Quan la fe es fa poesia.. Michael P.Moore

a contracorrent de tantes «evidències» de la vida, tal com tracto d’explicar una mica més en aquest pròleg. Evidències de la vida i «evidències» de l’Església: perquè no es tracta d’un «retorn a», sinó d’un «rescat de» Jesús; la seva tasca no és «desmitologitzar», sinó «des-manipular» Jesús, com molt bé dius (p. 31). La fe en Jesús, si se la vol anomenar «religió» no és una religió vertical, sinó horitzontal. Però aquesta dimensió horitzontal no es fonamenta en una substitució de la Vertical, sinó en una «sustentació» que fa la dimensió Vertical. «Ocupar-se de Déu és preocupar-se dels homes», conclous tu (p. 72). Perquè una autèntica teologia de l’en-carna-ció hauria de destacar sobre tot la humanitat (la «carn») de Jesús.

      I ara mirem bé tot el que es pot derivar d’aquesta doble «contra» que adjectiva el nostre poeta teòleg.

      2. Aquest «contracorrent» anirà marcant tots els passos de la seva teologia. Perquè l’ocupar-se de l’home, en aquest món tan injust i tan cruel, porta de seguida a una indignació ètica que en Pere qualificava com a «experiència humana fonamental» (p. 61). Però aquesta indignació serà tot seguit assumida i transformada per l’evangeli (a mode de «síntesi hegeliana»). De manera que, com llegim en una de les pàgines més serioses d’aquest llibre: Caín no deixa de ser un caín, «però és humà». I això ens porta a completar la pregunta del Gènesi: «Abel, què has fet del teu germà?» (p. 65). Perquè resulta que la llibertat humana (el gran valor de la nostra modernitat), és paradoxalment una «llibertat solidària» (p. 85 i 111). Per això un dels llibres de Pere es titula Cantares de la entera libertad.

      Cal, doncs, que la modernitat es pregunti si la seva llibertat tan esbombada és una llibertat solidària: una llibertat «sencera». La lluita de classes i la indignació que provoca, la lluita antiracista, la indignació actual pels abusos sexuals… han de preguntar-se si s’han quedat en la tesi hegeliana o si l’han superada en una síntesi cristiana, mitjançant l’antítesi dolorosa de que «Caín és humà».

      3. Però encara més: és mèrit de la poesia i de la teologia de Pere que aquesta síntesi, aquest contracorrent, «mai és una forma “d’aigualir el vi”», sinó que el converteix en aquell vi «millor» que, a les noces de Canà, va aparèixer, contra tot pronòstic, al final de la festa. Mai podrà dir-se de la poesia de Casaldàliga que la seva «fam de justícia» s’hagi convertit en «set de venjança». I això li permet dir amb una radicalitat que escandalitzarà molta gent, però que és pura veritat cristiana: «l’eucaristia / que no és taula / esdevé / pura blasfèmia» (p. 124).

      4. Avui es parla molt a l’Església de «sinodalitat». Francesc en bona part ha contribuït a fer d’aquesta paraula una mena de lema de reforma de l’Església. Però justament perquè la sinodalitat vol dir «caminar junts» fora bo afegir a aquest lema l’altre tan típic que tu rescates de Casaldàliga: comensalitat (ser company de taula) (p. 122). Perquè si no compartim la taula, com podrem compartir el camí?

      Tota aquesta aparent dialèctica no ve de ganes de complicar les coses mentalment i per a entreteniment d’intel·lectuals. Brolla d’aquella senzilla descripció de Jesús de Natzaret que resumeix tota la cristologia: «versió de Déu en petitesa humana». I que ha nascut d’aquella audaç prolongació que fa Pere del passatge de l’anunciació a Maria: «el Verb ha volgut de mi» (p. 42).

      5. I, per acabar, el pas de la teologia a la cultura. Escriu la gran María Zambrano, al començament d’un dels seus llibres que «una cultura depende de la calidad de sus dioses». En aquest país des del qual t’estic escrivint el pròleg, que es creu tan laic i està tan ple de déus, no ens faria cap mal preguntar-nos quina cultura pot brollar des dels nostres mil ídols (riquesa, nacionalismes, poder, egos individuals o col·lectius…), i quina, en canvi, des d’aquest «Déu crucificat» de l’evangeli que Jesús personifica i que Casaldàliga i tu heu sabut presentar tan bé.

      Arribats aquí, és millor callar i, una mica esglaiats, convidar el lector a entrar a les teves planes. Tant de bo jo hagi sabut obrir-li la porta.

      JOSÉ IGNACIO GONZÁLEZ FAUS

      __________

1. Cf. La interpelación de las iglesias latinoamericanas a la Europa postmoderna y a las iglesias europeas. Madrid: FSM, 1988.

      Introducció

      Vull començar aquestes pàgines tot fent meves les paraules d’un altre poeta espanyol –José María Valverde–, amb les quals inicia el pròleg a un dels llibres de poemes més significatius de Casaldàliga:

M’aclapara la invitació a escriure quelcom –quelcom superflu, sens dubte– abans d’aquests versos de Pere Casaldàliga: acostumat com estic a la posició còmoda de literat que pot permetre’s d’organitzar paraules sublims en formes presumptament memorables sense la necessitat de comprometre’s amb prou feines en el seu llenguatge, em sento com si estigués rebent una tremenda descàrrega elèctrica quan tinc davant dels ulls uns versos que són expressió transparent d’una vida lliurada completament a allò que ell diu […] Cadaldàliga escriu «en indicatiu», quan els altres solem escriure «en subjuntiu» o «en condicional»: «voldríem» que quelcom «fos», mentre que en ell «és» –i ho acredita amb tota la seva vida.¹

Confesso que sento el mateix, amb l’única diferència, potser, que jo no soc ni tan sols literat, tan sols aprenent de teòleg. I m’he atrevit a escriure no «abans», sinó sobre els seus versos; i això, possiblement encara és més atrevit. Però ho he fet casi com una urgència cordial. Aquest petit llibre, gestat des de ja fa alguns anys, i apressat jo per la seva mort, necessitava comunicar-me i comunicar-lo, com una mena de desfogament.²

El text busca, en primer lloc, apropar al lector la bellesa i la fondària de la poesia de Casaldàliga.³ I, llavors, des d’ella cerquem apropar-nos al Misteri de Déu, al Misteri que és Déu, tal i com se’ns ha revelat d’una forma plena en la carn de Jesús de Natzaret. Com que creiem que ací se’ns mostra el rostre del Totalment Altre, l’anhel que fa de fil invisible, tot enfilant aquestes planes és el prec dirigit al poeta-testimoni: mostra’ns Jesús! Així, el resultat de l’obra ve a ser una mena de catequesis cristològiques al ritme de les seves poesies on, un cop validat el llenguatge poètic en tant que mediació per a apropar-nos a aquest Misteri (c. 1), iniciem un recorregut històric-teològic tot contemplant la figura de Jesús. Comencem per allò que constitueix l’agosarada pretensió del cristianisme: afirmar que en la carn d’aquest jueu marginal se’ns ha manifestat de forma insuperable i ben concreta el Déu anhelat i cercat per la humanitat des de sempre (…des de sempre que cerquen). I parlar de l’encarnació ens remet, tot seguit, a la figura d’aquella que significa un dels grans amors del poeta: Maria, la de Natzaret (c. 2). Llavors centrem l’esguard en el nucli de la predicació del profeta galileu, allò a què va consagrar la seva vida, els seus anhels i afanys: la Causa –amb majúscules, com l’anomena el nostre poeta– del Regne, centrada en la praxi de misericòrdia (c. 3). És aquesta Causa, precisament, la que permet entendre la mort de Jesús; efectivament, va morir com va morir perquè va viure com va viure, en un món ferit del pecat, que es va estimar més les seves seguretats que no pas deixar-se interpel·lar per una imatge diferent de Déu, que possibilitava (i possibilita) una forma nova de relacionar-nos amb Ell, amb els altres i amb allò diferent (c. 4). Però és una mort que, malgrat que sigui una ostentació de poder i una causa d’angoixa, només obté paraules penúltimes, perquè la fe en la resurrecció –de Jesús, i amb la d’ell, la nostra–dibuixa un horitzó d’esperança que ens permet creure –mal que sovint sigui a contracorrent– que la Vida venç la mort; que les senyeres els són preses