Kid i la Cimera dels animals. Gwenaël David

      —Senyoreta?

      Tindrà temps d’apuntar tot el que vegi i senti? Ni tan sols acaba de saber com es desenvoluparà l’acte, només sap que els representants de les altres espècies prendran la paraula els uns rere els altres.

      Què els podrà explicar, als seus amics, quan torni? Seran capaços d’entendre el que haurà viscut?

      —Senyoreta, ja arribem.

      La Kid reacciona, aparta el nas del vidre i esborra amb la màniga la petita taca de greix que hi ha deixat.

      L’esperen uns quants metres més de furgonetes policials, de camions de transport d’animals, d’unitats mòbils de teles i ràdios, de motos de policia, de periodistes i càmeres, de guardaespatlles vestits de negre amb auriculars. El cotxe s’atura. S’obre la porta i la Kid baixa, amb l’ajuda d’un homenot que està ocupat parlant a través d’un petit micròfon que li frega els llavis. Tots dos pugen les escales que van fins al vestíbul, acompanyats d’alguns flaixos. No és tan extravagant com pujar les escales del Festival de Canes: pocs humans, cap famós, poc públic i alguns fotògrafs que ni tan sols saben com es diu. Els animals han entrat per l’altra banda, per l’entrada dels artistes o per la porta de darrere. Damunt seu, s’arrengleren les lletres gegants que anuncien «Cimera de les Espècies, París, 12 de juliol del 2030».

      El nerviosisme evident del personal preocupa la Kid. Sap que no tothom ha vingut per a la Cimera, l’han informat dels detalls molt per sobre, però encara no hi havia reflexionat. L’ambient és tens. L’adult que l’acompanya sembla més aviat un guardaespatlles que no pas un amfitrió. Accelera el pas i estira el braç de l’homenot. Quan arriba al capdamunt de les escales, sana i salva, l’atmosfera es relaxa i el goril·la enorme l’allibera per deixar-la amb les hostesses, que la reben amb un somriure d’aeroport.

      Una l’acompanya fins a un pupitre on un home amb una armilla de color blau fluorescent li demana el carnet d’identitat. Mentre el busca per dins de la motxilla, l’home i la dona fan broma sobre l’olor «particular» d’aquella sala, no del tot com les altres, i també sobre altres coses que no entén. L’home fotografia el document amb el mòbil, l’hi torna i se li adreça altra vegada:

      —Ferma, noia.

      La Kid li llança una mirada interrogativa a la qual ell no respon amb cap paraula, sinó posant-se ferm ell, com en una mala pel·lícula de guerra, quan el comandant passa revista de les tropes. Ella li fa cas. El paio blau fluorescent li pessiga la samarreta i li clava una acreditació. Quan veu la seva samarreta de la sort foradada, al principi s’enrabia i afusella el responsable amb la mirada, després dona un cop d’ull al distintiu i hi llegeix: «Cimera de les Espècies, PARÍS 2030, KID, homo sapiens, HOMSAP002».

      L’hostessa li indica la direcció de la sala i especifica que un company l’hi conduirà.

      Quan tot just comença a assaborir el nou somriure que li arriba irrefrenable i li tiba suaument els llavis, de cop es troba en l’immens passadís que davalla fins qui sap on. Li han dit que vagi tot recte. Continua tot recte.

      Uns efluvis insòlits li omplen els narius, però no és capaç d’identificar-los. Potser és olor de menjar que prové d’alguna de les portes tancades que deixa enrere cada deu passes? No sent gaire bona olor, però no és pitjor que la del bufet lliure de l’institut. Com més avança, més forta i complexa és l’olor, impossible evitar-la. La Kid ensuma un parell o tres de vegades amb insistència, amb el nas alçat per inspirar tot l’aire que li passa per damunt del cap. Li sembla identificar la ferum de la suor del gimnàs de l’insti, les xinxes dels gerds del jardí de l’avi, també la del gos Scott, xop després de la pluja. A mesura que l’olor s’intensifica, l’aire és cada vegada més difícil de travessar. També el perfum dels pets del Kevin, l’agitador i animador de la seva classe, després la flaire d’un ramat de vaques a punt de ser munyides. La Kid s’estremeix a cada perfum especiat i salvatge. Li sembla que podria arribar a vomitar. Li arriben sons estranys a les orelles: sons greus que fan vibrar les parets, pics aguts, planys melancòlics i refilets apressats.

      Un últim revolt, en l’aire carregat, i la Kid per fi pot veure la porta enorme. Té els narius i les orelles saturats, però ja no hi para gaire atenció perquè el cor li batega fort dins del pit.

      Una hostessa pàl·lida, a punt d’asfixiar-se i visiblement marejada, s’inclina lleugerament per llegir-li l’acreditació i li torna a demanar el cognom, com exigeix el procediment. Finalment, la porta s’obre i la Kid es queda petrificada davant l’espectacle que se li ofereix al davant.

      CAPÍTOL TRES

      LA CIMERA

      La immensa sala està plena d’animals. Les files de seients dibuixen semicercles que baixen fins a l’escenari, on conviuen les bestioles i els micròfons. La part de davant de la tarima, on normalment hi ha el fossat reservat als ballarins o a l’orquestra, ha estat transformada en una piscina per on xipollegen cetacis i per on les criatures aquàtiques borbollegen com si fos un jacuzzi. Per tot arreu, contra les parets i pels racons, els seients han estat substituïts per bigues i pilars, prestatges amb aquaris i pots lluminosos, muntanyes de terra i fusta morta, sovint foradades per galeries profundes que acullen el món animal.

      Les butaques estan principalment ocupades per mamífers i rèptils. La Kid amb prou feines entén tot el que veu. No sembla que hi hagi cap tipus d’organització, els animals no estan agrupats per famílies, estan dispersats per tot arreu. Tampoc no estan agrupats per orígens, africans amb africans o americans amb americans. Un caracal, que de seguida identifica perquè l’ha vist dissecat a la Gran Galeria de l’Evolució, està arrupit sota el seient d’un uombat, entre un marabú sorneguer i una iguana amb cresta. Els ulls de la Kid no arriben a abastar-ho tot, reboten per sobre els éssers vius sense aconseguir extreure una imatge prou clara del conjunt. Unes butaques estan buides, unes altres, plenes fins al capdamunt. Sorpresa per l’espectacle esbalaïdor, es diu a si mateixa que, un caos com aquell, no el deu desitjar ningú, i que els organitzadors per força devien haver previst un ordre més coherent abans que els animals es posessin còmodes i comencessin a fer el que els donava la gana. Aquell desordre l’atabala, en primer lloc perquè és desordre i no li agrada que tothom vagi a la seva, i en segon lloc perquè no entén la lògica del lloc i se sent indefensa i exclosa. La Kid encara no s’ha bellugat, amb prou feines si aconsegueix respirar. El dit de l’hostessa assenyala un lloc buit al bell mig de la sala. La Kid encara dubta, però una empenta ferma a l’esquena, just abans que la porta es tanqui, l’obliga a moure’s. S’empassa una gran alenada d’aire saturat i comença a obrir-se pas per entremig de la gernació. «Disculpi», «perdoni», va dient ella, i com a resposta obté grunys, rugits, esgarips, brams, raucs, cloqueigs i xiscles.

      Un cop ha aconseguit arribar fins a la seva butaca, s’hi deixa anar i es queda quieta durant uns quants minuts. Al principi, només mou els ulls dins del cos immòbil, després se li estabilitza el pols, torna a obrir els pulmons i deixa de prémer la mandíbula. Què redimonis hi fa, allà? No hauria hagut de fer mai cas als altres alumnes de l’institut. De cop, el cicle de pensaments negatius s’interromp perquè alguna cosa li acaba de palpar el cap per la banda dreta. Quan s’atreveix a girar-se, descobreix un gibó que li acarona amorosament els cabells. L’animal és bufó, se’n refia, de moment decideix no enretirar aquella mà previnguda. La confusió desapareix i, des del seu punt de vista, la sala acaba tenint certa coherència: és una reunió