Crònica Volum II. Miquel Parets

los enemichs ab tanta resolusió que, encara que·s veren per tres voltes acabats y perduts —que no dexaven per lo camí sinó morts [y] blats—, no dexaven per axò de marxar los demés. Y axí, los que restaren d’ells ab lo blat, pogueren arribar en Perpinyà, seguint-los fins a tret de canó sa exelènsia, a ont féu alto que devían ser las sinch de la tarda. Las armas y blat ha dexat lo enemich per los camins és molt, que pàssan més de mil les armes, y lo blat, de quatre-sentes càrregas; moltes asèmilias⁵ y recàmaras: la de Mortara prengué don Llorens de Sinisterra; lo tinent de Borrell, molta plata de dit marquès y algunes bandas. Tot arribà a Elna y·s venia lo dia següent, a molta comoditat, a tres y a quatre reyals los mosquets, a dos reyals los arcabusos, y les demés coses que casi se donaven. Restan de l’enemich, mors, més de mil y sinch-sens, sense los nafrats, que deuen ser molts. Y un tèrsio de castellans, de mil, rompent los nostros cridaven: «Misericordia!» y «Bon quartel!»; foren pochs los que foren oïts. Y si s’i trobàs tota la cavalleria, és sert que lo exèrsit de l’enemich fóra estat tot desfet.

Dels nostros y haurà dos-sens, entre morts y ferits, fransesos y catalans; entre ells, quatre capitans fransesos morts, ferit lo capità Batlle, de Flasà, y lo tinent de la companya de don Manuel de Senmanat, qui perdé la vida en servey de sa pàtria, en l’altra refrega pasada;⁶ y a sa imitatió òbran sos ofisials y soldats són restats de la companya, procurant a inmortalisar sos noms, a imitatió de son capità.

Lo socorro de víveres és arribat a Perpinyà. Avent-hi arribada tanta gent, és no res, i se judicà no n’i à arribat per quinze dies; però se digué, aprés, que per serta manera, descuydadament, n’i entraren molt; lo qual se tingué molt secret, que·s temé no y agués aguda alguna trasió entre lo musur de Espenan y lo prínsep Condé, lo qual no·s publi[c]à.⁷

De aquexa palea ha estat molt content, sa exelènsia, de tots los catalans, axí infans com de cavall. A la nit los digué avien peleat com uns sits,⁸ y entrant-se’n en sa canbra abraçà a don Feliph Sorribes, qui asistí a totes les paleas, y li alabà son valor —al qual nafraren son cavall, peleant— a sa exelènsia. Y donant ànimo als catalans, los digué: «Catalanes, vamos, que jo quiero morir a vuestro lado.» Y respongueren los ofisials: «Viva vuesa exelensia, que nosotros yremos a morir de buena gana por servir a V. E.»⁹

1. Parets segueix el fullet titulat Relació del succes del enemich intentant pasar desde Argeles a Perpiña per a socorrer dita Vila, Barcelona, Jaume Matevat, 1642 (consultat exemplar de la BC, F. Bon. 11914).

2. Cornellà del Bèrcol (Rosselló).

3. L’estany de Canet o de Sant Nazari (Rosselló).

4. trits: «trists», amb simplificació del grup consonàntic -sts.

5. asèmilias: enteneu «atzembles», ‘bèsties de càrrega’.

6. don Manuel de Senmanat ... refrega pasada: vegeu, més amunt, el capítol 128 (f. 85r).

7. però se digué ... no·s publi[c]à: aquest fragment no consta al fullet que seguim.

8. sits: llegiu «cids», forma plural i grafia catalanitzada de Cid.

9. El fullet acaba amb un assenyat balanç dels fets: «Molt més li haguera valgut al enemich nos fos mogut de Coplliura, puix la perdua ha feta es estada tan gran, y no ha pogut en manera alguna conseguis son intent puix lo blat que ha entrat en Perpiña no ni ha mesura que no li coste deu homens, y molts milanars de escuts.»

[130.] De com prengueren la galera del duch de Túrsia, dit Andrieta de Òria, y, ab ella, son general¹

      Estant sinch ho sis galeres de Gènova en Roses, que feyen viatjes des de Roses a Coplliure, y de Coplliure a Roses, aportant provisions de una part a altra; al tems que estaven a Coplliure saberen que eren arribades, en lo port de Quedaqués, sis galeres de França y alguns vaxells; y veyent que elles avien de tornar a Roses y era forsós aver de passar devan Quedaqués, determinaren partir de Coplliure entrada de nit, y posar-se molt a la mar per no éser descubertes. Y assò era als primés de fabrer 1642. Y esent partides de allà y volent pendre lo golf de Roses, los donà tan gran tormenta y tenpestat de vents de llevans que·ls determinà a obligar acostar-se a terra per la part de Blanes. Y totes les galeres se dividiren unes de altres, y sols la Capitana donà devés terra, devant Blanes, casi sense rems y molt espatllada, y molt espantada la gent per la gran tormenta que [86v] avían passada; y de ganes que tenían de anar a terra, per molt que lo general (que era Genetín de Òria) los digués que·s posasen a la mar, ells sempre donaven la proa en terra; perquè deya lo general que més se estimave negar-se en mar que éser pres dels catalans.

Y vist per los de Blanes que la galera anave al través devés terra y molt derrotada, determinaren de avarar molts llaüts y anar devés la galera. Y com s’i anaven acostant, veyen que los de dintre los signaven de que se acostasen, y ells, alesores, s’i abordaren hi pujaren alt, y saquejaren tota la galera y prengueren tota la recàmara de dit general, donant-ho tot a saco. Y aportaren la galera a Blanes, molt espatllada, de tal manera que allà se acabà de perdre, que no pogué més servir. Tragueren lo general, pres, en terra, y capità, demés offisials y tota la xurma; y no y avia molts soldats. Lo general Genetín de Òria estave molt desesperat, que diuen que estigué vint-i-quatre oras que no volgué menjar, de tanta pasió que tenia. Quant prengueren dita galera era als 7 de fabrer 1642, y fou a la tarda. Y en lo punt ne donaren orda, lo batlle, assí en Barcelona, a bé que lo virey no y era arribat encara, que estave en Roselló, però governave alesores son llochtinent, que era don Fransisco Tamarit, y lo senyor de Argensó; y quexos donaren orda, de prompte, de que los aportasen assí en Barcelona, tant la xurma com los cabos. En lo punt que saberen, alguns genovesos apotentats de assí de Barcelona, la pèrdua de aquexa galera y la presa de aquex senyor, anaren —hu que·s diu Palegro Balardo y un altro que·s deya don Jàcomo de Negro, genovesos molt richs— anaren a parlar ab lo senyor de Argençó y al senyor Tamarit, llochtinent de virey, y los digueren que avían sabuda la desditxa de Genatín d’Òria y que, per lo amor que li tenían —per éser tots de una pàtria y ser presona de calitat—, desijarían saber a ont avían de aposentar dit senyor per a que ells li volían adresar son aposento. Ells se pensaven que no·l posarían en presó sinó que·l posarían ab alguna casa particular ab guardes; y axí, lo senyor Francesc de Temarit los féu de resposta que ell, esent diputat de Catalunya lo treni passat,² lo senyor compte de Santa Coloma lo féu pendre y lo féu posar a la presó, a la Torreta, y que, per ara, no y avia altro lloch per ell, de aquí que y auria altra orda; y ells li feyen fermansa, per molts milanàs, sols lo posasen a una casa particular ab guardes; y no y agué remey. Y alesores, com veren que no·n pugueren acabar ninguna cosa, demanaren llisènsia per a enblanquinar-li la Torreta y entapisar-ley y posar-le-y a son punt; y axí ho feren.

Avien