Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479). AAVV

Chelva, ambdós de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí; un ve del convent de Sant Francesc de Terol, de la diòcesi de Saragossa, un altre del de Sant Francesc de Múrcia, de la diòcesi de Cartagena, i un altre del de Barcelona.

      El segueixen en número els religiosos pertanyents a l’orde de predicadors del convent de Sant Domingo de València, de Corpus Christi de Llutxet i de Sant Onofre de Museros. De fora de la diòcesi eren els dominics provinents dels convents de Sant Domingo de Chinchilla, de la diòcesi de Cartagena, de Mallorca, de Múrcia, de Saragossa i de Palerm.

      A l’orde dels jerònims pertanyen els religiosos del monestir de Santa Maria de la Murta, situat prop d’Alzira, i de Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. Els cartoixans venien de la cartoixa de Portaceli i de Vall de Christ, aquest últim en la diòcesi de Sogorb-Albarrasí. Del monestir de Santa Maria de la Valldigna provenien els monjos cistercencs, i un del monestir de Sant Bernat de Rascanya. Els agustins ordenats eren dels convents de Sant Agustí de València, d’Alcoi i d’Alzira. Els mercedaris eren del convent de la Mare de Déu de la Mercè de València i els religiosos carmelites del convent de la Mare de Déu del Carme de la mateixa ciutat. Finalment, en la llista d’ordenats se citen dos religiosos trinitaris provinents del convent de la Mare de Déu del Remei i un benedictí del monestir de Sant Pere de Galligans de Girona.

      Menció a banda són els tres religiosos pertanyents a l’orde de la Mare de Déu de Montesa i els dos de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa.

      El major percentatge de seculars ordenats correspon a persones domiciliades en la capital o en localitats de la diòcesi de València, encara que la major part només reben la tonsura, no sent menyspreable per una altra banda el nombre dels extradiocesans que desitgen ser ordenats ací i incardinar-se en aquesta diòcesi. Desconeixem les causes que van motivar l’elecció de la diòcesi de València per a ser ordenats, tal vegada, entre altres motius estaria l’esperança d’obtindre un benefici de major renda que els que pogueren trobar en la seua diòcesi d’origen, estar residint ja en aquesta diòcesi, disposar d’un patrimoni per a viure, tindre un benefici no residencial, la familiaritas amb un bisbe o amb un canonge⁵⁵ o formar part de la capella reial.⁵⁶ El recurs a la lletra dimissòria era la norma general, provocant així un fenomen de fluctuació d’eclesiàstics entre una diòcesi i una altra.

      Els procedents de localitats de la diòcesi de València són majoritàriament de la mateixa capital i, per número d’ordenats, de la ciutat de Xàtiva, de les viles de Alzira, Gandia, Morvedre, Alcoi, Cocentaina, Sueca, Llíria, Cullera i Algemesí i dels llocs de Quart i Torrent.

      A més dels que pertanyen a la diòcesi de València, són les diòcesis limítrofes les que proporcionen joves que passen a engrossir les llistes del reclutament del clero; són, segons el nombre dels ordenats, de major a menor, les de Tortosa, Saragossa, Cartagena, Conca, Sogorb-Albarrasí i en menor grau Tarragona, Mallorca, Urgell, Tarassona, Toledo, Pamplona, Vic, Girona i Palència; tan sols u és d’una diòcesi extrapeninsular, Baiona. Sobre l’origen geogràfic, les dades completes les ofereix el Liber Ordinum en les llistes de la tonsura i es refereixen al lloc de residència del pare utilitzant la veu vicini civitatis, vicini ville, vicini loci o civis Valencie.

      El títol d’ordenació, també anomenat títol clerical, era la garantia exigida pel Dret Canònic que assegurava a un clergue els mitjans de subsistència convenients durant tota la seua vida. Açò havia de ser així, atés que l’exercici de les seues funcions espirituals absorbiria tot el seu temps, impedint-li realitzar altres tasques remunerades que asseguraren la seua sustentació, evitant d’aquesta manera la indigència del clero. L’existència del títol era doncs una de les condicions exigides perquè el bisbe poguera procedir a la col·lació d’una orde. De fet el títol d’ordenació havia de ser constituït en el moment de la col·lació de les ordes menors, per la qual el clergue s’obligava d’una manera definitiva. El mateix títol, servia per a les ordes següents, ara bé, si desapareixia, havia de ser substituït per un altre.

      L’Església, des dels seus primers concilis, a l’abordar aquesta qüestió s’enfronta amb una doble problemàtica, d’una banda l’econòmica i per una altra la raó disciplinar d’organització, és a dir, la dependència de l’ordenat al qual es proveeix del títol amb relació a una església en què ha d’exercir el seu ofici. És per això que, ja la vella disciplina prohibia les ordenacions absolutes. Com aquestes es multiplicaven, el Tercer Concili de Laterà va ordenar que el bisbe carregara amb l’obligació de proveir a la còngrua sustentació dels clergues que ordenara sense el corresponent títol, a menys que tinguera patrimoni propi per a sustentar-se pel seu compte. L’efecte d’aquesta norma va ser el contrari del què es pretenia, ja que es van multiplicar les ordenacions basades precisament en el titulus patrimonii, que portava implícit la independència enfront del bisbe. La comprovació i avaluació d’aquest era a més un tant problemàtica i les coses es van complicar encara més a l’augmentar el número de bisbes que podien ordenar els clergues.⁵⁷

      Per al període que comprén aquest estudi, el Liber Ordinum reflecteix una gran varietat tipològica de títols d’ordenació, que se substanciaven per mitjà d’instrument públic davant de notari: els més nombrosos són els que es refereixen al patrimoni personal de l’ordenand (ad titulum sui patrimonii); segueixen en número els relacionats amb el seu ofici eclesiàstic en què es presenta com a base de sustentació un benefici (ad titulum sui beneficii).⁵⁸ Són nombrosos els que ostenten un benefici en la catedral de València i, per aquest orde, en les següents esglésies de la capital: Sant Nicolau, Sant Joan del Mercat, Sant Bartomeu, Sant Martí, Sant Llorenç, Santa Caterina, Sant Esteve, Sant Salvador i Santa Creu; molts també en la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, menys en l’església de Sant Feliu de la mateixa ciutat, i alguns en Santa Caterina d’Alzira i en Santa Maria de Morvedre. Altres posseeixen beneficis en altres diòcesis: en la collegiata d’Oriola, de la diòcesi de Cartagena, en la catedral de Mallorca i en l’església de Sant Nicolau de la mateixa ciutat, en Santa Maria de Solsona, de la diòcesi d’Urgell, i en la Verge de l’Esperança de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí.

      Altres càrrecs que els proporcionen seguretat als nous ordenats són les canongies (ad titulum sui canonicatus),⁵⁹ vicaries perpètues (ad titulum sue vicarie perpetue)⁶⁰ i misses perpètues (ad titulum quarumdam missarum perpetualium).⁶¹ Diversos familiars dels ordenands proveeixen un títol d’ordenació, com són son pare (ad titulum patris sui), sa mare (ad titulum matris sue), els seus pares (ad titulum parentis sui, parentum suorum o sui genitricis) o el seu germà (ad titulum sibi factum per... germanum suum). També els que no són familiars proveeixen un títol perquè un jove puga ordenar-se. Una forma diferent de sustentació és disposar d’una renda (ad titulum xviii librarum in redditibus),⁶² o haver rebut una donación (ad titulum donationum).⁶³ Per últim, un cas curiós és ordenar-se ad titulum officii sibi per civitatem dati de administrando professionem figuritatis Corporis Christi, de quo se reputat contentus.⁶⁴

      Als regulars que ingressen en l’estat clerical, el títol els és subministrat per l’orde religiós a què pertanyen.

      Totes les famílies nobles valencianes tenien algun fill que ingressava en l’estat clerical a través de la tonsura. Cognoms com els Castellà, Vilaragut, Pardo de la Casta, Pròxita, Lançol, Lladró, Boïl, Vives, Pérez de Calataiud, Carròs de Vilaragut, Montagut, Vilanova, Rabaça de Perellós, Çanoguera, Bellvís, Centelles, Vich, etc. apareixen amb molta freqüència en les llargues llistes dels tonsurands. El gran nombre de dispenses per a ordenar-se concedides a membres de famílies d’un cert relleu sembla indicar la preocupació dels nobles per donar eixida als fills il·legítims.

      Després dels fills de nobles, que representen un 8’1% del total, sobresurten els fills dels notaris (8’5%), juristes, mestres en arts i medicina i escrivans (en un percentatge molt menor) —que formaven part de la classe social intermèdia entre els nobles i els mercaders i menestrals— i els fills de mercaders (7’8%). Per damunt de tots ells predominen els fills d’agricultors (18’6%). Entre els menestrals destaquen per