Els registres notarials de Miquel Llagària. Miquel Llagària

volum podem trobar problemes d’oxidació de la tinta i també de penetració d’insectes que han anat deteriorant algunes parts del document. Com a nota curiosa, s’ha de remarcar la presència de alguna manicula o notes de crida en forma de mà, fent referència a la continuïtat d’algun document més avant.⁴⁸ Açò mostra una redacció molt més viva i directa dels documents, en contrast amb l’estil del volum anterior, redactat de manera molt més pausada.

      L’escriptura que es reflecteix en aquests volums és de tipus humanística cursiva d’ambient notarial, conservant alguns trets de l’escriptura medieval. Per altra banda, la llengua emprada en la redacció dels registres notarials varia segons el rebedor en qüestió. En el primer d’ells predomina el llatí, excepte en determinats instruments jurídics, com els testaments o almonedes, on s’utilitza el català. En canvi, aquest predomina en el segon, encara que també hi ha alguns documents escrits en llatí, generalment duplicats en català. Pel que fa a la datació cronològica i tòpica dels actes, en ambdós s’empra el llatí.

      Per últim, el volum 14.044 es correspon amb el baldufari. Igualment té la coberta molt deteriorada. En conseqüència, l’estat de conservació és regular i molt desigual. La humitat ha malmés les primeres deu planes del baldufari, dificultant en bona mesura la seua transcripció. En canvi, a la resta del document, malgrat que persisteixen els problemes d’humitat, la conservació és bona i la transcripció es pot fer sense problemes. L’estructura del document és substancialment diferent a la del protocol, donada la naturalesa de la informació que arreplega. No es tracta d’una línea tirada, sinó d’una taula homogènia que recull els noms dels actors jurídics, la data i el tipus de document, com es pot veure a la transcripció. El registre està organitzat cronològicament, amb una separació remarcada dels mesos i dels anys. A més a més, a la part superior de les pàgines anota l’any a què fa referència. En aquest sentit, mentre per a datar els documents el notari utilitza la numeració romana, tal i com prescriuen les pràctiques escriptores del moment, puntualment fa servir els números aràbics, evidenciant així la difusió d’aquest sistema de numeració i la situació de diglòssia que aleshores es vivia en favor de les xifres romanes. En aquest llibre, l’estil de lletra és el mateix i la llengua predominant, en els noms i en el tipus d’instrument jurídic —ja que els cognoms no varien—, és el llatí encara que de vegades s’utilitza el català. En conclusió, es tracta d’una transcripció de diferents registres notarials, que reflecteixen la dinàmica de treball d’un notari i el procés de confecció dels seus arxius, amb un clar objectiu de conservació dels documents, funció bàsica del notariat que ha permés que aquest llegat arribe fins a nosaltres.

      Finalment, farem referència als criteris d’edició. En aquest punt remetem a les normes ja establertes en aquesta col·lecció, on prima el màxim respecte a les grafies originals per a obtenir una transcripció el més fidel possible. Al mateix temps, hem aplicat les normes de puntuació i accentuació per a garantir la comprensió i facilitat de lectura del mateix. En la transcripció hem intentat reproduir també l’estructura del text original en la mesura que ha estat possible, ficant les referències al marges o anotacions en l’ordre en què es troben a l’original, sempre partint de la coherència textual. En el pocs casos en què un document estava dividit en dues parts per motius d’espai, ho hem corregit assenyalant-lo al peu de pàgina. Algunes errades comeses pel notari han estat corregides, encara que la norma general que hem emprat ha sigut assenyalar-les amb un sic. En altres ocasions, hem hagut de realitzar incorporacions de text o reconstruccions de parts perdudes per a fer-lo més intel·ligible, marcades sempre amb claudàtors per evidenciar la nostra intervenció. De la mateixa manera, a la transcripció del baldufari hem incorporat un títol a les diferents columnes, a partir de la informació que ofereixen, per tal de definir clarament el seu contingut. Per últim, hem numerat correlativament els documents registrats als dos rebedors notarials en la transcripció. En aquest punt cal assenyalar que, partint d’un criteri personal, hem considerat dins d’un mateix document els actes jurídics que feien referència a un mateix acord privat. És a dir, hem comptabilitzat com un document els actes jurídics que fan referència al mateixos actors o al mateix objecte. Per tant, podem trobar diversos actes en un únic document, com per exemple l’acte de compravenda d’una terra i l’obligació o reconeixement de deute del preu de la mateixa.

      Finalment, i per a concloure, volem agrair l’ajuda prestada per José Maria Cruselles, Mateu Rodrigo i Francesc Gimeno, davant alguns problemes d’interpretació o lectura. Sens dubte, els seus consells ens han servit per millorar el text final però no paga la pena dir que qualsevol error pertany a la nostra responsabilitat. Per últim, no podem deixar d’adreçar unes paraules per a Antoni Furió pel seu suport al nostre treball durant els últims anys.

      ¶ ¹ Doc. núm. 2.

      ¶ ² Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de la région de Valence au bas Moyen Âge», Melanges de l’Ecole française de Rome. Moyen Age, 17 (2005), pp. 407-440.

      ¶ ³ Antoni FURIÓ i Ferran GARCÍA-OLIVER, «La cultura pagesa», dins Història Agrària dels Països Catalans, Barcelona, Fundació Catalana per a la recerca, vol. 2, Edad Mitjana, pp. 581-602.

      ¶ ⁴ Doc. núm. 155.

      ¶ ⁵ Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català, Barcelona, Pagès-Fundació Noguera, 1994. Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del II Congres d’Historia del Notariat Català, Barcelona, Fundació Noguera, 2000.

      ¶ ⁶ Bona part de la tesi ha estat ja publicada. Vegeu José María CRUSELLES GÓMEZ, Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i comportament social a la primera meitat del segle XV, Barcelona, Fundació Noguera, 1998.

      ¶ ⁷ Pascual MARZAL RODRÍGUEZ, El derecho de sucesiones en la València foral y su tránsito a la Nueva Planta, Valencia, PUV, 1998.

      ¶ ⁸ Manuel FEBRER ROMAGUERA, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, PUV, 2000.

      ¶ ⁹ Vicente GRAULLERA SANZ, Los notarios de Valencia y la guerra de Sucesión, València, Colegio Notarial del Territorio de Valencia, 1987.

      ¶ ¹⁰ Josepa CORTÉS ESCRIVÀ, Formularium Diversorum Instrumentorum. Un formulari notarial Valencià del segle XV, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1986.

      ¶ ¹¹ M. Milagros CÁRCEL ORTÍ, «Catálogo de formularios notariales del Archivo Parroquial de Ayora», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3, 1984, pp. 381-391. També «Un formulario notarial del siglo XVI de la Bailía de Valencia», Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, 8, 1980, pp. 49-62.

      ¶ ¹² Jordi GUNZBERG MOLL, «L’instrument notarial a l’època moderna (segles XVI i XVII)», en Josep Maria SANS I TRAVÉ (coord.), Actes del II Congres d’Historia del Notariat Catalá, Barcelona, Fundació Noguera, 2000, p. 314.

      ¶ ¹³ Aquest s’havia fundat el 1369 i des d’aleshores no havia fet sinó incrementar la seua presència institucional i el seu control sobre la pràctica i l’accés a la professió.

      ¶ ¹⁴ Antoni FURIÓ, «Le crédit dans les registres notariaux de Valence…», op. cit., pp. 412-413.

      ¶ ¹⁵ Philipe JARNOUX, «Entre pouvoir et paraître. Pratiques de distinction et d’affirmation dans le monde rural», en François MENANT i Jean-Pierre JESSENNE, Les élites rurales dans l’Europe médiévale et moderne: actes des XXVII^es Journées internationales d’histoire de l’abbaye de Flaran, Tolosa, 2007, pp. 129-148. Frederic APARISI ROMERO, L’ascens d’unes elits rurals. L’horta de Gandia en la tardor medieval. Treball d’investigació inèdit, pp. 147-151.

      ¶ ¹⁶ Durant els segles XV i XVI a Gandia i la seua horta les fonts semblen indicar que la mobilitat dels notaris era un fet estrany