Els 13 rellotges. James Thurber

de seguida, sorpresa i encantada, oblidant-se dels problemes. Li havia dit el que necessitava.

      És d’aquesta mena de llibres. És únic. Fa feliç la gent, com els gelats.

      James Thurber, que el va escriure, va ser un humorista famós (la major part dels seus contes i articles són per a adults) i un dibuixant amb un estil únic (homes i dones toscos que semblen fets de tela, sempre confosos, apocats i tristos). No va il·lustrar aquest llibre perquè tenia la vista ja molt malmesa, així que va demanar al seu amic Marc Simont que ho fes per ell. A Anglaterra el va il·lustrar el dibuixant Ronald Searle, i aquella va ser la versió que jo vaig llegir més o menys quan tenia vuit anys. Vaig quedar força convençut que era el millor llibre que havia llegit mai. Era divertit d’una manera estranya. Estava ple de paraules. I, tot i que és veritat que tots els llibres estan plens de paraules, aquell era diferent: estava ple de paraules màgiques, meravelloses i saboroses. Transitava cap a la poesia i després se’n sortia d’una manera que et venia de gust llegir-lo en veu alta per veure com sonava. Jo el llegia a la meva germana petita. I, quan em vaig fer gran, el vaig llegir també als meus fills.

      Els 13 rellotges no és un conte de fades, ni tampoc una història de fantasmes. Però sembla un conte de fades i es desenvolupa en un món de conte de fades. És breu, no massa breu, només perfectament breu. Prou breu. Quan jo era un jove escriptor, m’agradava imaginar que havia de pagar a algú per cada paraula que feia servir quan escrivia, i no a l’inrevés; era una bona manera d’acostumar-me a fer servir només les paraules que necessitava de debò. I m’adono com Thurber embolcalla la seva història amb les paraules justes, mentre, al mateix temps, fa malabarismes amb paraules fabuloses que espeteguen i resplendeixen, paraules que dispara com un boig feliç, paraules que sempre expressen, que són reveladores i et deixen parat. És un miracle. Crec que d’aquest llibre se’n pot aprendre tot el que cal saber sobre com explicar històries.

      Escolteu: hi surt un príncep, i també una princesa. Hi surt el duc més malvat que s’hagi escrit mai de la vida. Hi surten en Moixoni i en Murmuri (i en Xerraire). Per sort, hi surt la Hagga, que plora joies. Per desgràcia, hi surt un Todal. I el millor i el més meravellós i el més improbable de tot: hi surt un Gòlux, que porta un barret indescriptible i que adverteix el nostre heroi que:

      La meitat dels llocs on he estat no han existit mai. M’invento coses. La meitat de les coses que dic que hi ha, no hi són. Quan era jove em vaig inventar una història sobre un tresor d’or enterrat i homes de força llegües al voltant van venir al bosc a cavar-hi. Jo mateix hi vaig cavar.

      —Però, per què?

      —Vaig pensar que potser era cert.

      —Però si has dit que t’ho vas inventar tu!

      —Ja ho sé, però aleshores no ho sabia. A mi també se m’obliden coses.

      Qualsevol conte necessita un Gòlux. Afortunadament per a tots, en aquest llibre n’hi ha un.

      Arreu del món hi ha històries a les quals manca una introducció, que necessiten que surti algú i expliqui les coses abans de començar a llegir. Un pròleg que prepari el terreny, en què el prologuista il·lumini les zones fosques i, amb això, permeti que el conte llueixi amb més força, igual que una pedra preciosa polida i encaixada en un encast bonic llueix més que en un racó polsegós o enganxada al guant llardós d’un duc.

      Els 13 rellotges no és un d’aquests contes. No li fa falta cap introducció. No em necessita per a res. És com una de les joies del riure de la Hagga, que es dissol si se l’examina massa estona o massa de prop.

      No és un conte de fades. No és un poema, no és una paràbola ni una faula ni una novel·la ni un acudit. En realitat, no sé el que és Els 13 rellotges, però, sigui el que sigui, com va dir algú sobre alguna cosa al principi d’aquesta introducció, és l’únic que existirà mai.

      Neil Gaiman

       Febrer del 2008

      Pròleg

      Vaig escriure Els 13 rellotges a les Bermudes, on havia anat a acabar un altre llibre. Que em posés a escriure’l és un exemple d’escapisme i de manca de força de voluntat. Però, llevat que recorri de tant en tant a aquesta mena de mecanismes, no veig com l’home modern pot evitar tornar-se boig. Demano disculpes als meus editors i al talentós Marc Simont, que van haver de suportar les petites correccions constants que vaig insistir a fer, fins i tot en les galerades. Al final em van prendre el llibre de les mans, argumentant que ja estava acabat i que l’única cosa que jo volia era divertir-me jugant amb els rellotges i pujant i baixant escales secretes. Em van enxampar.

      Vull donar les gràcies a un seguit d’amics que em van ajudar:

      A la Sara Linda Williams, per deixar-me fer servir el seu nom per a la princesa (la senyoreta Williams, que té quatre anys, va insistir que la princesa portés llorer als cabells en comptes de lliris de Sant Josep; vam discutir sobre la qüestió fins a l’extenuació, i en vaig sortir vencedor pels pèls); a en John i la Nelga Young, que em van brindar el lloc perfecte per escriure el relat; a la Fritzi Kuegelgen, que gràcies a alguna mena de màgia va poder transcriure unes cinc-centes pàgines dels meus gargots inintel·ligibles escrits a llapis i, després, em va llegir en veu alta l’obra sencera des del principi fins al final una dotzena de vegades com a mínim; a en Ronnie i la Janey Williams, que amb la seva presència feien que millorés el temps de l’illa i dels oceans; i a la meva dona, per les seves crítiques constructives i per despertar-me quan tinc malsons, suposo que alguns sobre el Todal, però els pitjors, a les nits més fosques, sobre tota aquesta iniciativa en general.

      J. T.

      West Cornwall

      Connecticut

      I

      Vet aquí que, una vegada, al damunt d’un turó solitari, hi havia un castell tenebrós amb tretze rellotges aturats on vivien un duc fred i agressiu i la seva neboda, la princesa Saralinda. Ella era càlida, tant si bufava vent del nord com del sud, però ell era sempre fred. Tenia les mans tan fredes com el seu somriure i gairebé tant com el seu cor. Portava guants per dormir i guants mentre estava despert, per la qual cosa li costava recollir agulles de cap, monedes, llavors de fruites o arrencar les ales als rossinyols. Era molt alt, no gaire vell i fins i tot més fred del que ell es pensava. Al damunt d’un ull duia un pegat de vellut, i l’altre li resplendia darrere d’un monocle, així que semblava que una meitat del seu cos era més a prop d’algú que no pas l’altra. Va perdre un ull als dotze anys, ja que li agradava escorcollar nius i llodrigueres buscant-hi ocells i animals per malferir-los. I, una tarda, una mare capsigrany el va ferir abans a ell. Es passava les nits somiant coses malvades i perdia els dies en maquinacions perverses.

      Maquinant perversament, se’l sentia coixejar i riure com un brivall pels passadissos freds del castell mentre planejava proves impossibles per sotmetre els pretendents de la Saralinda. No volia donar en matrimoni la mà de la princesa a ningú, ja que aquella maneta era l’única cosa càlida que hi havia al castell. Fins i tot, les manetes del seu rellotge de polsera i les busques dels tretze rellotges estaven congelades. S’havien congelat al mateix instant, una nit que nevava, set anys enrere, i, des d’aleshores, al castell sempre eren tres quarts i cinc de cinc. Els viatgers i els mariners miraven cap al castell tenebrós al damunt del turó solitari i deien: «Allà el temps està congelat. Sempre és Aleshores. Mai no és Ara».

      Al Duc fred li feia por l’Ara, ja que l’Ara és calidesa i urgència, mentre que l’Aleshores estava mort i enterrat. L’Ara podria comportar algun cavaller brillant, alegre i valent. «Però, no!», murmurava el Duc fred. «El príncep es trencarà davant d’alguna prova nova i horrible: enfilar-se a un lloc massa alt, trobar una cosa massa llunyana, aixecar una càrrega massa pesada». El Duc temia l’Ara, però, a causa