Valors tous en temps durs. Ángel Castiñeira

i demogràfiques bàsiques en aquest col·lectiu, que és el més nombrós de la nostra tipologia: és el que té una edat mitjana més alta (el 56% té més de 55 anys, i aquesta xifra és el 33% en el conjunt poblacional) i és el que en menor proporció ha nascut a Catalunya (el 52%, i aquesta xifra és el 67% en la població total). Per tant, sobrerepresentació de gent gran i immigrant. Tanmateix, avancem que no s’ha de concloure de seguida que els membres d’aquest col·lectiu no s’interessen pels afers socials de Catalunya, atès que les dades ens revelaran exactament tot el contrari: que entre ells hi ha persones de més de 60 anys amb una forta rellevància política i immigrants ben integrats a la res publica.

      No és gens estrany que trobem en aquest col·lectiu la màxima presència de vidus i vídues, de retirats i pensionistes i de persones que no han passat dels estudis primaris.

      El seu nivell de confiança en les persones segueix la mitjana poblacional, potser amb una lleugera inclinació cap al pol de la desconfiança, segurament fruit de l’edat. Però el factor de l’edat no és suficient per explicar els seus sistemes de valors envers la feina. Òbviament, estan menys satisfets que els altres d’estar sortint o d’haver sortit del circuit laboral (molta gent no troba a faltar la feina fins que no s’enfronta a la jubilació), però entenen en un grau notòriament més alt que els altres que “és humiliant rebre diners sense treballar per aconseguir-los”, que “la feina és un deure amb la societat” i que “la feina és el més important, malgrat que això suposi tenir menys temps lliure”. En aquest col·lectiu, per tant, no hi preval un model utilitarista de la feina i, a més, s’hi manté, força més que en els altres, la verticalitat basada en el fet que cal obeir les instruccions dels superiors encara que no s’hi estigui d’acord.

      Són, amb una enorme diferència, els que presenten els valors socials i religiosos més alts. S’hauria de dir, més aviat, que és l’únic dels cinc clústers en el qual la dimensió religiosa té una consistència estadística i sociològica sòlida, ja sigui en la pràctica religiosa (de la missa dominical o de l’oració personal) o en les creences (en Déu en general, en un Déu personal, en la vida, en el més enllà, etc.), tot i que hi ha algun col·lectiu que el supera en la creença en la reencarnació, fet que ens indica que som davant de persones de religiositat majoritàriament catòlica. De tota manera, en aquest col·lectiu la dimensió personal i subjectiva del fet religiós també és molt més forta que el seu vessant institucional. Heus aquí un parell de xifres per fixar les idees: si bé el 46% pensa que hi ha un Déu personal, només el 23% asse- nyala que hi ha una sola religió vertadera. Tot i que el 67% diu trobar consol i fortalesa en la religió i el 70% assenyala tenir moments d’oració, de meditació o d’alguna cosa semblant, no més del 25% afirma tenir “molta” confiança en l’Església.

      Davant de l’autèntica revolució que estem vivint amb l’augment i la varietat dels nous nuclis familiars, els components d’aquest primer clúster són els que, en major grau, continuen apostant pels models i les pràctiques familiars tradicionals, ja sigui en la defensa de la institució matrimonial, en el paper de la mestressa de casa (els components d’aquest col·lectiu, on hi ha més mestresses de casa, indiquen que aquest rol “omple tant com treballar i guanyar un sou”), en el major rebuig a l’adopció per part de parelles homosexuals, etc. Val a dir, tanmateix, que aquest col·lectiu dóna un clar suport a les noves maneres i pràctiques de relació en les parelles i de relació intergeneracional en els nuclis familiars, tal com passa a la societat catalana (amb l’excepció genèrica que rebutja la idea que el matrimoni sigui una institució passada de moda). Però el 80% de la població catalana aprova que un dona tingui “un fill essent soltera, sense voler mantenir una relació estable amb un home”, xifra que en aquest primer grup davalla, sí, però que es queda en un 61%, cosa que indica fins a quin punt aquesta idea ha penetrat fins als racons de l’àmbit més tradicional. Un altre exemple d’aquest aspecte del clúster (que el lector podrà completar al seu aire consultant l’annex) és l’aprovació de l’avortament “per motius relacionats amb la salut de la mare”, que es xifra en el 87% del conjunt poblacional i en el 69% entre els components d’aquest clúster.

      Els membres d’aquest grup són els que se situen més a la dreta en l’escala convencional d’esquerres i dretes, fet que reflecteix, tot i que tímidament, les seves preferències pels partits polítics. Diem tímidament perquè, si bé la seva desafecció per ICV és ben clara, les seves preferències es reparteixen entre tots els altres partits polítics, però amb una lleugera preferència (respecte a la mitjana poblacional) per CiU i el PP, en detriment del PSOE i ERC, particularment a les eleccions generals.

      Malgrat que manifesten estar menys interessats que la mitjana poblacional en la política (tot i que hi estan més que els col·lectius segon i tercer), la segueixen diàriament a través dels mitjans de comunicació en major proporció que els altres clústers, amb l’excepció del clúster 5 (trobarem aquesta excepcionalitat més endavant). Els membres d’aquest primer clúster no es troben gens allunyats de la res publica, encara que podem plantejar la hipòtesi que, en gran part, atesa la seva edat avançada i la seva manera d’actuar, el fet de ser en la cosa pública no significa que destaquin precisament per participar en manifestacions, boicots o ocupacions d’edificis o fàbriques, ni per escriure o visitar blocs. També són tradicionals, doncs, en la manera com participen en la res publica.

      Són els que diuen estar més satisfets de com es desenvolupen les coses al Govern de Catalunya. Però cal que afegim, immediatament, que aquesta satisfacció (en una escala de satisfacció de l’1 al 10) se situa al 5,30, mentre que en el conjunt poblacional és al 4,95. Per tant, tampoc no llencen petards de satisfacció. En línies generals, es constata en la població catalana una correlació entre el nivell de satisfacció per la manera com es desenvolupa la democràcia al seu país (només l’aprova la meitat) i per la manera com són governats (l’aproven encara una mica menys).

      Ara bé, els catalans són inequívocament demòcrates i defensors del sistema democràtic. Els components d’aquest primer clúster també ho són, malgrat que entre ells, tot i que en xifres baixes, hi trobem una presència lleugerament major (sempre respecte al conjunt poblacional) dels que atorgarien la governació als experts i fins i tot a l’exèrcit. Però, insistim, la idea que la democràcia és el millor sistema per governar és unànimement sostingu- da: 3,43 en el conjunt poblacional (en l’escala de l’1 al 4), i 3,39 és la xifra d’aquest primer clúster.

      Se senten tan catalans com la mitjana poblacional, però també més espa- nyols. A la vegada, són els que en menor grau se senten europeus i per- tanyents al món sencer. Així mateix, davant la repetida pregunta de si se senten “només català”, “més català que espanyol”, “tant català com espanyol”, etc., els membres d’aquest col·lectiu es posicionen una mica més que els altres en el pol de l’espanyolitat. Però cal afegir immediatament que, confrontant les respostes del conjunt de la població amb les d’aquest primer clúster, s’inclinen, sens dubte, cap al pol de la catalanitat.

      En tots els clústers, amb alguns accents diferents, es prioritza de forma clara la llengua catalana com l’idioma que es vol conèixer i que s’escull en l’educació dels fills. Els membres d’aquest primer clúster també destaquen lleugerament sobre els altres quan assenyalen el castellà com la segona opció lingüística. Tanmateix, ells també situen per davant, com a primera opció lingüística, el català (consulteu les taules per veure-ho detalladament).

      A l’hora de concretar quins són els aspectes més importants per definir-se català, les notes de caràcter volitiu i polític (la voluntat de ser català; la defensa de les institucions, la llengua i la cultura catalanes; saber parlar català, i el respecte per les institucions i les lleis catalanes, en aquest ordre) van per davant de les de caràcter més sociodemogràfic (haver viscut molts anys a Catalunya, haver nascut a Catalunya i tenir avantpassats catalans, també en aquest ordre). El fet és tan clar que qualsevol de les notes assenya- lades en primer lloc, en l’àmbit de les motivacions o les raons de caràcter voluntari (resultat d’una opció personal), són més importants per considerar-se català que les que provinguin de l’atzar de la sang (els avantpassats) o la terra (el lloc on s’ha nascut o habitat). Però, a més, les