Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Castelló

Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per l’horta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de l’horta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblà’ns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.¹

      Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des d’un puig l’horta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet d’haver-se decidit a conquerir-la: un goig d’esperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre l’espai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava l’apropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de l’emirat andalusí de Còrdova fins a l’imperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra d’islàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement l’expulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars d’habitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn d’una tercera part del total de la població valenciana.²

Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians –des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques–, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums d’origen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de l’islam es pertany.³

De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a l’actual País Valencià –en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants–, ni cap d’elles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida d’una consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats d’arribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena d’anys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en l’actualitat.⁴ En concret, els protagonistes d’aquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne d’Aragó.

       Un país de barreja poblacional

És el 12 de juny de 1383. S’inicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre l’honor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment –des del nostre punt de vista actual–, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de l’orde de Montesa i qui seria oncle d’Ausiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que l’encarregat siga l’infant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»⁵ Però l’acció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa d’arrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als d’Aragó –mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans–, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca –mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.⁶

Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents d’aquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.⁷

D’una banda, els altres súbdits del rei, els catalans, també s’hi van veure atrets per les noves oportunitats; fet i fet, eren més, amb una estructura més urbana i mercantil i la via marítima els facilitava les coses. Consegüentment, en quasi tota la part del país habitada per cristians –llevat de la zona interior fronterera amb Aragó i Castella–van acabar sent majoria els pobladors d’origen català, en proporcions del 65%, 70% o 75% per un 35%, 30% o 25% d’aragonesos (a banda de certs reduïts percentatges de navarresos, castellans, occitans o altres grups ibèrics i europeus). La llengua quotidiana d’aquelles localitats, doncs, va esdevindre el català, parlat de manera majoritària i que va adquirir unes característiques occidentals com a fruit de la barreja de nouvinguts que s’expressaven en diverses variants del català oriental, el català occidental, l’aragonés i el castellanoaragonès.⁸ D’altra banda, de manera independent a aquella mescla demogràfica i cultural, entre 1238 i 1261 Jaume I va prendre dos decisions que van generar efectes polítics i identitaris cabdals: promulgar els Furs de València i governar el regne amb l’ajut, el consell i la legitimitat que li atorgaven unes Corts valencianes.

       La bandera foral