Els registres notarials de Miquel Llagària. Miquel Llagària

poden ser majors, ni tampoc després a Sueca, on es desplaçarà en 1549.

      La trajectòria personal de Miquel Llagària se’ns presenta força difusa. Junt a la informació extreta dels seus registres notarials, la consulta de l’Índex general de consells i actes de Xàtiva ens ha permès saber que Miquel Llagària es desaveïna d’aquesta ciutat l’any 1543.¹⁸ Aquests desaveïnaments eren sol·licitats pel propi interessat per presentar-lo als jurats o justícia del nou lloc de residència. Malauradament, en aquest cas és una informació que no s’indica. Ara bé, el desaveïnament no implica necessàriament que abandone la ciutat ni tampoc que deixe d’exercir la seua professió dins les muralles, senzillament ha deixat de pertànyer al cos de la comunitat.¹⁹ A aquest respecte, dels protocols notarials del propi Llagària no es pot extraure massa informació. L’últim registre abans de 1543 és del dia 22 d’octubre de 1541, mentre la següent operació enregistrada està datada l’1 del mateix mes de 1546. Pràcticament cinc anys en els quals l’únic que sabem del nostre protagonista és que entremig d’aquest període es desaveïna de la que probablement siga la seua ciutat natal. Tanmateix, per a major desconcert, els documents enregistrats entre l’1 d’octubre de 1546 i el 15 de març de 1549 estan datats a Xàtiva, sense que a l’esmentat índex es registre un nou aveïnament de Llagària a la dita ciutat.²⁰ Entre aquesta última data i el 13 d’abril de 1549 topem de nou amb un buit documental. Res sabem de Miquel Llagària fins que gairebé un mes després enregistra un acte jurídic a Sueca, on acaba d’obrir una oficina. De les raons que l’han dut fins ací no podem sinó fer meres conjectures: la recerca d’una major i millor clientela? un bon matrimoni? Ni els seus propis protocols, ni tampoc la documentació consultada, ens ofereixen el més mínim indici de què va portar Llagària des de Xàtiva —la segona ciutat del regne de València— fins a aquesta comunitat rural de la senyoria de l’orde de Montesa.

      L’inici de l’època moderna suposa un període de fortes transformacions per a Sueca, canvis que afecten a tots els vessants de la societat, des del demogràfic fins el cultural, però sobretot són econòmics. En efecte, durant el segle XVI es produeix a Sueca una intensa reconversió i expansió agrària de la mà del regadiu.²¹ Com a resultat, es difonen nous cultius, això és, la morera i, sobretot, l’arròs, productes que afavoreixen una major presència de les famílies camperoles en el mercat i accentuen les funcions urbanes d’aquest nucli com a centre d’intercanvis. L’expansió del regadiu, la difusió massiva de l’arròs i la producció de seda en brut, significaren l’augment espectacular dels excedents agrícoles i l’increment de la renda agrària. I els protagonistes, al mateix temps beneficiaris, d’aquestes transformacions foren les petites unitats domèstiques camperoles, que continuaven representant, com a l’època medieval, la cèl·lula productiva bàsica de l’economia local; si bé és cert que el creixement econòmic degué afavorir les capes més elevades de la societat suecana, en millor posició per a traure profit del transcendental canvi agrari d’aquests segles. Així, en directa relació amb aquesta expansió agrària, cal mencionar l’increment i el dinamisme demogràfic que experimenta aquesta comunitat durant tota la centúria. Al principi del segle XVI, segons el cens general de 1510, Sueca tenia 188 cases, és a dir, entorn dels vuit-cents cinquanta habitants. Cap a les dècades centrals de la centúria el nombre s’havia incrementat sensiblement, així el 1542 existien a Sueca, segons l’estimació realitzada conjuntament pels jurats i els recaptadors fiscals, 230 focs. El creixement arribava als 460 focs, al voltant dels dos mil habitants, el 1609.²² Val a dir, però, que al llarg de la centúria la comunitat sofreix diverses epidèmies i males collites que, malgrat tot, no aturen la tendència expansiva abans descrita.

      En aquest context de creixement es produeix l’arribada de Miquel Llagària a Sueca el 1549. Malgrat que el cens de 1510 tan sols recull la presència de dos notaris,²³ al llarg de la segona meitat del Siscents i primeres dècades del Setcents el nombre de notaris arriba a la quinzena. Lògicament, no tots ells estigueren actius en el mateix període, però la combinació de la informació oferta pel padró de riquesa de 1543 —que és reutilitzat successivament al llarg del període abans esmentat— amb els protocols i pergamins de notaris de Sueca conservats per a la segona meitat del segle XVI, animen a pensar que al dit lloc treballen alhora, si més no, quatre o cinc notaris, entre els quals es troba Miquel Llagària. Així, doncs, si el 1510 hi havia un notari cada 94 focs, cap el 1542, abans de l’arribada del nostre protagonista, la ratio disminuïa fins als 57 focs per notari. Ja en el segle XVII la proporció s’elevava amb 76 focs per notari, més o menys.²⁴ Tanmateix, tot i aquest increment, més revelador resulta el fet que aquests notaris procedeixen de les famílies acomodades de la comunitat. En efecte, mentre el nostre protagonista és totalment absent del padró de riquesa abans esmentat —la qual cosa suggereix un escàs patrimoni immoble—, els que presenten uns patrimonis força extensos són Miquel Gombau, Pere Muntaner, Bertomeu Bertran i Simó Livillo, cognoms que trobem també habitualment entre els jurats i la resta de càrrecs de govern, i també entre els arrendadors dels impostos municipals i els monopolis senyorials.²⁵

      Per altra banda, malgrat que el notari tinga la seua oficina a la ciutat, sovint ha de desplaçar-se a algun lloc concret més o menys pròxims per no deixar escapar cap oportunitat de treball. La mobilitat geogràfica, lluny de ser una especificitat de Miquel Llagària, és una de les característiques de l’activitat notarial des dels temps baixmedievals i que va a estar present al llarg de tot l’Antic Règim i encara després.²⁶ En efecte, els desplaçaments, sense arribar a considerar el notari com un viatger professional es converteixen en una qüestió ineludible per a la major part d’aquests professionals, de l’escriptura, especialment entre els més joves, almenys fins a la consolidació d’una clientela. Tanmateix, tot i disposar d’una amplia clientela en el mateix lloc de residència, els desplaçaments a un lloc pròxim o a València no s’acaben, encara que és cert que es redueixen notablement. Crida l’atenció que aquesta mobilitat geogràfica augmenta quan Llagària s’instal·la a Sueca. Així, doncs, ja durant els anys de treball a Xàtiva ha de desplaçar-se a llocs pròxims com Annahuir o Canals, però també cap a viles més distants com l’Olleria, Carcaixent o, fins i tot, València.²⁷ Una vegada resideix a Sueca, els desplaçaments s’incrementen significativament fins a representar un terç de les operacions enregistrades durant l’any 1552. Ara bé, també és cert que aquests desplaçaments tenen com a destinació principal, i de forma molt clara, Riola, el nucli de població més proper a Sueca. Per tant, no és una mobilitat diguem-ne puntual com en el cas de València, Cullera o Corbera, sinó que Llagària ha estat capaç de consolidar en aquesta comunitat rural una certa clientela. Per altra banda, en contraposició, aquest fet ens suggereix que Miquel Llagària no s’insireix de ple en els cercles socials de Sueca, i menys encara en els polítics, dominats pels prohoms locals de manera que el notari ha de desplaçar-se per les comunitats dels voltants de Sueca per garantir-se una clientela.

      DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE L’ACTIVITAT NOTARIAL DE MIQUEL LLAGÀRIA (1541-1561)

      Cal destacar també com els Furs de València estableixen que siguen el notari i els clients qui acorden la fixació de les taxes del treball notarial, malgrat que fixava un conjunt de màxims legals.²⁸ Malauradament, Miquel Llagària no ha deixat cap tipus d’anotació de la qual es puguen desprendre els seus honoraris. Tanmateix, el volum de les transaccions i la importància de la clientela, no sols a Xàtiva sinó també a Sueca, permet albirar que els estipendis de Llagària no devien ser massa quantiosos. En aquest sentit, és significatiu que el seu fill preferís marxar cap a València en lloc d’heretar la clientela del seu pare a Sueca i els voltants.

      El principal tret de Miquel Llagària al llarg de la seua vida professional com a notari és la seua indefinició tècnica, amb una clientela diversa que el du a la confecció de documents molt poc especialitzats. Això, si més no entre els notaris urbans —i Llagària ho és quan treballa a Xàtiva—, és una bona mostra de la seua escassa integració en els cercles de l’oligarquia local, i gairebé nul·la participació en els càrrecs públics al seu abast. En aquest sentit, de la consulta de l’Índex general