Declaració dels drets de la dona i la ciutadana. Olympe de Gouges

l’any 1989 publicava la biografia de la revolucionària (que fou actualitzada el 2003). A aquesta obra l’acompanyarien dues més: dos volums on Blanc va editar els escrits polítics de De Gouges, amb les respectives introduccions sobre la seua vida i els processos judicials que van propiciar la seua execució. El conjunt de publicacions constituirien la base dels futurs treballs sobre l’autora, a banda de provocar-ne la popularització del seu nom com a assagista política. A més, les investigacions de Blanc inspirarien altres estudiosos, com la filòloga alemanya Gisela Thiele-Knoblock, que n’editaria les composicions teatrals. Al remat, totes dues tasques incommensurables d’edició permetrien retornar a la llum, després de dos segles de foscor imposada, la pràctica totalitat de l’obra d’Olympe de Gouges.

      Els seus contemporanis influïren deliberadament en la historiografia quan la titllaren d’analfabeta i li atribuïren una salut mental i una moral dubtoses. A més a més, la infravaloraren per la seua rapidesa productiva: hom no podia suposar que fora una intel·lectual de referència quan, en comptes de meditar amb paciència les seues idees, s’abocava a la impremta a toc de convocatòria d’una assemblea o d’un aldarull en el carrer. En el segle XVIII s’entenia que l’escenari polític era l’última font d’inspiració per a aquells infortunats mancats d’una imaginació eixerida que poguera plasmar-se en les seues composicions. D’aquesta manera, menyspreant-la per reaccionària, els mèrits irrefutables d’Olympe de Gouges com a autora política foren rebutjats sense mirament.

      El suposat analfabetisme de l’autora és justificat per dues raons. La primera, pel centralisme francès, que no considerava digne de consideració l’occità com a llengua vehicular ni els orígens provincials com un currículum adient. De Gouges, nascuda a Montalban i que havia emigrat a París en la seua adolescència, havia après a escriure francès a una edat primerenca i en molt poc de temps hi havia assolit un grau de solidesa més que notable. La segona raó no ens resulta tampoc desconeguda: els seus contrincants consideraven improbable que, sent dona com era, escriguera ella mateixa les seues obres. Sovint li demanaven qui era l’home –o els homes– que li componien les obres a canvi de la seua companyia. Alguns, fins i tot, s’atrevien a proposar-hi alguns noms, la majoria amics de l’escriptora que comptaven amb carreres literàries de sobra consolidades. Si es podien permetre, sota l’entelèquia d’una amistat amb algú del sexe contrari, produir tal quantitat i per partida doble –les obres d’Olympe i les pròpies–, ho deixarem a designi de qui ens llegeix. De res els va servir que De Gouges comptara amb manuscrits de les seues obres i cartes amb amistats i personalitats de l’època. Tota prova aportada no era sinó l’últim fruit del seu engany. L’encomiat Rousseau dedicaria gran part de la seua obra a recolzar aquest argumentari.

      La qüestió de la velocitat de la producció literària de De Gouges no deixa de ser complicada d’entendre des de les antípodes històriques del present, tan immersos com vivim en les notícies diàries i la sobreinformació del que passa a tothora i arreu del món. Actualment, tota producció intel·lectual que no estiga al dia dels esdeveniments a pràcticament qualsevol escala, obté un matís marginal. Tot i això, l’extrem oposat d’aquesta premissa ens porta al torrent d’esdeveniments canviants i posicionaments fulminants que malden per soscavar la meditació pausada a les societats occidentals del present. En el segle XVIII, però, no es produïa una allau d’informació semblant, ni molt menys comptaven amb la immediatesa de la publicació ni la necessitat conseqüent d’opinions supèrflues. Sí que hi havia, emperò, una relació estreta amb la impremta, com de fet la tenia Olympe de Gouges, cosa que li permetia una ràpida distribució de pasquins i pamflets que, d’un dia a l’altre, es podien penjar o repartir arreu de París. El que els enemics de l’escriptora no veien, encegats per tants prejudicis i privilegis, és que la immediatesa de les seues reaccions literàries no eren sinó un míser substituïu d’allò que aquells cecs li impedien aconseguir: la plena participació en l’espai públic i polític. Aquesta reclamació, repetida fins a la sacietat per les franceses durant la Revolució i que va veure el seu apogeu amb algunes de les obres que ací ens acompanyen, va ser desatesa i, en algunes ocasions, vilipendiada per antirevolucio nària. En teoria, potser sí que ho era, d’antirevolucionària, quant al fet que reivindicava l’aplicació d’una reforma en el marc legal del sistema patriarcal imperant que la Revolució havia pugnat per instaurar.

      Tant la seua salut mental com la seua moralitat eren objecte de sàtira per part de la mateixa Olympe de Gouges en les seues obres, conscient que aquest era l’argument principal que esgrimien els seus contraris. El recurs d’avançar-se a les crítiques del públic fou, irònicament, també motiu d’aquestes,² perquè li atribuïen una inseguretat que, deien, li restava autoritat. La seua moralitat flexible com a dama de companyia –eufemisme per a designar una dona que compartia el temps amb homes distingits suposadament a canvi de béns materials– li valgué una mala fama³ que ella no va contradir mai. Tal com l’autora mateixa va explicar en l’obra epistolar Mémoire de Madame de Valmont (1788), ja havia patit prou durant el seu matrimoni per a tornar a sotmetre’s mai més a la tirania íntima d’un home. La independència que li conferia la viudetat era un regal que no volia desaprofitar.

      Les crítiques, tot i que a posteriori en fou demostrada la falta de fonament, aleshores es van prendre per vàlides: la Història va desestimar De Gouges com a autora referent. Aquesta misogínia prevaldria fins a les darreries del segle XX, junt amb la imatge d’Olympe com una semianalfabeta que es va guanyar la guillotina a força de jugar amb el republicanisme i el feminisme en l’escenari polític (Mary Trouille, 1997). La criptogínia⁴ patent que la va marginar també va prendre com a objectiu altres dones protagonistes de la Revolució, com Anne-Josèphe Théroigne de Méricourt, Claire Lacombe o Charlotte Corday, que han quedat reduïdes a l’anècdota malgrat les seues contribucions decisives.

       II

      Olympe de Gouges va nàixer com a Marie Gouze el 7 de maig de 1748 a Montalban, Occitània. Els seus pares eren Anne-Olympe Mouisset i Pierre Gouze, segons consta al registre parroquial. Ella, però, afirmaria durant tota la vida que era filla natural del marquès Jean-Jacques Lefranc de Caix de Lisle de Pompignan, un noble influent de la ciutat que, tot i que no la va reconèixer mai com a sang de la seua sang, esdevindria un ideal a seguir per a Olympe en el cultiu de les arts.

      El 24 d’octubre de 1765, a l’edat de disset anys, va contraure matrimoni amb Louis-Yves Aubry, un oficial de carnisser.⁵ L’escriptora va deixar ben clar que la unió es va portar a terme en contra de la seua voluntat, ja que no li aportava ni riquesa, ni afectes, ni posició. Des d’aleshores, insistia, s’havia trobat fora de lloc; una sensació que no se li n’acabaria d’anar mai i que va determinar el transcurs de la seua vida. L’any 1766 naixeria l’únic fill conegut de l’escriptora, Pierre Aubry o De Gouges, amb qui tindria una relació complicada i, a vegades, unidireccional. Amb la mort del marit, Olympe es convertia en la vídua Marie Aubry, nom que no va mantenir molt de temps perquè aprofitaria el seu nou estatus per a emigrar a París i adoptar, al mateix temps, el d’Olympe de Gouges. El seu origen sembla trobar-se, per una banda, en el nom de la mare,⁶ a qui l’escriptora semblava admirar com un exemple de dona independent en la societat francesa del segle XVIII i, per altra banda, en aquell anhel d’una vida millor que, ja reflectida en la decepció del seu finat matrimoni, va concretar-se en l’adopció de la partícula de davant del nou cognom, imitant les classes altes.

      Una vegada instal·lada a París, en la dècada de 1770, l’existència d’Olympe canviaria radicalment en entrar en contacte directe amb els nuclis de debat intel·lectual i difusió de les Llums. Va arribar acompanyada del seu fill Pierre a una ciutat on comptava amb un cercle social de suport, perquè hi tenia familiars directes instal·lats prèviament. Per la seua joventut i el seu caràcter prompte va destacar en els ambients més influents de la capital francesa, cosa que va aprofitar per a fer unes quantes amistats significatives, com el dramaturg Louis-Sébastien Mercier.

      Una dècada més tard, la jove s’havia fet un nom a la ciutat. Inquieta de ment com era i en contacte permanent amb dramaturgs i literats, era pràcticament inevitable que no se li despertara l’interès per l’escriptura. S’inicià, no sense dificultats, en el món del teatre: per un seguit de