Soc llegenda. Ричард Матесон

-line/>

      Richard Matheson

      SOC LLEGENDA

      Traducció de

       Carles Urritz i Carme Geronès

       Revisada per

       Daniel Genís i Jordi Casals

       Col·lecció dirigida per:

       Daniel Genís, Jordi Casals i Jacob Suarez

      

      Títol original: I am Legend

      Primera edició: març 1988

      Segona edició: febrer de 2021

      © 1954, renewed 1982 by Richard Matheson

      © de la traducció: Carles Urritz i Carme Geronès

      © de la present edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2021

       www.laertes.es

      Dibuix de la coberta: Raúl Grabau

      ISBN: 978-84-18292-38-5

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

      A

      HENRY KUTTNER

      amb tot el meu agraïment

      per la seva ajuda i estímul

      a l’hora d’escriure

      aquest llibre.

PRIMERA PART

      I

      Quan el cel estava tapat, en Robert Neville no tenia forma de saber en quin moment es ponia el sol, i alguna vegada s’havia trobat que ja eren als carrers abans que ell hagués arribat a casa. Si hagués estat una persona més estricta, hauria calculat aproximadament el temps de la seva arribada. Però encara mantenia el vell costum de regir-se pel color del cel, cosa que no li feia cap servei en dies ennuvolats. Així que, quan es donava aquesta circumstància, s’estimava més no allunyar-se gaire de la casa.

      Aquella tarda grisa i rúfola va fer un volt d’inspecció, amb un cigarret penjant a l’extrem del llavi i el filet de fum terbolinant damunt les seves espatlles; va anar comprovant totes les finestres, que no els faltés cap planxa, perquè, de resultes d’alguns atacs especialment violents, tot sovint en trobava d’esquerdades o de mig arrancades. En aquest cas les havia de canviar; una feina que no li agradava gens. Avui només n’hi havia una, de feta malbé. «Que curiós», va pensar.

      Al pati del darrere, va inspeccionar l’hivernacle i el dipòsit de l’aigua. De vegades s’afluixava l’estructura metàl·lica del dipòsit o es trencava alguna canonada de les que recollia l’aigua de pluja. També es podia trobar que, a cops de pedres, li haguessin trencat la tanca protectora de l’hivernacle i hagués de canviar algun vidre.

      Avui, tant el dipòsit como l’hivernacle, estaven intactes. Va entrar a la casa a buscar un martell i claus. En entrar, va donar un cop d’ull al seu aspecte en el mirall esquerdat que havia fixat a la porta un mes abans i que queia a trossos. «Que caigui», pensava. Seria l’últim mirall que hi posaria. No pagava la pena. En comptes d’allò, faria servir els alls. Els alls no fallaven mai.

      Va passar per la sala d’estar silenciosa, va tombar a l’esquerra en el petit corredor i va entrar a la seva habitació.

      En una altra època, allò havia estat una cambra acollidora... és clar que eren temps diferents. Ara, era una peça totalment funcional, el llit i la còmoda d’en Neville ocupaven tan poc espai que n’havia fet el seu taller.

      Hi tenia un banc que ocupava tot un pany de paret; allí hi tenia una serra sense fil, un torn de fusta i un esmerilador. Totes les altres eines penjaven a la paret sobre el banc de treball.

      Va agafar el martell i uns quants claus que tenia en una caixeta juntament amb altres eines. Va sortir a fora i va clavar la planxa al finestró. Va llençar els claus que li sobraven sobre una porta que tenia per allà terra.

      Es va quedar un moment davant de la casa contemplant Cimarron Street de dalt a baix. Era un home alt, tenia trenta-sis anys, d’ascendència anglo-alemanya. El més característic de la seva cara era una boca grossa, ben perfilada i uns ulls blaus i brillants, que en aquell moment observaven les ruïnes socarrimades de les cases que hi havia a banda i banda de la seva. Les havia cremat ell mateix, per impedir que li arribessin al teulat pels de les cases veïnes.

      S’hi va passar uns minuts; després, va sospirar i va tornar cap dins. Va llançar el martell sobre el sofà de la sala d’estar, va encendre un cigarret i es va servir el beure de mig matí.

      Un xic després, va assumir que, per força, havia d’enllestir la feina de la cuina. S’havia de desfer de les escombraries acumulades durant cinc dies, cremar els plats de cartró, treure la pols, netejar la pica, la banyera, el vàter, canviar els llençols, les coixineres... però no en tenia cap ganes.

      Eren quasi les dotze del migdia.

      En Robert Neville era a l’hivernacle recollint alls.

      Al principi, aquella olor el marejava molt, però havia arribat un moment que la fortor ja impregnava tant la casa, la seva roba i, fins i tot, rumiava de vegades, la seva pell, que ja no en feia ni cas.

      Quan va tenir prou cabeces, se’n va anar cap a la cuina i les va deixar a la pica. En encendre l’interruptor, la llum vacil·là un moment abans de fer l’esclat normal. Va deixar anar un sospir de mal humor. Altre cop el grup electrogen. Hauria de tornar a agafar aquell coi de manual i revisar els fils. I, si costava massa d’adobar, potser li caldria instal·lar un nou grup electrogen.

      Mig remugant, va acostar un tamboret a la pica, va agafar un ganivet i es va asseure.

      Primer de tot, anava separant els grans i els anava tallant pel mig deixant al descobert la nyama carnosa. Una olor acre i punyent va envair l’atmosfera. Quan l’ambient va ser gairebé irrespirable, va engegar l’aire condicionat, que va xuclar la fortor.

      Va aixecar-se, va agafar un punxó de gel que tenia penjat a la paret i va anar perforant aquelles meitats de gra: les va anar enfilant amb filferro fins que va haver confeccionat uns vint-i-cinc collarets.

      Al principi, penjava aquells collarets a les finestres. Però allò no els impedia de tirar pedres de lluny.Per això, a l’últim, s’havia vist forçat a tapar els vidres trencats amb planxes de contraplacat.

      Al final, un dia va decidir arrencar el contraplacat i col·locar taulons en el seu lloc. Valia més transformar la casa en una tomba fosca que no pas veure com anaven saltant els vidres i aquella pluja de pedres dins de les habitacions. D’ençà que havia instal·lat els tres aparells d’aire condicionat, es podia suportar. Un s’acostuma a tot, quan cal.

      Un cop va tenir tots els alls enfilats, va sortir a clavar els collarets als taulons de les finestres i va arrencar els vells, que ja havien perdut la fortor.

      Li calia fer aquesta operació dos cops per setmana. Fins que no trobés res millor, aquella era la seva primera línia de defensa.

      «Defensa?», pensava tot sovint, «per fer què?». Es va passar tota la tarda fent estaques.

      Les anava arrodonint amb el torn fins a uns vint-i-cinc centímetres i després n’esmolava la punta amb l’esmeriladora perquè li quedessin punxegudes com un punyal.

      Era una feina pesada i monòtona. Aquelles serradures tèbies que s’escampaven pertot li quedaven enganxades als porus, li entraven fins als pulmons i el feien