Els 13 rellotges. James Thurber

el temps, que l’havia matat amb un cop d’espasa, havia netejat la sang de la fulla amb la barba de la seva víctima i l’havia deixada allà estesa, dessagnant-se durant hores i minuts, amb les molles saltironant per fora i el pèndol desintegrant-se.

      El Duc coixejava perquè no tenia les cames igual de llargues. La dreta havia crescut més que l’esquerra perquè, quan era jove, es passava matins sencers fent centrades amb cadells i clavant puntades de peu als gatets. Als pretendents els preguntava: «Hi ha alguna diferència en la longitud de les meves cames?». I si el jove contestava: «És clar que sí, una és més curta que l’altra», el duc el travessava amb l’estoc que tenia ocult al bastó i el llençava a les oques perquè se’l mengessin. Se suposava que el pretendent havia de dir: «És clar que sí, una és més llarga que l’altra». Més d’un príncep havia acabat enfilat a l’estoc pel fet d’haver-se equivocat en la diferència. D’altres havien mort per culpa d’ofenses igualment trivials: trepitjar les camèlies del Duc, no lloar-li els vins, mirar-li els guants durant massa estona o mirar-se la seva neboda amb insistència. A aquells que sobrevivien a la seva altivesa i al seu acer, els posava proves impossibles per guanyar-se la mà de la seva neboda, l’única mà càlida del castell on el temps es va congelar una nit que nevava, a tres quarts i cinc de cinc. Se’ls demanava que tallessin una porció de la lluna o que convertissin l’aigua del mar en vi. Se’ls enviava a buscar coses que no havien existit mai i edificis que no podien existir. Hi anaven, ho intentaven i fracassaven, i desapareixien i no se’ls tornava a veure. I a alguns, com ja he dit, els mataven per tenir noms que començaven per X o perquè els queia una cullera o perquè no parlaven del pecat amb prou respecte.

      El castell i el Duc es refredaven cada cop més i la Saralinda, com qualsevol princesa, fins i tot en un lloc en què el temps està congelat, es feia una mica més vella, però només una mica. Tenia gairebé vint-i-un anys quan un príncep, disfressat de trobador, va arribar cantant a la ciutat que hi havia als peus del castell. Es feia dir Xingu, que no era el seu nom, cosa ben perillosa, ja que era un nom que començava, i encara comença, per X. La veritat és que es tractava d’una pila de parracs apedaçats, un trobador espellifat que cantava per quatre cèntims i perquè li agradava cantar. En Xingu —com gosava fer-se dir— era el fill petit d’un rei poderós, però s’havia cansat de la roba cara i dels banquets i dels tornejos i de les princeses disponibles al seu reialme, i se n’havia anat per trobar, en una terra llunyana, la donzella dels seus somnis, cantant mentre viatjava a buscar-la, aprenent com vivien els humils i, possiblement, matant un drac de tant en tant.

      Sota el rètol de l’Ànec d’Argent, a la ciutat que hi havia als peus del castell, on es reunien els taverners, els rondallaires, els borratxos, els busca-raons i altres veïns, va sentir parlar de la Saralinda, la princesa més adorable de les mil illes de la mar oceànica.

      —Si pots convertir la pluja en plata, serà teva —va dir-li un taverner amb malícia.

      —Si pots matar l’espinós Senglar Punxenc, serà teva —va afegir un viatger amb un somriure—. Però l’espinós Senglar Punxenc no existeix, cosa que ho complica una mica tot plegat.

      —I el que ho complica encara més és l’acer i l’altivesa del seu oncle —es va mofar un rondallaire—. T’obrirà des de la gargamella fins a l’entrecuix.

      —El Duc és gairebé tan alt com un arbre i només té vint-i-vuit anys, és a la flor de la vida —va balbucejar un borratxo—. Té la mà tan freda que atura un rellotge, tan forta que pot estrangular un brau i tan ràpida que és capaç d’atrapar el vent. I aboca trobadors a la sopa com si fossin crostons de pa.

      —Aquí, el nostre trobador escalfarà el cor del vell amb cançons, l’enlluernarà amb joies i amb or —va dir sobtadament un busca-raons—. Aixafarà les camèlies del Duc, li vessarà el vi, li escapçarà l’espasa, li explicarà que el seu nom comença per X i, al final, el Duc li dirà: «Endu-te la Saralinda amb la meva benedicció, oh, príncep gentil del Parrac i del Pedaç, oh, genet del sol».

      El busca-raons pesava tres quintars, però el trobador el va engrapar, el va llançar enlaire, el va atrapar quan baixava i va tornar a deixar-lo a terra. Després va pagar el compte i va sortir de l’Ànec.

      —He vist aquest jove abans —va mussitar el viatger mentre mirava com marxava en Xingu—, però aleshores no era un brivall ni un trobador. A veure, cap a on ha anat?

      —De pet a la sopa —va dir el borratxo—, com si fossin crostons de pa.

      II

      A fora de la taverna, una lluna groga que bressolava una estrella blanca a la punta de la seva banya il·luminava la nit. Al castell tenebrós de damunt del turó, una llanterna brillava i s’apagava, apareixia i desapareixia, com si el Duc macilent vagaregés d’una cambra a l’altra, apunyalant ratpenats i aranyes i matant ratolins.

      —Enlluernar el Duc amb joies —va dir el trobador en veu alta—. En això hi ha alguna cosa, però no se m’acudeix què pot ser ni on es pot trobar.

      Es va preguntar si el Duc li ordenaria provocar una nevada púrpura o construir una taula a partir de serradures, o si, simplement, l’obriria des de la gargamella fins a l’entrecuix i diria a la Saralinda: «Aquí jau el darrer insensat, un trobador anònim. Faré que els patges el llencin a les oques perquè se’l mengin».

      El trobador es va estremir a la llum de la lluna i es va preguntar on tenia la gargamella i l’entrecuix. Es va preguntar com, per què i quan podria envair el castell. No es coneixien casos en què un duc demanés a un trobador espellifat que compartís la taula amb ell, ni en què li plantegés una prova per superar-la ni, molt menys, en què li permetés conèixer una princesa.

      —Ja se m’acudirà alguna cosa —va pensar el príncep—. Ja hi pensaré.

      Era molt tard i els troneres tornaven de les tavernes a les seves cases trontollant i titubejant, però cap d’ells vestia parracs, ni esquinçalls, i fins i tot, alguns vestien de vellut. Un terç dels gossos de la ciutat van començar a bordar. El trobador va agafar el llaüt que duia a l’espatlla i va improvisar una cançó. Se li havia acudit una cosa.

       Com borden els gossos aquesta nit!

       Borden com qui ensuma algun robador.

       Borden als que amb vellut van ben vestits,

       però no pas a aquest pobre trobador.

      Un rondallaire, que anava fent tentines cap a casa seva per ficar-se al llit, es va posar a riure quan va sentir la cançó, i tots els busca-raons i borratxos es van aplegar al voltant del trobador per escoltar-lo.

       Com que al Duc li agrada el vellut,

       us convidarà a prendre el te al castell,

       però amb els meus parracs i peücs

       em quedaré aquí passant fred.

      Els veïns de la ciutat es van amuntegar al voltant del trobador i l’animaven entre rialles.

      —És un valent, aquest espellifat, cantant cançons sobre el Duc! —va dir entre rialles un coix que s’havia afegit a la gentada.

      El trobador va continuar cantant.