Cuba, la soledat que no s'acaba. Per Nyholm

sí religiosos en molts aspectes. S’afirma que el seixanta per cent es consideren catòlics; el nombre de practicants és considerablement més baix. L’Església de Cuba està una mica menys compromesa amb el règim que l’Església ortodoxa actual de Rússia, una institució grotesca. Però la de Cuba es troba a una distància infinitament més gran de l’energia i la valentia que l’Església catòlica de Polònia va manifestar durant l’ocupació comunista de l’Europa de l’Est. L’Església no només sembla exsangüe i desanimada. Es troba sota la pressió de tota mena de doctrines que van obrint-se camí pertot arreu d’Amèrica, des d’Alaska fins a la Patagònia: els Testimonis de Jehovà, els Sants dels Darrers Dies, els adventistes, els adeptes de la Cienciologia i altres excrescències de la gran estesa de les religions. El seu èxit s’entén molt bé. Enmig de la misèria de Cuba ofereixen un món nou i benaurat, un distanciament de les coses terrenals, un regne mil·lenari celestial. En darrer terme hi ha, és clar, la santería, una creença cubana peculiar, una barreja eclèctica de cristianisme i diferents religions africanes, que van arribar al Carib amb els vaixells d’esclaus. Els adeptes —vestits de blanc de cap a peus, però que no cal confondre amb les senyores de blanc— es veuen pertot arreu.

      Ingents masses de núvols s’amunteguen a l’est, apinyats pel vent de l’est, sempre aquest vent de l’est, el vent dels traficants d’esclaus, el vent dels diners i la mort, el vent de la ruta del triangle: armes i perles de vidre de Copenhaguen a l’Àfrica de l’oest, esclaus de l’Àfrica de l’oest a Amèrica, rom i sucre a Copenhaguen, crim rere crim, fortunes que es creen i es perden. Travesso Miramar, amb les seves rengleres de xalets i palauets. Aquí viu el partit, aquí viuen els generals, la nomenclatura, la nova elit, els especuladors, les ambaixades i els consolats estrangers. Segueixo cap al Malecón, en direcció a l’Havana Centre, passant per l’ambaixada dels Estats Units, al davant de la qual Fidel va fer plantar un bosc de pals de bandera, amb la intenció d’obstaculitzar tant la vista com el coneixement de les coses. De seguida la relació diplomàtica entre els dos països va ser interrompuda. Avui en dia l’ambaixada ha tornat a obrir i els pals de bandera es van descomponent en l’aire salat tropical del Carib. Continuo travessant la ciutat nova, construïda a la primera meitat del segle xx i ara prou esgarrinxada. Les masses de núvols es van apropant, el sol d’hivern s’enfonsa rere les torres, la degradació de les quals es difumina en un contrallum encegador. Manhattan als tròpics? No. L’Havana en el seu paper fracassat i ara cancel·lat del Singapur de l’hemisferi occidental!

      En el vespre que comença, al carrer San Miguel, caminant cap a casa passo per davant del venedor d’ous, dret en el clot fosc que representa ser una botiga. Ven ous d’acord amb la llibreta de racionament, cinc ous per persona i per mes, cinquanta pesos la unitat. Des del carrer entra una senyora minúscula de raça blanca, ben vestida amb una brusa blanca amb guarniment de randa, els cabells esclarissats, tenyits de blauet i ondulats. «Que hi ha ous?», demana. «No», li respon. «Potser un trosset de pollastre?». «Em sap greu», li diu el venedor d’ous, «ahir sense proveïment, avui tampoc, i demà segurament tampoc». Ella em somriu resignada. «Jo no em queixo», diu. «Tinc vuitanta-cinc anys i ho he vist tot. Vaig viure l’entrada de Fidel a l’Havana. No sempre tenim prou per menjar, i què? Vivim al Paradís. Només que els joves no ho saben».