Quins somnis vindran. Ричард Матесон

corda.

      Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala d’estar. Hi havia l’Ann, el Richard, l’Ian i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? M’ho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.

      —On ets? —preguntava el Perry.

      Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».

      El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.

      —Pots descriure on ets?

      La figura no deia res. Va canviar el pes d’un peu a l’altre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.

      —Diu que fa fred —els va explicar el Perry.

      —Vostè ha dit que el podríem veure —va dir la Marie amb una veu contreta.

      Vaig mirar l’Ann. Estava asseguda al sofà entre l’Ian i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.

      —Si us plau, fes-te visible per a tothom —va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.

      La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».

      No sé com me’n vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.

      Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.

      —Per què no et manifestes tu mateix? —va preguntar.

      Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que m’havien travessat els ulls de l’Ann.

      Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per l’espatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.

      Ell ja no s’adonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a l’Ann. Ara s’inclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu —vaig pensar ple d’angoixa—. Ara ja no ho sabrà mai».

      La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Me’l vaig quedar mirant; allò em revoltava.

      —Estàs content allà on ets? —va preguntar el Perry.

      La figura va respondre: «Content».

      —Tens algun missatge per a la teva dona? —va preguntar el Perry.

      «Sigues feliç», va murmurar la figura.

      —Diu que sigui feliç —va dir el Perry a l’Ann.

      Fent un so confús, l’Ann es va aixecar com va poder i va sortir corrents de l’habitació.

      —Mare! —l’Ian es va precipitar darrere seu.

      —No trenqueu el cercle! —va gemegar el Perry.

      La Marie es va alçar encesa de ràbia.

      —Trencar el cercle? Tros d’imbè...!

      Va córrer darrere l’Ian.

      Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala d’estar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-m’hi, decidit.

      Quan el vaig agafar, vaig notar ben bé la seva carn; vaig quedar ben parat, em va fer fàstic. Allò era mort, fred.

      Però en el moment que em va aferrar els braços i em va estrènyer amb les mans gelades, es va apoderar de mi una sensació de repugnància. Vaig xisclar, atabalat, i vaig començar a barallar-m’hi. Lluitava contra el meu propi cadàver, Robert, tenia la meva cara morta a pocs centímetres, els meus ulls morts em miraven. «Ves-te’n! —cridava jo—. Fot el camp —repetia estúpidament—. Maleït siguis!». Horroritzat, amb l’estómac regirat de nàusea, em vaig alliberar de la seva aferrada glacial.

      —Alerta que cau! —va avisar el Perry. De sobte, es va tirar enrere sobre el coixí de la cadira on va quedar assegut—. Se n’ha anat —va dir fluixet.

      En efecte. En el moment d’alliberar-me de la figura, aquesta havia començat a inclinar-se cap a mi fins que finalment, davant dels meus ulls, es va dissoldre a l’aire.

      —Alguna cosa l’ha empentat —va dir el Perry.

      —Per l’amor de Déu, Perry. —Al Richard li tremolava la veu.

      —Em podeu portar un got d’aigua? —va fer el Perry.

      —Havies dit que el veuríem —va dir el Richard.

      —Un got d’aigua, Richard —va repetir el Perry.

      El vaig observar de prop mentre el Richard s’aixecava i anava a la cuina. Què li passava? Com podia haver començat tan bé i després fer-ho tan malament?

      Em vaig girar cap a la cuina en sentir el borbolleig del bidó d’aigua. I com era que el Richard havia conegut el Perry, per començar?, em preguntava. Ja em feia el càrrec que només volia ajudar, però ara les coses estaven pitjor que mai.

      Aleshores em vaig asseure al costat del Perry. «Escolta’m», vaig dir. No es va bellugar gens, estava encorbat, feia mala cara. Vaig estirar la mà i li vaig tocar el braç, però no va reaccionar de cap manera.

      «Perry, què et passa?», vaig demanar. Ell es va regirar una mica, incòmode. Em va venir una idea: vaig repetir la pregunta amb el pensament.

      Ell va arrufar les celles. «Aparta’t de mi —va xiuxiuejar—. S’ha acabat».

      «Acabat?». Si l’hagués pogut estrangular, ho hauria fet. «I la meva dona? S’ha acabat per a ella?». Em vaig recordar que havia de repetir les mateixes paraules per dins.

      «S’ha acabat —va dir serrant les dents—. Exacte».

      Havia començat a pensar un altre missatge, però així que anava a dir-l’hi, em vaig aturar. S’havia tancat, havia aïllat la seva atenció en una closca de voluntat.

      Vaig fer una ullada tot al voltant; el Richard tornava i allargava un got d’aigua al Perry. El Perry se’l va beure d’un sol glop llarg, i en acabat va sospirar.

      —Ho sento —va dir—. No sé què ha passat.

      El Richard li va llançar una mirada lúgubre.

      —Què passa amb la meva mare? —va preguntar.

      —Podem tornar-ho a intentar —li va contestar el Perry—. Estic segur que...

      El Richard el va tallar en sec, enfadat.

      —No ho tornarà a intentar mai més —va dir—. Tant és el que li diguis ara. No et creurà.

      Em vaig aixecar i em vaig allunyar d’ells. Havia de marxar; havia de fer-ho de cop, això em quedava clar. Allà ja no hi pintava res. Em va caure al damunt aquesta idea:

      «D’ara endavant, la meva presència no compta».

      Hi ha alguna cosa més

      Vaig intentar allunyar-me de la casa, tirar endavant; cap on fos, anar a un lloc qualsevol. No obstant això, tot i que la pesantor havia desaparegut, tot i que em sentia incommensurablement més fort, encara no era capaç d’alliberar-me del tot. No hi havia manera de marxar: la desesperació de l’Ann em tenia collat. M’havia de quedar.

      En el moment precís de pensar aquestes coses, em vaig tornar a trobar a casa. La sala estava buida. Havia passat