Caminar, una filosofia. Frédéric Gros

Una ètica, un treball.

      Però també és material, revistes, espectacles, un mercat. Són resultats. L’esport dona lloc a cerimònies mediàtiques immenses a les quals assisteixen els consumidors de marques i d’imatges. El diner l’envaeix per buidar les ànimes, i la medicina per construir cossos artificials.

      Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de l’altre és un joc d’infants. No dona cap resultat, cap xifra: el caminador us dirà quin camí ha fet, en quin sender trobareu el millor paisatge, la vista que es troba des de tal promontori.

      Malgrat això, s’ha intentat de crear un nou mercat d’accessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... S’intenta de fer-li entrar l’esperit de l’esport: ja no es camina, es fa un tresc. Es venen bastons perfilats que fan que els caminants semblin esquiadors estranys. Però això no acaba d’imposar-se. Això no es pot imposar.

      No s’ha trobat res millor que la marxa per anar més lentament. Per marxar, només calen dues cames. La resta és sobrer. Que voleu anar més de pressa? Llavors no camineu, feu una altra cosa: rodeu, patineu, voleu. No camineu pas. Caminant només hi ha una marca que compta: la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges. Caminar no és cap esport.

      Però, un cop dret, l’home no pot parar quiet.

      LLIBERTATS

      En primer lloc, la marxa, encara que només sigui una simple passejada, ens ofereix una llibertat suspensiva: desfer-se del farcell de les preocupacions, oblidar els negocis per un temps. Triem no endur-nos l’oficina amb nosaltres: sortim, passegem, pensem en altres coses. Amb la caminada llarga de diversos dies, s’accentua el moviment de desvinculació: fugim dels límits imposats pel treball, ens alliberem de la camisa de força dels hàbits. Però per què caminar hauria de fer-nos sentir aquesta llibertat més que no un gran viatge? Perquè, al cap i a la fi, després d’altres constrenyiments, també punyents, es fan sentir el pes de la motxilla, la llargada de les etapes, la incertesa del temps (amenaces de pluja, de tempestes, calor extenuant), la rusticitat dels refugis, alguns patiments... Però la simple marxa aconsegueix alliberar-nos de les il·lusions de l’indispensable. Com a tal, esdevé el regne de les potències necessitades. Per aconseguir una etapa concreta, cal caminar durant tantes hores, o sigui, un nombre determinat de passos; la improvisació està limitada, perquè no recorrem els camins d’un jardí i hem de vigilar de no equivocar-nos en les cruïlles de camins, excepte que ho vulguem pagar car i al comptat. Quan la boira envaeix la muntanya o la pluja comença a caure a bots i barrals, cal continuar, seguir endavant. Els aliments i l’aigua són objecte de càlculs sofisticats, segons el recorregut i les fonts. I ja no parlo de la falta de confort. Ara bé, el miracle no és que siguem feliços malgrat tot, sinó precisament que ho siguem gràcies a tot això. Vull dir que no poder triar quan es tracta de menjar o de beure, estar sotmès a la gran fatalitat del temps atmosfèric, comptar només amb la regularitat de les nostres passes, tot plegat fa aparèixer de cop la profusió de l’oferta (de mercaderies, de transports, de xarxes), la multiplicació de les facilitats (de comunicar-se, de comprar, de circular) com tantes altres dependències. Tots aquests microalliberaments només són acceleracions del sistema, que m’empresona més fort. Tot allò que m’allibera del temps i de l’espai m’allunya de la velocitat.

      Per a qui no en sigui practicant, la simple descripció de l’estat del caminador apareix a cop d’ull com una absurditat, com una aberració, una servitud voluntària. Perquè de manera espontània el ciutadà interpreta en termes de privació tot allò que el caminador percep com un alliberament: no estar en la xarxa dels intercanvis, no ser reduït a ser el nus d’una xarxa que distribueix informacions, imatges, mercaderies; adonar-se que tot això no té cap entitat ni cap mena d’importància més enllà de les que un mateix li aporta. El meu món no només no s’enfonsa per no estar connectat, sinó que, de sobte, aquestes connexions esdevenen nusos pesats, que m’ofeguen, massa estrets.

      Llavors, la llibertat és una mossegada de pa, un glop d’aigua fresca, un paisatge obert.

      Dit això, mentre fruïm d’aquesta llibertat suspensiva, content de marxar, també em sento content de tornar. És un benestar entre parèntesis, una llibertat com l’escapada d’un o de diversos dies. Realment, res no ha canviat quan torno. I les antigues inèrcies ocupen el seu antic lloc: la pressa, l’oblit d’un mateix, dels altres, l’excitació i la fatiga. La crida de la simplicitat haurà durat tot just el temps d’una caminada: «L’aire pur se t’ha posat molt bé.» Alliberament puntual, i em torno a submergir [en la quotidianitat].

      La segona llibertat és agressiva, més rebel. En les nostres existències, la llibertat suspensiva només ens permet una desconnexió provisional: m’escapo de la xarxa alguns dies, faig en els camins deserts l’experiència d’estar fora del sistema. Però també es pot decidir trencar-lo. Aquí trobaríem amb facilitat crides a la transgressió i als grans espais en els escrits de Kerouac o de Snyder: acabar amb les convencions imbècils, amb la seguretat endormiscant dels murs, amb l’enuig del Mateix, el desgast de la repetició, les reticències del risc i l’odi al canvi. Cal provocar partides, transgressions, alimentar la follia i el somni. La decisió de marxar (cap a la llunyania, no importa on, provar una altra cosa) se sent aquesta vegada com una crida del salvatge (The Wild). En la marxa descobrim el vigor immens de les nits estelades, de les energies elementals, i els nostres desitjos continuen: són enormes i els nostres cossos són saciats. Quan has tancat la porta del món, ja no et sents lligat a res: les voreres no lliguen els passos (el recorregut, cent mil vegades repetit, de retorn al corral). Les cruïlles tremolen com estrelles dubitatives, es redescobreix la por emocionant de triar, la llibertat com un vertigen.

      Aquesta vegada no es tracta d’alliberar-se de l’artificial per provar plaers simples, sinó de retrobar la llibertat com a límit d’un mateix i d’allò que és humà, com el desbordament en mi mateix d’una Natura rebel que em depassa. La marxa pot provocar aquests excessos: excessos de fatiga que fan que l’esperit deliri, excessos de bellesa que fan bolcar l’ànima, excessos de borratxera dalt dels cims, per sobre dels colls (el cos esclata). Caminar acaba per despertar en nosaltres aquella part rebel, arcaica: els nostres instints esdevenen aspres i intransigents, els nostres impulsos, inspirats. Perquè caminar ens posa a la vertical de l’eix de la vida: emportats pel torrent que neix just a sota nostre.

      Vull dir que, caminant, no es va a la recerca d’un mateix com si es tractés de retrobar-se, d’alliberar-se de les alienacions antigues per reconquerir un jo autèntic, una identitat perduda. Caminant fins i tot ens escapem de la idea d’identitat, de la temptació de ser algú, de tenir un nom i una història. Ser algú està bé per a les tardes mundanals en què cadascú s’explica, va bé per als gabinets de psicòlegs. Però ¿ser algú no és encara una obligació social que encadena (ens lliga a ser fidels al retrat d’un mateix), una ficció estúpida que pesa sobre les nostres espatlles? Caminant, com que el cos que camina no té història, només un corrent de vida immemorial, la llibertat consisteix a no ser ningú.

      D’aquesta manera som una bèstia de dues potes que camina, simplement una força pura enmig dels grans arbres, només un crit. I, tot sovint, caminant es crida per fer sentir la pròpia presència animal recuperada. Sense cap dubte, en tota aquesta gran llibertat exaltada per la generació esquinçada de Ginsberg o de Burroughs, en aquesta disbauxa d’energia que hauria d’esquinçar les nostres existències i fer explotar els referents dels submisos, la caminada per les muntanyes constituïa un mitjà entre d’altres, altres que comprenien les drogues i l’alcohol, els beuratges, les orgies, mitjançant les quals es provava d’aconseguir la innocència.

      Però la marxa deixa entreveure un somni: caminar com a expressió del refús d’una civilització podrida, contaminada, alienant, lamentable.

He llegit Whitman, i sabeu què explica? Aixequeu-vos, esclaus, i que tremolin els dèspotes estrangers. Aquesta és l’actitud que, segons ell, ha de tenir el trobador, el trobador boig inspirat pel Zen, en els vells camins del desert. Ell pensa que cal imaginar-se el món com el