Administració pública i valors. Francisco Longo

pública des del punt vista de l’ètica pública es constata especialment a partir de 2005, amb l’aprovació del Codi de Bon Govern dels membres del govern i dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat («Orden APU/516/2005, de 3 de marzo: Código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado»), el qual fou completat amb la Llei 5/2006, que regula els conflictes d’interessos dels membres del govern i dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat (AGE). El Codi de Bon Govern és aplicable als membres del govern, als secretaris d’estat i a la resta d’alts càrrecs de l’AGE i de les entitats del sector públic estatal, de dret públic o privat i dependents de l’AGE o vinculades a ella (per a més detalls sobre el Codi de Bon Govern, vegeu l’apartat «Codis ètics i de conducta», a la pàgina 77).

      Aquest marc normatiu es completa amb l’aprovació de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic («Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público», EBEP), el qual té com a objectiu «adaptar a les necessitats dels nostres temps l’articulació i la gestió del treball públic a Espanya, en línia amb les reformes que darrerament s’han realitzat a altres països de la UE i a la mateixa administració comunitària» (Ley 7/2007, 2007, 16271). L’EBEP estableix, per primer cop, una regulació general dels deures bàsics dels empleats públics, fonamentats en principis ètics i regles de comportament, que constitueixen un codi de conducta. Tal com es dirà més endavant, el Codi de Bon Govern i l’EBEP es basen en els mateixos principis i propugnen els mateixos valors (vegeu el quadre 5, a les pàgines 89-90).

      En les conclusions de l’enquesta sobre ètica i valors en el servei públic a l’administració de la Generalitat de Catalunya, Villoria (2012, 5) destaca que un 58,9% del personal públic català coneix els principis ètics i de conducta recollits a l’EBEP. Així mateix, els enquestats valoren positivament l’EBEP, el qual obté de mitjana un 6,8 sobre 10, i consideren que el text legal és clar i defineix adequadament els deures dels servidors públics.

      Més recentment, el desembre de 2013, es va aprovar la Ley 19/2013, sobre la transparència i el bon govern,^[12] destinada a millorar la confiança de la ciutadania envers els seus representants i els servidors públics. Val a dir que Espanya ha estat un dels darrers països de l’OCDE a aprovar una llei d’aquestes característiques.^[13] El seu procés d’elaboració s’emmarca dins el pla de regeneració democràtica liderat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, a petició del Govern central. Respecte al seu contingut, és destacable l’obligació de tots els poders de l’Estat i les administracions públiques a respondre qualsevol petició d’informació provinent de la ciutadania. D’altra banda, una de les seves principals novetats és la previsió de sancions «en matèria de conflicte d’interessos, de gestió econòmica i pressupostària i en l’àmbit disciplinari» (Mucientes, 2013).

      En resposta a les crítiques que va rebre durant la seva tramitació (Jiménez, 2012), la llei estableix un òrgan independent encarregat de garantir-ne el compliment. Tanmateix, tal com va apuntar Villoria en el col·loqui titulat «Más allá de la nueva gestión pública» i celebrat a ESADE el 23 de gener de 2013, les sancions que preveu són insuficients, l’òrgan de control al qual s’adhereix no està prou dotat i la norma té un rang inferior a la llei de protecció de dades, amb la qual podria topar sovint. D’altra banda, l’accés a la informació no es configura com un dret fonamental, fet que pot afectar negativament la seva aplicació.

      La principal crítica al projecte de llei era la no-inclusió dels partits polítics. Per aquest motiu, s’inicià una petició pública que rebé el suport de més de 50.000 signatures i que exigia la inclusió dels partits, ja que aquests «es financen en la seva major part amb fons públics i, per tant, haurien de respondre a les mateixes exigències de transparència que qualsevol altre organisme públic».^[14] Val a dir que la llei finalment aprovada pel Congrés s’aplica a totes les administracions i els poders públics, incloent-hi els partits polítics, les organitzacions sindicals, les organitzacions empresarials i totes les entitats privades que rebin ajudes o subvencions públiques.

      Pel que fa a Catalunya, també s’està treballant en una llei per a la transparència i l’accés a la informació pública.^[15] Cal destacar que l’article 3 de la proposta que es tramitava durant la legislatura 2010-2012 pretenia obligar les persones i les entitats privades a traslladar a l’administració la informació relativa a les activitats directament relacionades amb l’exercici de funcions públiques, la gestió de serveis públics i la percepció de fons públics.^[16]

      El govern català també ha creat recentment una cimera anticorrupció orientada a tractar qüestions com ara l’ètica, la integritat, la transparència i la corrupció. Aquesta cimera es fonamenta en sis grans blocs d’actuació: a) transparència, accés a la informació i bon govern; b) contractació pública i reforma de l’Administració; c) administració de justícia; d) mesures de reforçament de transparència en la gestió de partits polítics; e) potenciació i reforçament d’organismes de control, i f) regeneració democràtica (Presidència de la Generalitat de Catalunya, 2013).

      Durant la primera meitat de 2013, el govern català també ha constituït una comissió d’experts per a la reforma de l’Administració pública. L’informe d’aquesta comissió inclou diverses recomanacions referents a la gestió dels valors i de l’ètica dins l’Administració pública, sense perdre de vista la necessitat de fomentar la transparència, l’accessibilitat a la informació i la participació de la ciutadania en la rendició de comptes.

      Sigui com sigui, sembla clar que les iniciatives espanyola i catalana sobre transparència fan tard a l’hora de garantir un element central de bon govern que pràcticament tots els estats del Consell d’Europa ja han desenvolupat i que es va posar sobre la taula fa més de mig segle amb la Declaració Universal dels Drets Humans, en què a l’article 19 s’estableix que la llibertat d’opinió i d’expressió «inclou la llibertat de [...] cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres».

      ^[12] El projecte de llei fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 12 de setembre de 2013 i pel Senat el 5 de desembre del mateix any.

      ^[13] Sobre la rellevància de la transparència i l’accés a la informació, destaquem la següent cita de James Madison (1900, 103): «A popular government, without popular information, or the means of acquiring it, is but a prologue to a farce or a tragedy, or perhaps both. Knowledge will forever govern ignorance: and a people who mean to be their own governors must arm themselves with the power which knowledge gives.»

      ^[14] Per a més informació, vegeu http://politica.elpais.com/politica/2013/01/23/actualidad/ 1358933399_755021.html.

      ^[15] La Proposició de llei de transparència i accés a la informació pública es començà a tramitar l’any 2012, però la convocatòria d’eleccions anticipades i la dissolució del Parlament provocaren que es deixés en pausa. A principis de 2013 es va recuperar la iniciativa.

      ^[16] Per a més informació, vegeu http://www.catalunyapress.cat/es/notices/2013/01/los-partidos- catalanes-relanzaran-la-ley-de-transparencia-con-una-ponencia-conjunta-73520.php.

      III. Evolució dels discursos de valors a l’Administració pública

      La crisi de valors a l’interior de l’Administració pública té una relació directa amb l’evolució dels estats moderns. Els factors determinants d’aquesta crisi han estat: a) l’expansió dels serveis públics en el marc dels anomenats estats del benestar, b) la substitució de les maneres de fer autàrquiques dels governs per paradigmes relacionals i, molt especialment, c) les reformes d’estructures i de processos que han representat el qüestionament del paradigma burocràtic i la irrupció del nou paradigma de la gestió pública.

      Amb la reforma de la gestió pública han arribat un conjunt de conflictes i de dilemes ètics propis dels períodes històrics de canvi profund.