Crònica Volum II. Miquel Parets

tanbé, tan prop com les galeres; y la Capitana del duch de Maqueda se posà endret del moll y plegà les veles, y altros vaxells tanbé, que totom judicave que volien donar una rusiada de artilleria a la siutat; y no u feren, sinó que la siutat los tirà, des dels baluarts y del cap del moll, molta de artilleria ab moltes bales, posant les bales per entre los vaxells y galeres.² Estigueren aquí alguna mija ora de aquexa manera, y aprés feren vela y passaren devés llevant. En aquex tems la siutat estava molt avelotada, que totom estave ab les armes a las mans, perquè de prompte feren crides que totes les companyes que tenían los puestos de la marina, que acudís cada una en son puesto, y que tot lo tèrsio de Monjuïch, que aquell vespre que pujàs a Monjuïch; y axí totom ho féu.

      Y lo endamà de matí ja no·s véu vaxell en quantia, que·s deya que anaven a Roses a aportar-i socorro, y a Coplliure, per a Perpinyà y Salses. Y de aquexa manera, totom se’n tornà en ses cases.

      Y aprés, lo primer de setembre, tornà a passar dita armada a ponent; que no féu sinó arribar a Roses y dexar allà lo que aportaven, y de prompte tornaren a passar a ponent, però passaren molt fora, que los vaxells no·s veyen sinó de Monjuïch; les galeres ja·s veien de Barcelona.

1. tenían: amb una lletra ratllada després de la «e».

2. El MNA, que recull la notícia de la presència de l’armada espanyola, precisa que «se li tiraren moltas pessas de artilleria qui del baluart de mityorn, qui del cap de moll, baluart del vi, baluart de Sant Francesc y torra de las Pusas» (vol. XIII, p. 4).

      [122.] Dels enbaxadós que la Ciutat y Diputasió envià a París

Avent-se de consultar algunes coses ab lo rey chrestianísim de França, coses conveniens a la provínsia, y per donar-li lo bon agraïment dels serveys reb aquesta provínsia de sa magestat, de les tropes envià, axí de cavalleria com de infanteria, per guarda de aquesta provínsia; y axí se desliberà, en la Diputasió, que, [82v] en nom de la Generalitat, y anàs¹ don Juseph Margarit y Biure,² que és lo que era mestre de camp general dels almogaves; y en Casa de la Ciutat se determinà de que hi anàs, en nom de la Siutat, lo señor Vergós,³ lo vell. Y se n’anaren, despedits de aquesta ciutat, als 22 de setembre 1641, molt ben acompanyats, axí de criats com de altra gent. Y arribaren en París, a ont foren molt ben rebuts per tots los llochs a ont passaren, y tanbé del rey chrestianísim, ab molta alegria y contento, demostrant tenir molta voluntat en aquest Prinsipat. Consultat que agueren ses coses y lo que convenia, al cap de alguns dies se despediren de sa magestat, dient-los que confiave éser molt prest en Barcelona, y donà una cadena de or, de molta valor, a cada hu dels dits dos enbaxadós, que ja·s pot pensar que cosa que·s dóna de la mà de un rey no pot ser sinó de molta valor.

      Y axí, ells se’n tornaren per ses jornades y arribaren en Barcelona a mitx mes de janer 1642, a ont donaren cada hu sa enbaxada, donant satisfatió cada hu de si matex.

1. anàs: al ms. «anans».

2. Josep Margarit i Biure (1602-1685) fou un dels dirigents destacats de la revolució catalana i participà activament en les campanyes militars contra l’exèrcit castellà. Conquerí la vila de Valls l’abril del 1641. Sobre ell vegeu Àngela Serrano, «Josep Margarit, un patriota català a la revolta dels Segadors», Manuscrits, 7 (1988), pp. 213-223, i Manel Güell, Els Margarit d’Empordà. Família, noblesa i patrimoni a l’època moderna, Barcelona, 2011, especialment pp. 326-370.

3. Francesc Joan de Vergós i de Sorribes, nascut a Barcelona el 1570, donzell. Fou adjunt del consell suprem de guerra i un dels membres més destacats del Consell de Cent durant el procés revolucionari. Havia estat empresonat per l’agutzil reial Monrodon, el març de 1640, per la seva oposició a la política d’allotjaments.

      [123.] De com passà la armada de Espanya aportave socorro a Perpinyà per mar

Sabent los castellans enemichs, per cosa serta, que lo rey de França tirave dret a setiar a Perpinyà y pendre dita plaça, procurà de anviar-hi un bell socorro, ab una grossa armada, per mar, de vaxells y de galeres, ab moltes provisions y monisions. Y axí, passà dita armada per devant de Barcelona als 5 de novembre¹ 1641; passaren molt enfora. La Siutat féu exir les companyes per la muralla, com té costum, fortificant Monjuïch y baluarts. Y, en lo matex dia, se mogué molt temporal de vent de llevant que les detingué alguns dies, que agueren de tornar atràs; però a la fi final, ells passaren. Y arribaren a Coplliure, a ont desenbarcaren les provisions y gent de guerra que aportaven, y tanbé sinch-sens cavalls que aportaven ab los vaxells, per a desenbarcar. Y axí, desenbarcaren a Coplliure, a ont estigueren descansant y donant recapte als cavalls, fins a tant tingueren bon llans² per a passar dit socorro.

1. novembre: abans «fabrer», ratllat.

2. llans: llegiu «llanç», ‘oportunitat’.

      [124.] De com feren los canvis dels enbaxadós de cort ab los fills de la duquesa de Cardona

En lo tems que lo compte¹ de Santa Coloma era virey de Catalunya, y foren tornats del siti de Salses, va posar lo diputat militar a la presó—comforme se trobarà atràs en cartes 50, y allí trobaran lo per què ho féu. Veyent la Siutat y Diputasió lo agravi gran se’ns era fet aprés de un tan gran servey, feren enbaxada al dit virey per saber la causa. Y axí, ell digué que era vinguda orda espresa de Madrit per fer-lo pendre, y que ell no y tenia ningun quefer, ni·l podia traure sens orda de Madrit. Y axí, la Siutat hi anvià tres enbaxadós y la Diputasió n’i anvià nou —que foren tres de cada bras—, per a tractar ab lo rey lo traure dits presos de la presó, y per a que no·ns volguesen rompre en tanta manera los privilegis de Catalunya.² Y axí, se n’anaren tots dotze, ab molta diligènsia; y se n’anave ab ells un pare caputxí que·s deya lo pare Bernardino de Manlleu,³ que era un pare de molt santa vida, per a que consultàs ab sa magestat los grans treballs y vecsasions patia Catalunya per rahó dels allotjamens dels soldats, y que se servís sa magestat aplacar-o abans los naturals no fesen una desesperasió.

Y axí, quant dits enbaxadós partiren de Barselona, no faltaren alguns traÿdós que avisaren ja, en Madrit, lo per què hi anaren. Y quant dits enbaxadós arribaren [a] Alcalà, que és un lloch a quatre llegües de Madrit, vingué orda del rey que no passasen més avant; y axí, ells donaren avís assí, los de la Siutat; y los feren de resposta que u acometesen a l’agent de la Siutat que estave en Madrit, que era un tal miser Garau,⁴ y que ells que se’n tornasen; y axí ho feren. Y los de la Diputasió, los nou, hi restaren; y se’n volien tornar y, de prompte, los anviaren a sercar y los feren anar a Madrit; y allí los donaren audiènsia [83r] y may no n’agueren una bona resposta, ab moltas juntas que tingueren, sinó molt arritats quantra nosaltros. Y, en aquex endemitx, sucseí lo axecar-se la terra quantra