Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV

Rivera, naix la Falange, que aviat es fusiona amb les JONS, i el 5 de març del 1934 són aprovats els estatuts del SEU. Adolfo Rincón de Arellano, llavors estudiant conservador, fou el seu introductor a València. Però molts altres dels fundadors del grup feixista no procedien de la dreta ni dels catòlics, alguns venien de la FUE i fins i tot dels comunistes. Enfrontaments amb bales i morts a Madrid, portaren al tancament dels locals estudiantils. La FUE respongué amb la vaga, també a València, que ja havia viscut els primers xocs directes entre la FUE i el SEU a l’abril. El 14 de maig de 1934 el rector Joan Baptista Peset Aleixandre presentava la dimissió, i el 16 el ministre donava per acabat el curs.

      Al febrer de 1933 València acollí el III Congrés de la UFEH, organitzat per la FUE valenciana. Se centrà en el debat entre professionalisme i activisme polític, i la diversitat de corrents i tendències esquerranes dins la FUE començà a perillar amb els intents dels comunistes del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR, en el que militaven Luis Galán i Ricardo Muñoz Suay) de dominar la FUE. No ho aconseguiren llavors ni al congrés de Sevilla de l’any següent, però el BEOR aconseguí fer-se’n amb la direcció el 1935 a Madrid. Aquella directiva compartida per comunistes, socialistes i republicans protagonitzaria la imminent guerra d’Espanya des de marcades directrius ideològiques.

      En aquest ambient conflictiu l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) desenvolupà una activitat associativa independent, minoritària i amb aspiracions de promoció transversal de la llengua i cultura valencianes. El 20 d’agost de 1932, a El Camí, B. Martínez Melià va fer la crida a organitzar una agrupació d’estudiants valencianistes: «L’objecte d’esta agrupació seria, en primer terme, parlar i escriure en valenciana llengua, defensar l’ideal valencianista, la de trametre per tot arreu la nostra cultura valenciana, la defensa dels interessos dels seus associats, en lo que pertoca a la seua condició d’estudiants dins de les distintes facultats o escoles, i en segon terme, proporcionar el recreu i expansió».⁵¹ Aquesta entitat identificava el valencianisme bàsicament amb la llengua i la cultura, que reclamava difondre mitjançant l’educació.

      Per això es preocupaven de marcar molt que no s’adscrivien a cap dels bàndols en conflicte: ni catòlics ni anticlericals, ni dins de les pugnes del valencianisme, que enfrontaven catalanistes, segregacionistes, ratpenatistes, etc. Vicent Olmos, que havia estat militant de la FREC a Medicina i acompanyava Martínez Melià com a organitzador de la reunió del 18 d’octubre, cridava a «formar una Agrupació Valencianista Escolar, on poder estar tots junts, tots units, deixant apart tota idea política i confessional que cadascú de vosaltres personalment puga tindre». Des de la independència i la no adscripció a cap corrent concret podien col·laborar amb tot aquell que sumara a l’objectiu comú: «ens unix el nostre valencianisme per el que tots nosaltres junts, sense distinció de partit, hem de lluitar, fins vore arribada l’hora en que el País Valencià veja recuperades les seues llibertats».⁵² Constituïts finalment el 14 de novembre encetaren les tasques per al funcionament efectiu, mirar d’aconseguir fons econòmics, adoptar un símbol (un estel de cinc puntes i rodejant-la una inscripció que diga Agrupació Valencianista Escolar), acceptar l’oferiment del Centre d’Actuació Valencianista per a compartir seu, endegar una campanya de propaganda per a reclutar socis.

      «La nostra agrupació és essencialment cultural. La cultura ha de ser el seu fi principal, perquè serà la base més forta de la formació de l’estudiant, futur ciutadà, i no sols atendrà a la cultura general, sinó també i especialment a la genuïnament valenciana», escrivia

      Robert Moròder.⁵³ Com parlar valencià era requisit d’accés a l’agrupació i també per proselitisme, organitzaven cursos sobre literatura, geografia, història, art i llengua. Perquè al remat eren ben conscients de la importància dels escolars valencianistes en la necessària revalencianització del País Valencià, a banda d’activitats esportives i de l’excursionisme. Calia posar en pràctica una actitud activa de proselitisme valencianista, per a «despertar la conciència ciutadana, fer viure i sentir eixe valencianisme», a través de les Colles, «que tindran per objecte la difusió de la cultura per tot arreu (...) que donaran conferències per tots els pobles de la nostra Nació valenciana (...) procurarà obrir-li els ulls al poble que fins ara se l’ha tingut esclavisat i en el oblit».⁵⁴ A més de les seues expressions a través d’El Camí, participaren en algun acte de la Juventut Valencianista Republicana, en l’Aplech d’El Puig, en les primeres Jornades de Renaixença de Lo Rat-penat (junt a altres associacions com ara Acció Nacionalista Valenciana, el Consell d’Orientació Valencianista de la Dreta Regional Valenciana, el CAV i l’Agrupació Valencianista Republicana) i mantingueren un lligam especial amb el Centre d’Actuació Valencianista (CAV), amb l’adhesió a la III Exposició d’Art i la Festa dels Xiquets, i la Segona Setmana Cultural Valencianista, del 1933 (també n’hi hagué el 1932, 1934, i l’esclat de la guerra impedí la celebració de la de 1936). Però la neutralitat que pretenien resultava molt complicada en l’ambient de l’època, alguna competència puntual i el fet de no secundar una vaga convocada per la FUE, provocà la baixa d’AVE d’alguns estudiants que també pertanyien a la Federació.

      El curs 1933-34 organitzaren una Universitat Popular Valencianista sobre la base de les seues conferències habituals, i crearen la publicació Anals de la Universitat Popular de Valencia per tal de recopilar aquestes lliçons. Aquesta Universitat Valencianista tornà a funcionar el curs 1935-36. El setembre de 1934 l’entitat reafirmava el seu caràcter cultural, preocupat per «l’expansió de la cultura i el progrés universitari valencià»,⁵⁵ i reclamaven més que mai (amb el govern de dreta estava més amenaçada) l’autonomia universitària total, i que foren els valencians els directors, sostenidors i impulsors de la Universitat de València. El 1935 es manifestaren contra els decrets «antiuniversitaris» del ministre Villalobos per a implantar eleccions directes si més no per a votar un representant per facultat o escola, sense distinció de rangs o classes. També a favor de l’autonomia de les universitats, i al costat de la FUE i contra el tancament decretat pel rector, en els enfrontaments de gener de 1936 amb el SEU, tradicionalistes i catòlics. Per a cloure l’esment de l’activitat de l’Agrupació Valencianista Escolar, una citació sobre la vitalitat associativa prèvia a la sublevació militar: «Les eleccions de 1936 tornaven a dur un govern d’esquerres, i amb ell es recuperaven les esperances dels valencianistes d’assolir l’autonomia política i cultural “per als territoris peninsulars amb una personalitat característica i diferencial”, i l’Agrupació, junt a la FUE, participà en l’assemblea que per a tractar el bilingüisme a l’escola va organitzar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, en la que s’aprovava demanar l’ensenyança bilingüe en l’educació primària, la creació de càtedres de valencià en les tres escoles de mestres, el restabliment de la càtedra de valencià de la universitat i l’autorització de l’ús del valencià en totes les organitzacions oficials universitàries. En aquesta assemblea tant l’AVE com la FUE restaven adherides dins del Consell d’Ensenyança Valenciana».

      L’ambient social de conflicte creixent traslladava cap a la universitat un augment dels conflictes entre l’estudiantat. També de la gravetat d’aquests. Només un tast: «Durant la campanya electoral del 1936 un grup d’estudiants dretans irrompé violentament a la Universitat, segons narrava el Diario de Valencia: “El día 20 de enero un reducido grupo promovido por la ‘Asociación Escolar Tradicionalista’ (AET), ‘Federación Nacional de Estudiantes Catòlicos’ (FNEC), ‘Sindicato Español Universitario’ (SEU) y estudiantes Independientes irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: ‘Abajo el separatismo’, ‘Viva España!’, dando gritos contra la autonomía de la Universidad de Barcelona. Ello dió lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordenó el cierre de la Facultad”. La FUE protestà per la presència a la Universitat de “pistoleros y provocadores profesionales”, mentre que la Unió Estudiantil Antifeixista, després d’identificar-se “plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales” protestaven de “la