Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano Navarro

sinó d’un concepte jurídic en un determinat tipus de contracte agrari. Ja en 1276, en l’arrendament d’unes terres en l’Alcúdia, alqueria de Cocentaina, el parcer –en aquest cas un camperol musulmà– es considerava llaurador, ja que es referia a «la terra que él laurà», en el sentit de dur-ne a terme l’explotació. En 1277 el mateix propietari, que «donà a laurar» unes terres, reclamava que l’arrendatari realitzàs els treballs «axí com laurador deu fer». En aquest mateix sentit, les referències, en 1290, a un titular de terra «e sos lauradors» pot remetre a aquesta mena de contractes, encara que també podria al·ludir a altres formes de treball dependent. Més explícit és el cas del venedor d’un camp, situat a la mateixa vila, que en 1295 s’havia compromès a lliurar-la al comprador «enaxí qu·él que s’avendria ab lo laurador qui aquel [troç de terra] laurava».²⁵ Aquesta figura jurídica del «llaurador» com a mitger seria objecte de diverses reglamentacions municipals durant els segles XIV i XV. Les ordenacions de Gandia contraposava el «laurador de miges ne de certa part de fruyts» al «senyor de l’alqueria o terra ab qui lauraran».²⁶ De manera semblant, la normativa emanada dels jurats de Vila-real, quan afectava a la terra tinguda «a llauró», es referia als contractants com «el dit llaurador e lo senyor de la terra».²⁷ A Castelló, l’establiment «De les terres que seran donades a lauró», identificava el parcer com «lo llaurador [que] tendrà algunes terres a miges o certa part de fruyts».²⁸ De manera que podia succeir que aquests «llauradors» o «agricultors», entesos com a denominació jurídica d’una de les parts contractants, en realitat no fossen sempre camperols sinó que es documenta també algun artesà d’ofici.²⁹

Al costat de l’abast genèric, com a equivalent de pagès o camperol, i del més concret de parcer, el mot llaurador també conservava un altre significat restrictiu, més tècnic, lligat directament al procés de treball, a la feina de llaurar. Així, el llaurador podia ser tant un jornaler que es llogava per menar l’arada com un camperol, relativament benestant, que disposava d’animals de tir i dels instruments de llaurada corresponents. Les dues accepcions poden rastrejar-se en les ordinacions municipals de viles i llocs rurals, i fins i tot a la ciutat de València. En una disposició de l’inici del segle XIV, els jurats de la capital reglamentaven la jornada laboral de cavadors i podadors de vinyes, però n’excloïen explícitament d’altres jornalers com «lauradors o obrés d’orts ne de camps»,³⁰ cosa que indica que ací «llaurador» identificava un treballador assalariat. Els fons notarials també aporten contractes de treball –per dies o per temporades– on els «lauradors» constitueixen un tipus d’assalariat dedicat a una tasca concreta, al costat d’altres com «bracers», «obrers d’orts e de camps», «cavadors», «podadors», «exarmentadors», «segadors» o «collidors».³¹ A aquests assalariats es referia sens dubte Ausiàs Marc quan deia: «Tot llaurador és pagat del jornal».³² Però en altres contextos el mot designava els camperols que tenien bous o altres animals de labor per a treballar la seua pròpia explotació. El justícia de Cocentaina prenia en 1275 una resolució, precisament sobre els bous de llaurada, que anava dirigida a qualsevol «christianus laborator vel sarracenus laborator».³³ Ja al segle XV, els jurats de Llucena establien que «tot laurador vehí dels llochs de la tinença (...) per cascun parell de bous que lauren, puguen tenir mija cafiçada de terra per coltiva».³⁴ També des de la perspectiva dels senyors, els llauradors podien ser una categoria concreta dins de la pagesia, definida per la disponibilitat d’animals i d’arada. Així en les corts de 1428, els nobles argumentaven que els seus vassalls «quasi tots són lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», ja que «tenen un legó ab què caven, e un aladre ab què lauren o un altre artifici ab què facen faena».³⁵ Es tractava, doncs, d’una diferència a nivell tècnic, per la possessió d’instruments de treball, però també implicava una certa diferenciació econòmica, lligada a l’adquisició de l’arada i dels animals, al seu manteniment i, sens dubte, a l’extensió de terra treballada. Ara bé, una altra qüestió és si aquests «llauradors» formaven una categoria social, un estrat superior de la pagesia per contraposició a una massa de camperols desproveïts d’animals de llaurada i reduïts, en la pràctica, a la condició de jornalers al servei dels seus veïns acomodats.

Aquest és el model de pagesia dividida que es troba als vells països feudals com la França del nord. Era el cas de Normandia, on els paysans pertanyien a dues categories ben delimitades des del punt de vista tècnic i social, amb denominacions pròpies –laboureurs i manouvriers– que es feien servir en aquella mateixa època.³⁶ Ací, a la mateixa documentació, el laboureur, terme equivalent des del punt de vista lingüístic a llaurador,³⁷ era el pagès que tenia el nivell econòmic suficient per disposar de la potent arada d’orelló (charrue) i els nombrosos animals de tir –sobretot bous– que calien per arrossegar-la. Per contra, el manouvrier –anomenat també ouvrier de bras o homme de bras– només disposava, en efecte, dels seus braços i de ferramentes senzilles com la fanga o l’aixada.³⁸ Ara bé, el regne de França era molt gran i aquesta realitat del nord no podia projectar-se sense més ni més cap a les regions meridionals. Durant l’Antic Règim, cosa que segurament prolongava la situació baixmedieval, a Occitània laboureur volia dir simplement «camperol», en un sentit equivalent al del «llaurador» valencià.³⁹ A la Catalunya vella sí que es documenten categories diferents de camperols amb una denominació pròpia, també en funció de la possessió d’animals de llaurada. Així, hi trobem «jovers», «conjunters» i «aixaders», segons tinguessen bous d’arada propis, haguessen de compartir-los o només disposassen dels seus braços i d’eines manuals.⁴⁰ També en els medis més o menys urbans, del Principat i del País Valencià, hi havia treballadors de la terra identificats com a «llauradors», al costat d’altres designats amb professions equivalents a jornalers agrícoles. Però aquests darrers tenien una presència insignificant en els censos, cosa que fa pensar que dins de la denominació de «llauradors» s’incloïen les dues categories de camperols: els mitjans i acomodats, ben dotats d’animals i de terra, i els més pobres, que havien de treballar també fora de les seues explotacions com a jornalers. Això sembla confirmar-se fins i tot a les grans ciutats, on els propietaris de terra de professions artesanals o liberals alimentaven una demanda estable de treball agrícola retribuït. En una llista d’habitants de Barcelona de la fi del Tres-cents, almenys una vintena llarga eren identificats amb l’ofici de «laurador», mentre que no hi figura cap «pagès» i són molt minoritaris els esmentats com a «cavador» o «brasser».⁴¹ A la mateixa època, a Lleida també hi havia veïns qualificats de «lauradors».⁴² A la ciutat de València, ja a l’inici del segle XVI, el cens de 1510 permet localitzar 132 llauradors només dins de les muralles, una xifra comparable a la de membres dels principals oficis artesanals. Ara bé, en les detallades llistes del cens, on pràcticament tots els veïns duen aparellat