Cuba, la soledat que no s'acaba. Per Nyholm

«Va trair el seu país… Sí, ja pot ser, però qui de nosaltres no ha traït algú o alguna cosa que és més important que un país?». Els cucs allà a Miami han traït Cuba? Fidel Castro ha traït Cuba? Aquí es tracta de qüestions que només pot contestar cadascú per si mateix. Tal com jo ho entenc, Philby era comunista, en part a causa de les seves experiències amb l’Europa feixista als anys trenta, a Viena sobretot, on va viure un cert temps. La seva pàtria era el comunisme, no pas l’Anglaterra aristocràtica i encallada en la seva societat classista, on va créixer en els cercles més exclusius. Era culpable? En el sentit jurídic, sí. També era culpable moralment? Potser sí, potser no. Philby era relatiu, no absolut. Va endur-se la seva culpa a Moscou. Allà va morir el 1988, ja coronel del KGB, el servei d’intel·ligència soviètic, un dels aparells de terror més horrorosos de la Terra i de la història, que després del 1959 va ajudar Castro a construir el seu aparell de terror.

      Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb l’Adolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des d’Espanya. L’aigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. L’escola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta d’un teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de l’Adolfo són trenta-un. Al començament de l’any eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma d’esborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor d’anglès) i espera poder fer la carrera de tècnic d’informació. Jo m’alegro d’haver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors —als anys quaranta i cinquanta— conegut com «l’asil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.

      Plou de camí cap a ca la María Luisa i l’Alfredo, primer fort, després cau com un degotim, només. L’Alfredo m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago. Em trobo a la seva sala d’estar, assegut i amb el llibre de Greene. Tot fullejant-lo arribo al comentari de Segura que algunes persones poden ser torturades, d’altres no. Jo m’he mogut durant gairebé mig segle per Llatinoamèrica, l’Orient Mitjà i l’Europa de l’Est, amb escapadetes a l’Àsia i a la Unió Soviètica, dictadura rere dictadura, zona de guerra rere zona de guerra, gairebé sempre ocupat amb la patologia de la dictadura i de la violència. Algunes vegades vaig anar a parar a les urpes de mercenaris i personal de seguretat, que no haurien vacil·lat a matar els seus. Vaig poder sortir-ne sense ni una esgarrinxada, ni tan sols una ungla trencada, ni un ull morat. Per què? Hi pot haver diverses causes perquè alguns se’n surtin amb menys danys. No hem de subestimar la importància de la sort, però sens dubte la raça hi compta. Els botxins prefereixen apallissar persones de pell morena i de cabells negres que no pas persones de cabell i pell rossos. Tenen incrustat al cervell que no es pot apallissar un europeu o un nord-americà. Això pot costar car. En canvi, si peguen a un afgà, un bolivià o un ugandès, el més probable és que ni tindrà conseqüències. Una altra raó és el passaport danès. Dona un grau de protecció prou alt, no perquè Dinamarca sigui una gran potència que amb mitjans militars o amb d’altres de contundents pugui protegir els seus ciutadans, sinó perquè l’estat danès del benestar, protestant, és respectat. A això vull afegir-hi que sempre he intentat anar ben vestit en aquests països, sempre que fos possible: sabates negres ben enllustrades, camisa neta i acabada de planxar, corbata, tern decent i preferentment un abric fosc. Els botxins són per naturalesa covards. Tenen respecte a la gent ben vestida, els poden odiar però vacil·len a l’hora de pegar-los. Encara més important era potser el fet que sempre intentés envoltar-me d’una atmosfera d’intangibilitat. Si m’abordava un agent de policia mal educat o gentalla semblant, mirava l’interessat directament als ulls. Si això no ajudava, se’m podia acudir de recitar ràpid i amb veu forta la primera estrofa del prou potent himne nacional de Dinamarca Kong Christian stod ved højen mast… (El rei Christian s’estava davant el pal major, dret…) i a l’acte esgrimia el meu passaport o el meu carnet de periodista. Sempre va funcionar. En el pacte tàcit de què parla Segura, entre botxí i víctima, no hi vaig entrar mai.

      Diumenge al matí. Rumb cap a Miramar, a una església consagrada a santa Rita, per als catòlics la patrona dels impossibles. A Europa pot ocórrer que jo, el protestant, invoqui santa Rita si no trobo un lloc on aparcar o si d’alguna altra manera em sento desemparat. M’ajuda de bon grat. A Miramar tinc la intenció de veure les anomenades senyores de blanc, un dels pocs moviments de protesta organitzats no perseguits obertament pel règim.

      Les senyores de blanc resulta que són un espectacle una mica patètic. Aquest diumenge es presenten una cinquantena de dones amb els seus vestits blancs i vaporosos, al parc ombrívol al costat de Santa Rita, una església moderna, lluminosa i ben ventilada, que brilla de tan neta. Els fidels no els presten gens d’atenció, el sacerdot tampoc. Mig centenar de curiosos, preponderantment estrangers, s’apleguen al voltant de les senyores, les fotografien i els confessen la seva simpatia. Tot és pacífic, una mica irreal. Se m’acut la idea que aquí el règim es comporta amb una intel·ligència que rarament manifesta. Les dames són totalment inofensives, fan camí per un barri d’ambaixades, que no té res a veure amb el centre popular, on suposo que serien detingudes ràpidament. Aquí, davant Santa Rita, la seva manifestació pot deixar els forasters, com jo, amb la sensació que la dictadura no és tan dolenta com s’afirma, que de fet és possible, dins uns límits bastant estrets, d’exigir respecte als drets humans, l’alliberament dels presos polítics i altres coses raonables. Un home vell se’m posa al costat i diu en veu baixa: «Això no és una qüestió de capitalisme o socialisme. Es tracta de democràcia o dictadura. Volem ser un país lliure… no una Corea del Nord amb turistes».

      Diumenge fa una calor sufocant. Faig un tomb pels voltants. Pertot arreu hi pul·lulen persones de les capes socials més baixes i míseres del règim, agents de seguretat d’aspecte descurat, amb vambes, vaquers foradats i camises brutes que regalimen suor, individus que apallissen per diners. Un home llarg i prim, amb un walkie-talkie que treu el nas per la butxaca de darrere, em fita intensament. Jo el miro igual d’intensament, que se’n vagi a fer punyetes, a mi no em toca! En una cantonada hi ha el cap de la intervenció, vestit amb una gorra de beisbol vermella i una camisa vermella, també amb un walkie-talkie. Han arribat un parell d’autobusos, llestos per treure del lloc les dones i altres possibles pertorbadors. Però avui no es veu necessari. De tant en tant el règim escampa el rumor que les dones són pagades per Washington. Un parell d’elles és fàcil que també siguin finançades pel règim de l’Havana.

      L’Església no és perseguida, però tampoc no es perd de vista. Els darrers papes —Joan Pau, Benet i Francesc— han visitat Cuba. El comunista Raúl Castro diuen que després d’una audiència amb el papa Francesc al Vaticà va declarar: «Si el papa segueix parlant així, no puc descartar que acabaré anant a missa!». El cardenal Jaime Ortega, mort el 2019, deia molt poc i feia encara menys després d’haver passat vuit mesos els anys 1966-1967 en un campament de treball per a religiosos i homosexuals joves. Ortega reconeixia que l’estat és el que és o el que pretén ser. Això significava que de tant en tant podia obtenir petites concessions. No va ser sempre així. L’any 1960, en una carta pastoral, un grup de bisbes declarava el comunisme, llavors en plena expansió, inconciliable amb una vida cristiana. Va seguir una onada de terror contra l’Església, els seus sacerdots i els creients, que van ser proclamats «feixistes» i «colpistes» i van ser víctimes d’assalts i vandalisme organitzats per les tropes de bandits del règim.

      Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica l’any 1991, l’estat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de l’univers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i d’altres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox.