Soc llegenda. Ричард Матесон

      Va parpellejar i la sala va vacil·lar un xic al seu davant. «T’estàs torrant, tio», va pensar. «I què? Algú hi tenia més dret que ell?». Va llançar el llibre a l’altra punta de la sala. «Passa d’aquí, Van Helsing, Mina, Jonathan, Comte d’ulls sangonosos i tots plegats! Tots sou fantasies, extrapolacions idiotes d’un tema fosc».

      La rialleta li va quedar encallada a la gola. A fora, en Ben Cortman l’estava cridant. «Espera’t, Benny, no te’n vagis», va pensar. «Un moment, que em poso l’esmòquing».

      Va prémer les dents. «Ja vinc! Per què no? Per què no haig de sortir? Seria la manera d’acabar amb ells!». Passar a ser un d’ells.

      Va fer una rialleta quan va pensar si n’era de simple. Es va aixecar i, mig encorbat, es va acostar al moble bar. De fet, per què no? Per què ho havia de complicar tant, si només havia d’obrir la porta i fer uns passos endavant perquè s’acabés tot?

      Sempre hi havia la lleugera possibilitat que, en algun lloc quedés gent com ell, intentant de sortir-se’n, amb l’esperança de trobar-se algun dia amb els de la seva espècie. Però, com els podria descobrir si eren a més d’un dia de viatge de casa seva? Va arronsar les espatlles i es va servir més whisky; feia molt de temps que bevia sense mesura! Amb els alls a les finestres, la protecció de l’hivernacle, cremant els cadàvers, fent desaparèixer les pedres i, a poc a poc, a pas de puça, anar-ne reduint el nombre. Per què s’havia d’enganyar? No n’havia trobat cap més com ell.

      Es va deixar caure feixugament sobre la cadira. «Sí, senyors, vet-ho aquí que em trobo com a cal sogre, rodejat per un exèrcit de xucladors de sang que no desitgen altra cosa que sadollar-se de la meva hemoglobina d’alta graduació. Facin un trago, senyors, a la meva salut!».

      Una ganyota de ràbia li va deformar les faccions. «Fills de puta, us mataré un per un abans de capitular!». Va anar cloent la mà dreta fins que el got es va esmicolar.

      Va mirar a terra, amb els ulls enterbolits, els vidres que havien caigut, després es va fixar en el tros de got que li havia quedat a la mà i la sang que li regalimava barrejada amb el whisky.

      «Això sí que els faria venir set», es va dir. Es va aixecar d’una revolada i de poc que no obre la porta per ensenyar-los aquella mà ensangonada i sentir els seus esgarips.

      Va tancar els ulls i va notar l’esgarrifança. «Tranquil, tio», va pensar. «Vés-te a embenar la mà!».

      Mig ensopegant, va anar al lavabo, es va rentar bé la mà i, esbufegant, es va posar iode als talls que s’havia fet. Després s’ho va embenar de qualsevol manera. Li costava de respirar i tenia el front amarat de suor. Li va semblar que necessitava un cigarret.

      Altre cop a la sala, va canviar Brahms per Bernstein i va encendre un cigarret. «Què faré si algun dia se m’acaben els claus pels taüts?», rumiava mentre es mirava el filet blau de fum del cigarret. És clar que era difícil que s’hi trobés, en tenia cap a un miler de capses a l’armari de la Kathy...

      Va cloure fort les dents. «A l’armari del rebost, del rebost, del rebost!».

      L’habitació de la Kathy.

      Es va mirar amb ulls boirosos el mural mentre L’època de l’angoixa li bategava a l’oïda. «Època d’angoixa», va reflexionar. «Et pensaves que estaves angoixat, Lenny, eh? En Lenny i en Benny, vosaltres dos us hauríeu d’haver conegut. Compositor, li presento el cadàver. Mamà, quan sigui gran vull ser un vampir com el papà. I és clar, reiet, t’ho prometo».

      El whisky feia gloc-gloc en el got. Va fer una ganyota de dolor i es va passar l’ampolla a la mà esquerra.

      Va seure i va fer un trago. «Enterbolim el caire calent de la sobrietat», es va dir. «Escombrem l’últim resquitx d’idea clara! Però de pressa! Els odio!».

      A poc a poc, la sala va començar a girar sobre el seu centre giroscòpic fent ziga-zagues i onejant sota la seva cadira. Una boirina agradable que feia els contorns borrosos ho va envair tot. Es va mirar el got, el tocadiscos. Va deixar anar el cap d’un costat a l’altre. A fora, rondaven, murmuraven i esperaven.

      «Pobres vampirs», va pensar. «Pobres mesells rondant de puntetes, tan assedegats, tan abandonats!».

      Una pensada. Va alçar l’índex:

      «Amics meus, vindré a discutir amb vosaltres el problema dels vampirs; una espècie minoritària, suposant que existeixi».

      «Seré breu: Exposaré la base de la meva tesi, que és aquesta: els vampirs són víctimes del prejudici.».

      «El nus de la qüestió del prejudici de la minoria és aquest: Els detesten perquè els temen. Així que...».

      Va fer una bona tirada.

      «En l’època més fosca de l’Edat Mitjana, el poder dels vampirs era gran i el terror que inspiraven encara més. Els consideraven anatema i continuen essent-ho. La societat els odia sense treva».

      «Però les seves necessitats són més sorprenents que les dels altres animals i les dels homes? Els seus actes, són més escandalosos que els d’un pare que xucla la personalitat del seu fill? El vampir anima els batecs del cor i fa levitar els cabells. Però, és pitjor que un pare que ofereix a la societat un nen neuròtic que esdevé un polític? És pitjor que un industrial que crea fundacions amb els diners que ha fet venent bombes i armes a nacionalistes suïcides? Pitjor que el fabricant d’alcohol que serveix material adulterat per anul·lar, encara més, els cervells d’aquells qui, sobris, són incapaços de concebre una idea progressista? (Perdoneu-me la calúmnia; jo m’aferro a la beguda, que és el meu aliment). És pitjor, de fet, que el director de diari que omple pàgines i pàgines de porqueries i de crims? De debò, feu examen de consciència, nois... tan terribles són els vampirs?».

      «Tot el que fan és beure sang».

      «Així doncs, per què aquest prejudici cruel, aquesta prevenció irreflexiva? Per què no pot viure on li plagui, el vampir? Per què ha de buscar amagatalls on ningú no el pugui trobar? Per què s’ha de destruir? Heu transformat aquest pobre innocent i confiat en un animal perseguit. No té mitjans de subsistència, ni possibilitats d’educar-se, no té dret de vot. No és res d’estrany, doncs, que s’hagi vist obligat a la vida nocturna i depredadora».

      En Robert Neville va deixar anar un renec amarg, «Sí, sí, és clar», es va dir, «però, deixaries que la teva germana es casés amb un d’ells?».

      Es va arronsar d’espatlles. «M’has ben enxampat, amic meu, m’has ben enxampat!».

      La música es va acabar i l’agulla va continuar fregant les estries negres. Es va quedar allí assegut, un lleuger tremolor li pujava per les cames. Vet aquí l’inconvenient de beure massa: s’acaba immune a les delícies de la borratxera. No hi ha consol en el licor. Abans d’arribar a l’estadi feliç, t’esfondres. La sala ja no es movia i la fressa de fora li atacava altre cop els timpans.

      —Vine, Neville!

      Se li va fer un nus a la gola i un esbufec convulsiu va sortir dels seus llavis. Sortir. Les dones eren allà fora, amb els vestits descordats o despullades, la seva carn esperava les seves carícies, els seus llavis esperaven...

      «La meva sang, la meva sang!».

      Com si es tractés de la mà d’una altra persona, es va mirar el puny esgrogueït com s’alçava, un xic tremolós, i anava a caure sobre la seva cama. El dolor li va fer aspirar a fons aquell aire viciat. Els alls. Arreu aquella fortor d’alls. A la roba, als mobles, al menjar, fins i tot a la beguda. «Una d’alls amb soda!». Ell mateix va quedar desconcertat d’aquell intent de broma.

      Es va aixecar i va començar a caminar. «I ara què faig? El de sempre, altre cop? Llegir-beure-insonoritzar la casa... les dones. Les dones impúdiques, assedegades de sang, nues, que exhibien els seus cossos calents. No, calents, no».

      Un lament convulsiu