Pare de rates. Joan Barceló i Cullerés

fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de l’hort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori d’infecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures d’herois de patufet, se’t dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no se’n vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates d’heura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat d’antuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols n’eixirà un pam de verdor. Però s’acabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, t’enlairaràs, t’amagaràs en els patufets fent d’heroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i t’espanta; tot seguit se t’apareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que t’arrabassarien —si no fos per la teva heroïcitat— el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a l’armari. Olor d’església, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessa’t.

      Per esmorzar, una xocolata amb melindros —has parat compte de no tacar-te el vestit, com bé t’ha assenyalat tot el sant dia la teva mare—, després la missa i... la primera comunió! Els teus pares et feien d’escorta. A ell no li devia costar gaire: ja està acostumat a fer parella per dur gent a la presó; a estones t’imaginaves lligat amb manilles camí del jutjat... Quins nervis! Eres un sac de nervis, com diu la teva mare sempre que et revoltes. Un àpat sorollós, al migdia: t’has ben emborratxat i t’han hagut de dur al llit, on has vomitat... T’ha sabut molt de greu, quan t’has alçat. El teu recent pare, fredament, t’ha clavat un parell de mastegots i se n’ha anat de casa per no tornar fins al vespre... Has plorat, com mai, a la falda de la teva mare. Heu mirat tots dos la televisió, tots dos ploraners, tots dos estàtics. Quan t’ha dut al llit i t’ha fet resar la pregària a l’àngel de la guarda, tu l’has sentida tant, la teva mare, que t’ha calgut preguntar-li la renglera d’interrogants que duies al damunt tots aquests dies: per què et creixen pèls més avall del melic? Tenies por que et renyés amb la teva primera pregunta, però s’ha limitat a dir-te que ja ho sabries més endavant, que de moment no t’havies d’explorar l’entrecuix. Però canviaries totes les joguines per no haver preguntat de seguida què era allò del bagul que els teus companys t’havien dit, mentre jugaves, amb una rialleta sorneguera que t’empipava molt, sobretot quan et van dir que la teva mare et contestaria. Hauries estripat tots els teus cromos i patufets per no veure els efectes de la teva pregunta a la cara de la mare. Se li han encès les galtes i els ulls li han rebotat de la cara. T’ha pegat, més fort que el pare, i el soroll de la bufetada s’ha barrejat amb el cop sec que el teu pare ha donat en entrar, amb la porta, ebri com sempre, després de repassar-se els quatre cafès del poble. T’ha cridat, la mare, que no li preguntessis més cosotes i que demà mateix parlaria amb el senyor rector. No has aclucat l’ull en tota la nit: a les palpentes se t’apareixen rates i més rates que roseguen baguls plens de bitllets.

      Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu t’estimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant d’espargir la boira que s’ha fet a l’església amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja t’ha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se n’enorgulleix que fossis l’únic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit d’una canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de l’Orfeneta —qui ho havia de dir!— no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se l’ha trobat amb la dona. No sap ni per què s’hi ha casat. Bé, ho sap, però no se’n vol acusar. Quan l’oncle deixà la teva mare sola, la casa s’havia tornat un niu de gent: l’Orfeneta s’havia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble s’hi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No s’haurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a l’era una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament d’ofegar rumors i malparlaments. Però la notícia s’esbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill d’un sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdona’m»? No l’entens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè t’ha renyat. I el teu pare —pare?— sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això l’excita i li pinta d’odi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i l’acomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que l’any vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. T’il·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.

      La canalla salta i balla i alça pols pels carrerons, s’escridassa en desordre, regalima rialles pertot i incita les velles a vomitar retrets contra la disbauxa. Les xerrameques d’un estol de velles t’han deixondit. Fa dies que estàs embotit a dins dels llençols, gripós i esprimatxat, envoltat de fum de camamilla i marialluïsa, prement amb les cuixes bosses d’aigua calenta. T’has quedat ben sol i ho aprofites per alçar-te: t’engipones la batassa de la mare i corres cap al finestró. Des del darrere del vidre, per entre l’espessa boira que mana el poble, guaites la plaça Major i vols treure el baf del vidre esquerdat amb el palmell d’una mà suada i febrosa. Veus la quitxalla que reclama els Reis; velles tapades que només mostren ulls i front; dones grasses com berres a punt de parir; el senyor metge de bracet amb l’alcalde al capdamunt de la plaça, al replà de l’església, des d’on presidiran, amb el senyor rector, l’oficial benvinguda als Reis d’Orient. Sents ja el rebombori dels motors refredats, asmàtics i estrepitosos; alhora s’encenen traques i caramels disfressats de coets i esclaten damunt de la plaça i del carrer Major. I la febre, una febre que va més endins del cos, et ressegueix els forats interns ara que t’asseus a la poltrona, els ulls perduts en la negror intermitent de la plaça, esperant no res i volent-ho tot. Vet aquí el flamall multicolor de la carrossa!: un tractor amb remolc decorat de cérvols i garlandes, damunt del qual tres reis beneeixen l’auditori. Els escorten patges motoritzats que escampen arreu arreu cintes de tots colors i caramels, crits i corredisses. Veus com baixen els Reis fent-se els importants; pugen les escales fins al replà, besen la mà del mossèn, es desfan en signes estranys per tal d’embadocar els nens que omplen la plaça neguitosos del regal. La lluna, de dalt estant, t’encomana els seus badalls mentre els quintos disfressats de Reis s’afanyen a encabir-se dins de l’església, en una interminable rastellera a fi d’adorar el nen jesuset de guix. La ferum de remeis vegetals t’empudega tant que et fa sortir de la cambra cap al vàter. Al passadís trobes la teva mare que no et deixa protestar, t’agafa per les espatlles i et duu a l’habitació, mig renyant-te, mig il·lusionada, et diu