Problemes de gènere. Judith Butler

termes d’una cultura masculinista vol dir ser una font de misteri i incapacitat de coneixement per als homes, i d’alguna manera em va semblar que això quedava demostrat quan vaig llegir Sartre, per a qui tot el desig, suposat problemàticament com a heterosexual i masculí, es definia com a problema (en francès, trouble). Per al subjecte masculí de desig, el problema es convertia en un escàndol amb la intrusió sobtada, amb l’agència imprevista, d’un objecte femení que inexplicablement torna la mirada, inverteix la mirada i qüestiona el lloc i l’autoritat de la posició masculina. La dependència radical que té el subjecte masculí de l’Altre femení de cop deixa al descobert que l’autonomia d’ell és il·lusòria. Aquesta inversió dialèctica concreta del poder, tanmateix, no em va copsar l’atenció, tot i que d’altres sí. El poder havia de ser alguna cosa més que un intercanvi entre subjectes o una relació d’inversió constant entre el subjecte i l’Altre; de fet, el poder semblava operar en la producció d’aquest mateix marc binari per pensar sobre el gènere. Vaig preguntar: quina configuració de poder construeix el subjecte i l’Altre, aquesta relació binària entre «homes» i «dones», i l’estabilitat interna d’aquests termes? Quina restricció hi opera? Són termes que desproblematitzen només en la mesura en què s’adapten a una matriu heterosexual per conceptualitzar el gènere i el desig? Què passa amb el subjecte i amb l’estabilitat de les categories de gènere quan el règim epistèmic de la presumpta heterosexualitat es desemmascara com el que produeix i reïfica aquestes categories aparentment ontològiques?

      Però com es pot qüestionar un règim epistèmic/ontològic? Quina és la millor manera de problematitzar les categories de gènere que sostenen la jerarquia entre els gèneres i l’heterosexualitat obligatòria? Fixem-nos en el fat dels «problemes de dones», aquesta configuració històrica d’una indisposició femenina innombrable, que velava mínimament la idea que ser dona és una indisposició natural. Tot i que la medicalització dels cossos de les dones és un tema molt seriós, el terme també fa riure, i riure davant de les categories serioses és indispensable per al feminisme. Sense cap mena de dubte, el feminisme continua necessitant les seves pròpies maneres de jugar seriosament. Female Trouble («Problemes de dones») és, així mateix, el títol d’una pel·lícula de John Waters en què surt Divine (l’heroi/heroïna de Hairspray, també), que amb la seva encarnació de les dones suggereix implícitament que el gènere és una mena d’encarnació persistent que passa per realitat. La seva actuació desestabilitza les distincions mateixes entre natural i artificial, profunditat i superfície, interior i exterior, mitjançant les quals gairebé sempre opera el discurs sobre els gèneres. El drag és una imitació del gènere, o dramatitza els gestos significants mitjançant els quals s’estableix el gènere mateix? Ser dona constitueix un fet natural o una performance cultural?, o la naturalitat es constitueix a través d’actes performatius constrets discursivament que produeixen el cos mitjançant les categories de sexe, i dins d’aquestes categories? A banda de Divine, les pràctiques de gènere en les cultures gai i lèsbica sovint tematitzen allò que és natural en contextos paròdics que posen en relleu la construcció performativa d’un sexe original i veritable. Quines altres categories fundacionals de la identitat (el binarisme del sexe, el gènere i el cos) es poden mostrar com a produccions que creen l’efecte del que és natural, original i inevitable?

      Exposar les categories fundacionals de sexe, gènere i desig com a efectes d’una formació específica de poder exigeix una forma de recerca crítica que Foucault, reformulant Nietzsche, designa com a genealogia. Una crítica genealògica es nega a buscar els orígens del gènere, la veritat profunda del desig femení, o una identitat sexual autèntica que la realitat ha amagat a la vista; més aviat la genealogia investiga els interessos polítics de designar com a origen i causa les categories identitàries que de fet són efectes d’institucions, pràctiques, discursos amb punts d’origen múltiples i difosos. La tasca d’aquesta recerca és centrar (i descentrar) aquestes institucions definidores: fal·logocentrisme i heterosexualitat obligatòria.

      Precisament perquè femení ja no sembla que sigui una idea estable, el seu significat queda tan problematitzat i variable com el de dona, i com que tots dos termes assoleixen les seves significacions problematitzades només com a termes relacionals, aquesta recerca pren com a centre el gènere i l’anàlisi relacional que suggereix. A més, ja no està clar que la teoria feminista hagi de resoldre qüestions d’identitat primària per poder abordar la tasca política. El que hauríem de preguntar és, en canvi, quines possibilitats polítiques són conseqüència d’una crítica radical de les categories identitàries. Quina nova forma de política sorgeix quan la identitat com a terreny comú ja no constreny el discurs sobre les polítiques feministes? I fins a quin punt l’esforç per trobar una identitat comuna com a base per a una política feminista impedeix una recerca radical sobre la construcció política i la regulació de la identitat mateixa?

      El text es divideix en tres capítols que recullen una genealogia crítica de les categories de gènere en tres camps discursius molt diferents. El capítol 1, «Subjectes de sexe/gènere/desig», reconsidera l’estatus de «dona» com a subjecte del feminisme i la distinció entre sexe i gènere. L’heterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme s’entenen com a règims de poder/discurs que sovint tenen maneres divergents de respondre la qüestió central del discurs de gènere: com construeix el llenguatge les categories del sexe? «El que és femení» es resisteix a la representació dins del llenguatge? El llenguatge es considera fal·logocèntric? (Pregunta de Luce Irigaray.) «El femení» és l’únic sexe representat dins un llenguatge que fusiona allò femení i allò sexual? (Argument de Monique Wittig.) On i com convergeixen l’heterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme?, on són els punts de ruptura? Com produeix el llenguatge mateix la construcció fictícia del sexe que sosté aquests règims de poder diversos? Dins un llenguatge de presumpta heterosexualitat, quina mena de continuïtats s’assumeix que existeixen entre sexe, gènere i desig? Són termes diferenciats? Quina mena de pràctiques culturals produeixen discontinuïtat subversiva i dissonància entre sexe, gènere i desig, i posen en qüestió les seves suposades relacions?

      El capítol 2, «Prohibició, psicoanàlisi i la producció de la matriu heterosexual», ofereix una lectura selectiva de les explicacions de l’estructuralisme, la psicoanalítica i el feminisme sobre el tabú de l’incest com a mecanisme que intenta imposar identitats diferenciades i coherents internament dins el marc heterosexual. La qüestió de l’homosexualitat s’associa invariablement, en algun discurs psicoanalític, amb formes d’inintel·ligibilitat cultural i, en el cas del lesbianisme, amb la dessexualització del cos femení. D’altra banda, els usos de la teoria psicoanalítica per explicar les identitats de gènere complexes es fa mitjançant una anàlisi de la identitat, la identificació i la mascarada en Joan Rivière i altra bibliografia psicoanalítica. Un cop s’ha sotmès el tabú de l’incest a la crítica de Foucault sobre la hipòtesi repressiva d’Histoire de la sexualité, s’evidencia que aquesta estructura prohibitiva o jurídica estableix l’heterosexualitat obligatòria dins una economia sexual masculinista i, alhora, permet un desafiament crític a aquesta economia. La psicoanàlisi és una recerca antifundacional que afirma el tipus de complexitat sexual que desregula efectivament codis sexuals rígids i jeràrquics?, o manté un conjunt de supòsits no reconeguts sobre les bases de la identitat que treballen a favor d’aquestes mateixes jerarquies?

      L’últim capítol, «Actes corporals subversius», comença amb una consideració crítica de la construcció del cos maternal en Julia Kristeva per mostrar les normes implícites que governen la intel·ligibilitat cultural del sexe i la sexualitat a la seva obra. Tot i que Foucault s’ocupa de fer una crítica de Kristeva, si s’examinen atentament algunes obres del mateix Foucault es revela una indiferència problemàtica a la diferència sexual. La seva crítica de la categoria de sexe, tanmateix, ofereix una reflexió sobre les pràctiques reglamentadores d’algunes ficcions mèdiques contemporànies destinades a designar un sexe unívoc. La teoria i la ficció de Monique Wittig proposen la «desintegració» dels cossos constituïts culturalment,