Kid i la Cimera dels animals. Gwenaël David

els xiclets de síndria i la cantimplora. Una altra mirada a la sala, una mà de gibó als cabells i la Kid torna a sentir un nou impuls d’alegria. Primer somriu, i ben aviat esclafeix a riure. Alliberada, al mig d’aquella sala, entre altres criatures, emet el crit de la seva espècie, que s’uneix al rebombori general.

      Com que està ocupada escrivint les primeres paraules a la llibreta, la Kid no sent l’esbufec que creix. No alça el cap fins que sent l’espetec provocat pel cop de cua de la beluga a la superfície de la piscina. Quan l’onada que el cetaci ha aixecat amb la cua ja ha caigut a terra, la paret del fons de l’escenari, situada just darrere de la piscina, s’il·lumina i s’hi veu, projectat, un enorme planeta blau i verd. Una música sense ànima se sobreposa al brogit. A sobre del faristol hi ha un ocell secretari. Mentre espera que hi hagi silenci, l’ocell llisca d’una banda a l’altra del moble —un desplaçament que, evidentment, no estava previst. La Kid està impressionada per la llargada de les seves cames i s’aixeca de la cadira per admirar-lo. Quan s’incorpora, s’adona que hi ha algú altre de l’espècie humana a primera fila. En distingeix la calvície incipient i els flocs de cabells grisos que dos caputxins histèrics, vinguts de part de la delegació de l’Amazònia, li esbullen. No l’ha vist entrar, segurament ja hi devia ser quan ella ha arribat. L’home, nascut al segle XX i representant dels humans a la Cimera, es venta amb els fulls de paper per fer-se una mica d’aire. S’empipa amb els seus dos fans i sacseja el cap amb moviments bruscs. Mentre somriu, la Kid pensa que si no els atura el seu discurs acabarà pels aires. La música s’interromp i el rapinyaire es torna a posar al mig del faristol d’un salt i plega les ales al voltant del cos. Deixant de banda l’inevitable rau-rau de panxa dels mamífers, el silenci és gairebé total.

      —Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però cadascú té deu minuts com a màxim. Respectar el torn de paraula serà la prova de la nostra bona voluntat.

      L’ocell es queda quiet i mira l’assemblea amb una expressió dura. Mira la multitud amb les plomes de la nuca alçades.

      —Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a aquesta primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però d’aquesta manera podrem sentir els llombrics, els mamífers, els insectes, els ocells, els crustacis, el plàncton, els mol·luscs, les tortugues i els peixos. Que aquesta sigui l’ocasió per escoltar-nos i per recordar que tots vivim al mateix petit planeta. Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar, però cal que estiguem a l’altura i que tinguem, en aquesta primera ocasió, prou força per desplaçar muntanyes.

      El secretari alça les espatlles i estira el cap cap endavant mentre murmura:

      —Muntanya... També hauria pogut dir plana, mar, fàbrica, immoble, tronc o elefant.

      Perplex, acaba el discurs amb un saltet nerviós. S’apaguen els llums, però es tornen a encendre al cap d’un minut, aquesta vegada orientats cap a la piscina, on es banyen una desena de criatures.

      La Kid aplaudeix però de seguida s’hi repensa: els seus aplaudiments han fet volar uns quants ocells, que han espantat el mufló, que, sobresaltat, ha empès la tortuga de Galápagos, que ha rodolat entre les potes de l’os, que s’ha desplomat a sobre del seu seient i l’ha esclafada. La Kid s’encongeix davant de les mirades reprovadores, acota el cap i ho veu: la pala de la cadira és buida, les seves coses ja no hi són.

      No han caigut a terra, no són dins de la motxilla ni entre les butaques. La Kid es mira el gibó, que encara li té la mà entre els cabells.

      —Has estat tu? Has agafat les meves coses?

      El mico sangloteja mentre es posa un floc de cabells a la boca.

      —No, no has estat tu. Està clar que no t’interessa.