Cuba, la soledat que no s'acaba. Per Nyholm

més florent sota Batista i durant els primers anys després de la revolució. La llibertat d’expressió no hi existeix. Cuba, sota Fidel Castro, va ser una dictadura d’una brutalitat singular en l’hemisferi occidental.

      Una esquerra poc realista va dedicar-se durant molt de temps a servir el règim de l’Havana i a calumniar-ne els crítics. En el cas de Cuba, aquest abandó no va ser pitjor que el de la mateixa esquerra pel que fa a l’Europa Central i de l’Est comunista abans del daltabaix del 1989. Aquesta part d’Europa ha estat i és encara el meu lloc de treball principal des de mitjans dels vuitanta, primer com a corresponsal itinerant de Jyllands-Posten, després com a columnista amb residència a Viena. Aquesta experiència d’anys m’acompanyava a Cuba l’any 2015. No puc afirmar que em preparés a fons, però naturalment vaig fer els meus deures: Julien Benda: La trahison des clercs (1927), Stéphane Courtois (ed.): Le livre noir du communisme (1997), Antonio Rafael de la Cova: The Moncada Attack (2007), François Furet: Le passé d’une illusion (1995), Robert Goodwin: Spain, the Centre of the World 1519-1682 (2015), la trilogia sobre els esclaus del danès Thorkild Hansen (1967-70), Paul Hollander: Political Pilgrims (1981), Robert Kaplan: The Revenge of Geography (2012), Günter Kollert: Der Gesang des Meeres (1997), Louis A. Pérez: Cuba in the American Imagination (2011), Hugh Thomas: Cuba or the Pursuit of Freedom (1998) i World without End (2015), i Carlos Widmann: Das letzte Buch über Fidel Castro (2012). Són uns llibres que han tingut una influència decisiva en el text present. A més, m’ha inspirat l’autor, comentarista i premi Nobel Mario Vargas Llosa, mitjançant els seus assajos, sovint prou mordaços, a El País. I m’afanyo a afegir que Vargas Llosa, tal com jo el veig, s’ha desacreditat irrevocablement, donant suport a Madrid a la repressió del moviment independentista de Catalunya, fins i tot a l’empresonament de polítics catalans democràticament elegits. La major part de la propaganda glorificadora de Castro, he optat per ignorar-la. Els panegiristes inevitables com ara Jean-Paul Sartre o Gabriel García Márquez rebran el tractament adequat més endavant en el text, que acabarà amb un assaig sobre Catalunya, Espanya i Europa, escrit especialment per a aquesta edició catalana.

      De vegades —quan plovia a bots i barrals— intentava aprofundir en uns quants temes: el mite del Che Guevara, un assassí de masses presumiblement psicòtic, adorat fins avui mateix; la visió històricament esbiaixada dels Estats Units sobre Cuba; els viatges d’exploració d’europeus i d’altres; el colonialisme i el pensament colonialista, amb una escapada a la història no sempre tan gloriosa de Dinamarca, inclosa la nostra col·laboració en el comerç transatlàntic d’esclaus i la nostra explotació a sang freda de les Índies Occidentals daneses, que vam vendre als Estats Units sense demanar l’opinió als seus habitants.

      Un altre tema és l’oportunisme de l’esquerra, que ha trobat la seva parella en l’aprovació de la dictadura de Cuba per part del món del comerç. Em sorprèn? No. Tots dos grups pensen en teories i tesis, entre d’altres en el dogma de la maximització del benefici, no en les persones i en absolut en la persona individual. El maig del 2016 la firma de moda Coco Chanel va donar el to en una desfilada al passeig del Prado, el passeig sumptuós però fortament degradat de l’Havana. Al davant de sis-cents invitats especials, preponderantment estrangers, desfilaven les models remenant el cul, vestides amb panamàs i barrets Che Guevara ornats de lluentons: una adoració a l’assassí de masses glorificat pel règim, un escarni als assassinats i els empresonats, a les víctimes de la tortura i l’expulsió. Enganyats pel règim i comandats per Karl Lagerfeld —en la meva opinió una celebritat completament amoral—, les personalitats es van fer fotografiar davant les restes de cases patrícies confiscades, on els indigents de la capital s’atapeeixen com les rates. Són unes cases que nosaltres —que venim de fora— amb la nostra manca de reflexió podem considerar pintoresques. ¿Ens podem imaginar que Lagerfeld i companyia haguessin ofert una desfilada de moda d’aquest tipus als camps de concentració nazis o soviètics? Per què no? També això hauria estat pintoresc, especialment el filferro de pues i els barracons, potser també els guardians inabordables. Un espectacle així hauria estat d’acord amb l’esperit de la fundadora de la firma. Com se sap, Gabrielle «Coco» Chanel va estar-se durant la Segona Guerra Mundial a París, on va posar els seus talents artístics, sexuals i d’altres a disposició de les forces nazis d’ocupació i dels seus col·laboradors autòctons. Ara per ara, tot aquest espectacle de moda de Chanel a l’Havana és un punt culminant del mal gust, de l’entusiasme per la violència i, en el millor dels casos, de la ignorància.

      El març del 2016 Barack Obama, el president aleshores dels Estats Units, va visitar Cuba, sense resultat digne de menció, com a part d’una obertura entre Washington i l’Havana de la qual es va fer molta publicitat. La visita va ser qualificada d’històrica, la qual cosa pot ser correcta, si tenim en compte que va ser la primera vegada des del 1928 que un president americà, o millor dit nord-americà, en exercici va anar a l’Havana en visita oficial. Obama va abandonar la Casa Blanca l’any següent, i el seu successor, Donald Trump, fa temps que ha enfortit el control de Cuba, seguint el desig de la dreta i de l’anomenat lobby de Cuba a Washington i a Miami… i potser per a l’alleujament de l’elit politicomilitar de l’Havana, que treu profit de la situació existent. El futur? Segons un pronòstic, tot pot accelerar-se molt de pressa, com una repetició de l’Europa Central i de l’Est en els anys 1989-91. Un altre pronòstic diu que Cuba està tan feta malbé i tan apàtica, després de molt més de cinquanta anys d’una dictadura extenuant, que no passarà res. Jo em decanto per aquesta darrera hipòtesi. Si s’ensorrés la Veneçuela de Nicolás Maduro, que forneix el règim de l’Havana amb energia barata, una foscor fins ara desconeguda es desplegaria sobre Cuba amb unes conseqüències que ningú no pot preveure.

      Aquest llibre és un text personal, no una descripció sòbria d’un viatge, sinó més aviat observacions, reflexions i, de tant en tant, incisos i comentaris provocadors: i espero que es llegeixi així, no sense crítica, però amb una certa indulgència. El llibre no pretén ser de cap de les maneres un tractat mínimament definitiu. Per fer això, no conec Cuba prou bé, i a més la nostra època és massa imprevisible. Fidel Castro, nascut l’any 1927, va morir el 2016. El seu germà Raúl, nascut el 1931, es va ocupar de la feina diària fins a la seva jubilació voluntària el 2018. Formalment va ser substituït per Miguel Díaz-Canel, un tecnòcrata incolor i sense cap relació amb Sierra Maestra, amb les guerrilles i el relat revolucionari. La tasca de Díaz-Canel és administrar la fallida de Cuba. Les ordres les rep de Raúl i dels generals dirigents.

      Des de Cuba vaig continuar, passant per Viena, la meva ciutat, fins a Mallorca, on una amiga va posar a la meva disposició casa seva, en un vessant de la muntanya i amb vistes sobre el Mediterrani: temps per desxifrar les meves llibretes d’apunts no sempre fàcils de llegir, temps per reflexionar, temps per escriure. Assegut a la terrassa mallorquina i observant les gavines que practicaven el vol de precisió al llarg del vessant, esperava l’arribada dels pescadors, que tornaven del mar si fa no fa una hora abans de la posta del sol per vendre la seva pesca a Port d’Andratx. Europa, vaig pensar a Mallorca, és tot el que Cuba no és. Europa és el continent segur, democràtic i en què pots confiar. O potser no tant? Potser és una il·lusió? Què és Europa? Aquestes són les grans preguntes d’aquests darrers anys, a les quals hauran de respondre no només la Comissió a Brussel·les i el Parlament a Estrasburg, sinó també els europeus, l’opinió pública europea. En aquesta pregunta hi entra el tractament de pobles com el català i el basc, que, amb violència tant política com militar —diametralment en contra d’allò que considero l’esperit d’Europa—, es veuen privats de decidir el seu propi futur dins o fora del conglomerat que és l’estat espanyol. De comunisme no n’hi ha gaire, a Europa, ni tan sols a escala oficial, com a Cuba, però de feixisme en trobem una bona dosi, des de Rússia, passant per Polònia, Hongria i Txèquia, fins a Itàlia, Espanya, Franca, Dinamarca i els Països Baixos.

      Dono les gràcies als meus editors catalans, Francesc Gil-Lluch i Octavi Gil Pujol, i als traductors Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz i Henrik Brockdorff. A més, en Miquel-Àngel molt aviat va veure el potencial del llibre de Cuba a Catalunya i va encertar a trobar l’editorial Saldonar. La col·laboració que n’ha sortit ha estat un plaer i ha contribuït