Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano Navarro

escassa presència de jornalers i d’altres assalariats es confirma en la llista de persones aveïnades a València en la primera meitat del segle XV: s’hi poden identificar més de tres-cents «lauradors» i tan sols un parell de «bracers».⁴⁴ En viles on una part important de la població –o fins i tot la majoria–eren veritables llauradors, es confirma aquesta absència d’una categoria de camperols identificada com a jornalers. A la vila de Castelló, una població mitjana on més de la meitat dels veïns eren camperols, durant tot el segle XV poden documentar-se vora quatre- cents veïns qualificats de «llauradors», però ni un sol de «cavador», «bracer» o «jornaler».⁴⁵ En concret, en el padró de la peita de 1497, poden comptabilitzar-se 247 veïns com a llauradors, mentre que només hi figuraven dos «criats», un «missatge» i dos mossos, sense cap al·lusió a jornalers.⁴⁶ Tampoc apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats agrícoles entre els aveïnats a la mateixa vila en 1434-1502, sinó només llauradors.⁴⁷ De manera semblant, en un lloc clarament rural com Catarroja, en la cruïlla dels segles XV i XVI, s’han identificat 126 llauradors, sense que n’hi haja cap habitant associat a una professió que evoque el treball assalariat.⁴⁸ A Sueca, un altre lloc eminentment camperol, de 187 contribuents registrats al padró de la peita de 1453, només 60 no eren qualificats com a llauradors, i d’aquests –tret de 7 pastors–no n’hi havia cap que pogués ser identificable amb la condició d’assalariat agrícola.⁴⁹ Podria objectar-se que en les fonts fiscals, com són els padrons de riquesa, no hi figurarien els habitants sense propietats immobles, entre els quals hi hauria els jornalers. Ara bé, és dubtós que hi hagués una estrat d’assalariats assentat en una població i que estigués completament desposseït. De fet, en els padrons de riquesa es registren contribuents amb un nivell de riquesa tan baix que poden considerar-se pràcticament sense béns.⁵⁰ Tot fa pensar que els veïns que havien de treballar per a altres sí que constaven en aquests registres fiscals, encara que no rebien la denominació de «jornaler» o d’un terme equivalent. De fet, tampoc no apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats, per a identificar una persona concreta, en la resta de documentació d’abast més ampli com ara la notarial, els llibres s’aveïnaments municipals o els registres dels justícies locals.⁵¹ Ens trobem, doncs, amb una aparent paradoxa: els jornalers existien des del punt de vista econòmic, exercien una activitat laboral ben documentada, però no existien com a categoria socioprofessional reconeguda. Però sí com a categoria jurídica, en la mesura que era necessari identificar-los en les reglamentacions del mercat de treball.

TREBALLAR PER A UN AMO: JORNALERS I MOSSOS

Les referències a jornalers agrícoles, fins i tot amb la diferenciació de categories concretes de treballadors, són freqüents en les normatives municipals que regulaven el treball assalariat, des de la mateixa capital del regne a petites comunitats rurals, passant per viles com Alzira, Castelló, Vila-real o Gandia. El terme genèric que s’hi utilitzava no solia ser «jornaler», sinó més freqüentment «bracer», «llogater» o «cavador». De vegades, aquestes denominacions s’associaven com a sinònims i es parlava també de «bracer o logater», «cavadors o logaters» i fins i tot de «bracer, cavador o llogater».⁵² Altres termes menys habituales eren els de «fahener» i «jornaler», usats com a sinònims de «bracer».⁵³ Encara que «cavador» podia al·ludir a un específic treball, en el context de les ordinacions que regulaven tota mena de treball agrícola retribuït, el terme podia assolir un sentit genèric, equivalent a jornaler, tal com es desprèn dels seus sinònims esmentats adés i del fet que el senyal que marcava la duració de la jornada de treball agrícola s’anomenàs «seny dels cavadors».⁵⁴ De vegades, els jornalers ni tan sols rebien una denominació concreta, sinó que es designaven amb expressions com «persones que·s logaran a jornal a fer faenes de fora, axí com és cavar, segar, laurar, podar, empeltar e altres semblants faenes», tal com es deia en una ordenació d’Alzira.⁵⁵ Ací contrasta el detall amb què s’esmenten les feines agrícoles amb la indefinició dels assalariats. Potser en poblacions més rurals, fos més freqüent designar els jornalers sense al·ludir a una denominació concreta. Així, al Boixar, un llogarret dels Ports, les ordinacions parlaven exclusivament d’«aquells qui·s lloguen»,⁵⁶ a Llucena de «tot hom o dona qui·s logarà ab altri», a Benicarló de «tota persona que sie loguada ab altri».⁵⁷ En canvi, a València, durant la primera meitat del segle XIV, s’esmentaven «cavadors», «podadors» i «eixarmentadors» com a tipus específics de jornalers dedicats al cultiu de la vinya, a més d’altres com «llauradors» i «obrers d’horts i de camps».⁵⁸ També a les principals viles, com ara Castelló, al costat de denominacions genèriques, els jornalers podien ser «podadors» i «batedors».⁵⁹ En general, les denominacions més específiques van lligades a la reglamentació del treball de la vinya, un tipus de cultiu que era freqüent entre els propietaris no agraris i que, per això mateix, generava una demanda estable de treball assalariat a les viles i ciutats. Ara bé, aquesta diversitat de jornalers reflectia les exigències del mercat laboral, però no sembla referir-se a un estrat particular i delimitat de la pagesia, dels llauradors. Els jornalers que apareixen en les fonts normatives són un concepte jurídic –i així es contraposaven al propietari o «senyor» de la terra que els llogava– i, com a molt, s’associen a un tipus de treball concret, però fora d’aquest àmbit contractual no semblen ser vistos com un estrat social amb perfil propi.

És possible que els camperols sense terra, i especialment els desarrelats, forasters que duien una vida itinerant, poguessen ser identificats amb una categoria social pròpiament dita, sens dubte d’estatus inferior al dels llauradors pobres que formaven part de la comunitat local. A la Cocentaina de l’inici del segle XIV, es rebutjava el testimoni d’un jornaler, perquè era «vill persona e home qui·s logava per VI o VIII dies, poch més o meyns, a cavar o a altres faenes».⁶⁰ Unes dècades després, els testimonis que aportava la ciutat de València contra la senyoria de Sueca eren desqualificats per ser «hòmens cavadors e il·literats e fort grosés».⁶¹ En aquest mateix procés, d’altres testimonis foren recusats per ser «vagabunts», un qualificatiu que al·ludia a la seua manca d’arrelament, de béns immobles i, al capdavall, suggeria que vivien oscil·lant entre el treball assalariat, la mendicitat i fins i tot la delinqüència. Colles ambulants de jornalers forasters, provinents de la veïna Castella o fins i tot d’Occitània, fornien el treball necessari en èpoques, com la sega o la neteja de les sèquies, que no bastava amb els bracers locals. Aquest cas estava ben documentat a Sueca, bàsicament en els registres municipals referents al manteniment d’infraestructures agràries comunals com ara la construcció, reparació o neteja de la xarxa de reg. Ja al segle XV, s’hi esmentaven «jornalers» que treballaven a les sèquies proveïts bàsicament de pales, per la qual cosa eren denominats «palers».⁶²