostre poble”, al qual se li planteja la disjuntiva de recobrar “el domini i l’estímul de les nostres energies col·lectives” o bé quedar diluït “en la despersonalització i en el provincianisme”. (...) L’escriptor de Sueca esdevé el líder intel·lectual d’aquella joventut que ha triat “l’opció de la dignitat i de l’honradesa” (…). “El futur, la llibertat i la justícia són els nostres aliats”».¹⁰¹ Potser sí són els nostres aliats, i és ben necessari i positiu tindre dignitat, honradesa, i que ens facen costat el futur, la llibertat i la justícia. Potser... Tant de bo! Però la policia, l’administració judicial, els canons i tots els mitjans de propaganda i repressió estaven de l’altre costat. I a hores d’ara la cosa ha variat entre molt poc i gens. Com ens recorden Benito Sanz i Miquel Nadal, fou l’agilitat repressiva de la dictadura la que impedí que la qüestió valencianista, fonamentalment modernitzadora, s’obrira pas entre l’opinió pública: «La prohibició de l’acte serà conseqüent amb la campanya del règim contra les noves inquietuds que comencen a germinar. La conversió d’una reunió de joves convocada pel Rat Penat en un problema d’ordre públic serà coherent amb la ràpida reacció del règim».¹⁰²

      Trobem per tant un discurs dinàmic, modernitzador, que pretén estendre’s arreu per tal de sacsejar les consciències, i activar els ànims que revifen l’energia del poble valencià. També un poder establert que vol fer com si no res, com és habitual en qualsevol règim totalitari: negar la pluralitat personal i social, evitar els debats, criminalitzar la dissidència... Tot ben conegut, i practicat fins al fàstic també quan el règim ha passat a ser representatiu i formalment democràtic. A aquesta dialèctica li quedaven menuts els murs del claustre de la universitat... Per això ara recordem les dues pintades que, si més no, trencarien barreres mentals d’una oposició que es movia en esquifits cercles personals. Són la de «parlem valencià» (9 d’octubre de 1965) i la de «Valencians unim-nos» (7 de març de 1966). Que la pintada fóra un lema de contingut valencianista posa de manifest que la qüestió de la identitat valenciana s’havia polititzat i esdevingué un motiu d’erosió del règim: «La pintada “Parlem valencià” seria la primera de caràcter massiu feta a València després de la guerra i fou un gran èxit, agafà desprevinguda la policia i la repercussió en sectors no polititzats de la