Quins somnis vindran. Ричард Матесон

tot s’havia acabat. S’havia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. M’havien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.

      L’havia traït.

      Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota d’esperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.

      No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig d’una boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.

      Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que m’havia dit aquell home: que podia sortir d’aquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?

      «Importa?», vaig pensar. Fos el que fos, no podia ser pitjor que això.

      «Molt bé, doncs, prova-ho», em vaig dir.

      Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me un lloc millor. Un lloc a la llum del sol, on hi fes calor, amb herba i arbres. Un lloc com els que solíem anar a acampar tots aquells anys.

      Per fi, dins meu, vaig fixar-me en una clariana entremig de les sequoies, al nord de Califòrnia, on tots sis (l’Ann, la Louise, el Richard, la Marie, l’Ian i jo) ens havíem quedat un vespre d’agost a l’hora de la posta. Cap de nosaltres deia res, només escoltàvem el vast silenci de la natura que ens envoltava.

      Em va semblar que notava les palpitacions del meu cos; endavant, amunt. Vaig obrir els ulls tot d’una. M’ho havia imaginat?

      Vaig tornar a tancar els ulls i vaig intentar-ho un altre cop; vaig tornar a imaginar-me la quietud d’aquella immensa clariana.

      El meu cos va palpitar una altra vegada. Era cert. Sentia una pressió increïble, suau, però persistent, que venia de darrere meu, m’empenyia i em sostenia. Vaig notar que la respiració se’m feia més i més ampla, més ampla i també més dolorosa. Em vaig concentrar encara més i el moviment es va accelerar. Anava corrent cap endavant, corrent cap amunt. Era una sensació alarmant, però també plena de joia. Ara no ho volia deixar estar. Per primera vegada des de l’accident, sentia una mica de pau interior. Era el principi d’un coneixement; una il·luminació sensacional.

      Hi ha alguna cosa més.

      Continuació a un altre nivell

      Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; l’aire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.

      Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de l’arbre que m’acollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar l’escorça. I alguna cosa més: n’emanava una mena d’energia.

      Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de l’ombra de l’herbei. No hi havia males herbes per enlloc.

      Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent d’energia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, me’l vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.

      Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a l’ombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.

      No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a l’Ann, li encantaria.

      Me’n vaig recordar tot d’una. L’Ann encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de l’arbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït d’un cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig d’un paisatge més que tangible.

      «És això, la mort?», vaig pensar.

      Em vaig mirar les mans; els detalls de cada línia i cada clotet, els plecs de la pell. Vaig examinar els palmells. Una vegada havia llegit un llibre de quiromància; per pur entreteniment, per poder-ho exhibir a les festes. Tenia les meves mans ben estudiades, me les coneixia bé.

      Les tenia com sempre. La línia de la vida era tan llarga com sempre. Recordava que l’havia ensenyat a l’Ann i li havia dit que no es preocupés, que estaria amb ella molt de temps. Ara ens en podríem riure si estiguéssim junts.

      Vaig girar les mans i em vaig adonar que tenia la pell i les ungles de color rosa. A dins, hi havia sang. Vaig haver de sacsejar el cap per assegurar-me que no somiava. Em vaig posar la mà dreta davant del nas i la boca i vaig notar l’aire calent que em sortia dels pulmons. Amb dos dits, vaig buscar el punt exacte del meu pit, fins que el vaig trobar.

      El cor em bategava, Robert. Igual que sempre.

      De sobte, un lleu moviment; em vaig girar a mirar què era. Un ocell exquisit, de plomatge platejat, s’havia enfilat a la copa de l’arbre. No semblava que em tingués gens de por. Va venir a posar-se més a prop meu. «Aquest lloc és màgic», vaig pensar. Estava atònit. «Si això és un somni —em vaig dir—, espero no despertar-me mai».

      Aleshores vaig entreveure un altre animal que venia corrent cap a mi; em vaig adonar que era un gos. Al principi no hi vaig caure. Però, de sobte, tot es va precipitar. «Katie!», vaig fer, plorant d’alegria.

      Venia corrent cap a mi tan de pressa com podia, fent aquells gemecs de felicitat, frenètics, que feia anys que no sentia. «Katie», li vaig xiuxiuejar. Vaig caure de genolls, les llàgrimes em pujaven als ulls. «La vella Kate». Tot d’una ja estava amb mi, saltironejant d’emoció, llepant-me les mans. Vaig abraçar-la. «Kate, velleta meva». Amb prou feines podia parlar. Es va refregar amb mi, plorant de joia. «Kate, ets tu de veritat?», vaig dir-li, baixet.

      La vaig observar de més a prop. L’última vegada que l’havia vista estava en una gàbia oberta, a la clínica; estava sedada, estirada sobre la banda esquerra, mirant sense veure-hi, sacsejava les potes a causa d’unes convulsions que no podia controlar. L’Ann i jo l’havíem anat a veure quan ens va trucar el veterinari. Ens vam quedar una estona al costat de la gàbia, acariciant-la, atordits i impotents. La Katie havia estat una bona companya durant gairebé setze anys.

      Ara tornava a ser la Katie que recordava dels anys en què l’Ian s’anava fent gran: vibrant, plena d’energia, amb aquella flama als ulls i aquella expressió tan divertida de la boca que, quan l’obria, semblava que estigués rient. La vaig abraçar amb fruïció, pensant que l’Ann estaria molt contenta de veure-la, els nens estarien encantats, sobretot l’Ian. La tarda que havia mort, ell era a l’escola. Al vespre, me’l vaig trobar assegut al llit, les galtes banyades de llàgrimes. Havien crescut junts i ni tan sols havia tingut l’oportunitat d’acomiadar-se’n.

      «Si et pogués veure ara», li vaig dir, abraçant-la, ple del goig del retrobament. «Katie, Katie». Vaig fer-li festes al cap i per tot el cos, vaig rascar-li aquelles orelles fantàstiques, flexibles, que tenia. I vaig sentir un torrent de gratitud pel poder, fos el que fos, que l’havia portada cap a mi.

      Acabava