Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479). AAVV

d’Economia i Competitivitat. Vull agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València l’interés que ha mostrat a l’acollir aquest treball, i especialment als directors d’aquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot, que tant estan impulsant el coneixement de la història medieval.

      LES ORDENACIONS ECLESIÀSTIQUES EN LA HISTORIOGRAFIA EUROPEA I LA UTILITAT DE LA FONT

      El tema de la concessió de les ordes no és nou en els estudis d’història religiosa baixmedieval i és complementari de la perspectiva institucional tractant d’indagar els aspectes més quotidians i de base de la vida de l’Església (basta pensar en els diversos estudis francesos en què ocupa un lloc preeminent la carrera i la formació del clero¹³) i que, superant els límits d’una aproximació biogràfica individual, permet conéixer un poc més de prop la figura del sacerdot.

      Per a l’època baixmedieval el tema sobre les ordenacions està representat en la historiografia europea pels treballs realitzats a Alemanya,¹⁴ França,¹⁵ Gran Bretanya,¹⁶ Itàlia,¹⁷ Polònia,¹⁸ Portugal¹⁹ i República Txeca.²⁰

      Sobre els realitzats a Espanya tan sols comptem amb estudis per a les diòcesis de Barcelona,²¹ Mallorca,²² València²³ i Saragossa.²⁴ L’escassetat de treballs sobre aquesta temàtica es pot deure al predomini que ha tingut durant molt de temps el tractament global de la història de l’Església, a les dificultats objectives que es troben en aquest tipus d’investigació, lligades a l’escassetat i al desordre de la documentació, a banda de la total debilitat de la historiografia dedicada a l’església local en la tardana Edat Mitjana.

      Si els estudis fins ara són fragmentaris i si el material presenta llacunes i és poc uniforme, encara molts autors han recordat en els seus treballs el problema de la formació del clero i de les promocions als ordes sagrats sobretot pel que fa a la seua reglamentació jurídica, reconeixent de tal manera implícitament que aquesta classe d’investigació pot resultar útil com a aportació a investigacions de caràcter més ampli, o encara que només siga per a exemplificar temàtiques generals. En aquest sentit la utilització que fins ara s’ha fet de tals fonts ha sigut fonamentalment des d’una perspectiva negativa, és a dir per a recolzar la tesi de la decadència general i relaxació dels costums eclesiàstics del temps. S’ha deplorat així —també sovint de manera excessivament severa i un tant superficial— la falta de preparació dels aspirants a la vida religiosa, el seu reclutament sumari i poc exigent quant a l’examen dels aspirants i el successiu aprenentatge de forma quasi artesanal.²⁵

      Els Libri ordinum constitueixen una interessant font eclesiàstica per al coneixement de la prosopografia del clero, per a l’estudi de la història del clero, dels seus efectius, de les respectives pràctiques i cursos seguits en l’accés als ordes sacramentals, dels seus orígens socials i familiars i, a més, de les seues possibles expectatives entorn de la carrera eclesiàstica; donen informació precisa sobre la població clerical que accedia o pretenia accedir a l’univers clerical, amb la intenció d’ocupar dignitats o gaudir de beneficis que feien de l’Església un espai de riquesa disputada, de promoció social i també de servei pastoral; permeten un estudi més exacte i profund, també des d’un punt de vista quantitatiu, sobre el clero secular i regular; són d’innegable interés des d’una perspectiva genealògica ja que es poden obtindre índexs d’il·legitimitats, generalment de famílies prestigioses; a més permeten veure l’estat de floriment o decadència de cada orde religiós.

      Es pot conéixer l’atracció exercida pels centres distribuïdors d’ordes sagrats i què hi buscaven els joves, i al mateix temps saber si actuaven els pastors de la diòcesi o els seus auxiliars, tota l’autoritat dels quals es redueix a exercir els pontificalia, és a dir, els ritus reservats als bisbes. Permeten saber què és el que ha afavorit localment el sorgiment de les vocacions i la seua realització, per tant, els orígens socials del clero, sense oblidar els factors intel·lectuals que pogueren inclinar als joves cap al presbiterat proposant-los un ideal al gust de l’època.

      L’estudi del reclutament del clero s’integra en la història social i cultural, fent aparéixer un cert tipus de mobilitat geogràfica i social, i posant en evidència, darrere dels aires regionals de reclutament un fenomen més general de migració intel·lectual. En aquestes llistes s’arrepleguen dades de cada individu aspirant a la vida eclesiàstica, seculars i regulars, sobre la paternitat, professió del pare i lloc d’origen, de la pròpia diòcesi o de fora.

      Aquest tipus de font demostra la capacitat productora i ordenadora de les cancelleries episcopals, ja que els quaderns de matrícula compilen, de forma sistematitzada i repetitiva, enormes masses d’informació, estructurada segons una forma cronològica i, dins d’aquesta, per jerarquia dels ordes sagrats començant per la indicació d’ordes de primera tonsura, ordes menors i després els majors (subdiaconat, diaconat i presbiterat). A més d’això a cada ordenat se li entregava el títol de l’orde rebut (una carta patent o cèdula d’atestació de l’acte) subscrit pel bisbe i el notari i segellat amb el segell del bisbe.²⁶

      Les llistes se succeeixen en perfecte orde cronològic i amb exacta indicació topogràfica. Les llistes de tonsurats són molt llargues, no així la dels preveres, perquè la finalitat d’iniciar-se en la carrera eclesiàstica és per a poder obtindre beneficis i privilegis eclesiàstics.

      L’ORDENACIÓ DE CLERGUES I MATÈRIES ASSIGNADES A CADA ORDE

      El dret canònic prescrivia certs requisits mínims i reglamentava temps i modes als fins de l’ordenació. Aquesta tenia caràcter indeleble i generalment era conferida pel bisbe ordinari, el qual podia delegar en els bisbes auxiliars o en aquells que residien temporalment en la diòcesi, que el substituïen i actuaven en nom seu; es desenvolupava en llocs precisos i en determinats períodes de l’any, respectant els intervals preestablits. A més d’atindre’s a aquestes normes externes, el bisbe —o qui actuava en el seu nom— tenia també la responsabilitat de sospesar els requisits «interns» del candidat, tant d’orde jurídic com moral: naixement legítim, edat suficient, salut i integritat física, aspecte decorós, correcció moral i honestedat en les relacions socials; per a les ordes majors estava prevista la promesa de castedat. L’ordenand era examinat de litteris: per a cada grau de la consagració era necessari un nivell d’instrucció adequat. Es demanava, finalment, la disponibilitat d’un sufficiens titulus beneficii vel patrimonii com a mitjà personal de sosteniment.²⁷

      El cursus ordinum o carrera eclesiàstica era el recorregut que havia de seguir tot aspirant al clero, després de la tonsura fins al presbiterat. El recorregut, traspassada l’entrada, se subdividia en dos seccions amb un total de set graus del ministeri sacerdotal. L’entrada tenia la consideració de mer acte pel qual s’obrien les portes al sagrament de l’orde. Aquest es distribuïa en set escalons amb quatre i tres en les respectives seccions. Els quatre primers escalons s’agrupaven en la secció anomenada ordes menors, i els tres restants es consideraven ordes majors o sagrats.

      El curs havia de seguir-se al peu de la lletra, sent impossible alterar-lo pel procediment anomenat per saltum. També havia d’atindre’s a les normes que fixava un espai de temps entre les ordes, anomenat interstitia. Facilitava així l’exercici de l’orde rebut i el candidat es preparava millor per a la recepció del següent. Només els quatre ordes menors s’administraven en un sol acte. L’Església mai no ha obligat un clergue a ascendir a un orde superior. Eren molts, en efecte, els clergues que romanien durant tota la vida en un grau determinat.

      En el desenvolupament del cursus ordinum, una vegada superada la fase preparatòria dels scolares, intervenia amb caràcter propi l’etapa introductòria anomenada tonsura, pel nom donat tant a l’acte ritual més significatiu com a la conseqüència més vistosa: el tall de pèl especial anomenat tonsura. Però la seua importància radicava en el canvi d’estatus social de l’individu tonsurat, que passava a engrossir l’estat clerical que per la seua consideració de persona eclesiàstica estava subjecte a les lleis de l’Església inclús en l’orde civil.²⁸

      La corona era